Totxanes, totxos i maons

En el número 1.678 de la revista El Temps, corresponent a la setmana del 9 d’agost, l’historiador de l’art Francesc Fontbona va publicar un article sobre l’afer de les obres d’art de Sixena que reclama el govern d’Aragó que em va semblar molt interessant. Us el reprodueixo a continuació:

Sixena

Francesc Fontbona (publicat a la revista El Temps de la setmana del 9 d’agost de 2016)

Vaig tenir el privilegi d’escoltar el relat del salvament de les pintures murals romàniques, del segle XIII, de la sala capitular del monestir de Sixena, panteó reial d’Aragó, de boca del mateix Josep Gudiol (1904-1985)   –que no era mossèn Gudiol, com diuen alguns periodistes, sinó el seu nebot–, que va salvar i restaurar el que en quedava. Eren temps de l’inici de la Guerra Civil espanyola, i Gudiol, abans d’esdevenir el patriarca de la historiografia artística catalana de la postguerra, ja era un destacat historiador de l’art que pogué veure, desesperat, l’estat en què havia quedat aquella joia única del romànic després de sofrir una de les múltiples agressions bàrbares amb què la iconoclàstia àcrata castigà cegament el patrimoni cultural del país. Durant la guerra, els “bons” també varen fer salvatjades descomunals, gratuïtes i irreversibles, de les quals tampoc ningú no s’ha disculpat encara.

Gudiol coneixia a fons els tresors de Sixena, ja que els havia estudiat i fotografiat detingudament anys abans que fossin destruïts. Ell era allà com a membre oficiós  –només tenia un aval signat per Ventura Gassol, conseller de Cultura–  del Servei de Salvament del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya, i hi havia anat, tot i que Sixena era fora de la jurisdicció de la Generalitat, per indicació d’Apel·les Fenosa, l’escultor, que havia salvat, amb un camió de la UGT, diversos retaules aragonesos damnificats, i demanà ajut a la Generalitat perquè l’acabessin d’ajudar en aquell rescat.

Totes aquestes accions de Gudiol, per sort, varen quedar per escrit quan, en tornar de l’exili el 1941, hagué de defensar-se, davant d’un tribunal de depuració franquista, no tan sols d’haver estat oficial de l’exèrcit de la República, sinó també de les acusacions falses de robatori d’obres d’art durant la guerra proppassada. Ell va ser un dels “fantasmones rojos” assenyalats per Solidaridad Nacional. El seu text esmentat, el més vibrant de la seva àmplia bibliografia, romangué inèdit fins que pòstumament fou recollit al volum “Tres escritos de Josep Maria Gudiol Ricart”, publicat per Opera Minora a Barcelona el 1987.

El murals de Sixena, que en paraules del catedràtic Antoni José i Pitarch són el millor conjunt de pintura romànica a la península Ibèrica, eren una ruïna quan se’n va fer càrrec Gudiol. El foc n’havia fet perdre gran part de la pintura, i havia fet desaparèixer els colors d’aquella que havia sobreviscut. Si no s’hagués intervingut ràpidament de ben segur que ara no en restaria res, ja que en quedar a la intempèrie, el poc que en quedava s’hauria esfumat. Políticament Sixena no era Catalunya, però eclesiàsticament sí, perquè era part del bisbat de Lleida. Segurament per això, des de Catalunya no es va considerar un territori aliè i es va intervenir decididament a salvar-lo. Els límits del bisbat de Lleida varen perdurar, amb molt poques variants durant prop de nou-cents anys, fins que del 1995 al 1998 algú des de la burocràcia vaticana, pressionat des d’instàncies espanyoles, va retallar-ne territoris, de manera que aquest i altres indrets passessin al renovat bisbat veí de Barbastre i perdessin tota la dependència històrica de Catalunya que sempre havien tingut. Molt prioritari devia ser per a algú embarcar-se en un terrabastall tan espinós.

I aquí rau l’origen de tot el conflicte actual, no tan sols del patrimoni artístic de Sixena, sinó també del de moltes altres parròquies de la Franja. Si l’Església, que hauria de ser curosa amb l’harmonia de les coses, no hagués mutilat barroerament un bisbat quasi mil·lenari  –amb la qual cosa els efectes nocius varen ser molt més que les conseqüències suposadament beneficioses que podia reportar–, avui ningú plantejaria conflictes enverinats, i arribaria fins i tot a oblidar-se de la profunditat dels seus orígens i proferir mostres d’un desagraïment injustament ofensiu envers els que, com Gudiol i els seus col·laboradors a Sixena, varen fer tant perquè aquells murals, refets en el que era possible, perduressin per a les generacions futures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!