Totxanes, totxos i maons

El dimarts 2 d’agost Francesc Cabana va publicar un article a la seva secció setmanal “Quadern d’economia” del diari El Punt Avui en el qual parlava del talent en uns termes que em varen semblar summament aclaridors i interessants. Tant, que us en recomano la lectura.

Hi accedireu si feu click damunt d’aquest enllaç o llegint directament el text que trobareu aquí sota:

Talent a dojo

Francesc Cabana (El Punt Avui, 2 d’agost de 2016)

Hi ha uns principis bàsics:

1. Tothom té un o uns talents, o sigui una capacitat de destacar en una activitat per sobre de la mitjana.

2. No hi ha distinció de gènere pel que fa a talents. Homes i dones tenen el mateix nivell. El talent es troba en el cervell i no en el cos d’homes i dones.

3. Una de les primeres responsabilitats de l’administració pública és descobrir el talent dels seus ciutadans i procurar que aquest talent es realitzi.

4. El nivell de talent depèn del nivell de desenvolupament econòmic i social de la comunitat a la qual pertanyem.

5. El talent té projecció econòmica, directa o indirecta.

Ja accepto que hi ha cervells superdotats, però aquests queden al marge d’aquest escrit. Un superdotat és l’excepció, pura i simple. Parlo de les persones que tenen un coeficient d’intel·ligència que inclogui el 99% de la població. Nego que hi hagi persones que no tinguin un talent especial. Potser no l’hem pogut trobar, però això és una altra cosa. Talent vol dir uns coneixements, una habilitat en la qual destaca, que pot ser la cuina, tenir “manetes”, bon tracte amb animals, etc.

El segon punt és indiscutible. Un home aixecarà un pes de 80 quilos i una dona no, però si es tracta de crear un enginy mecànic que aixequi aquell pes, home i dona es trobaran competint entre iguals. Una altra cosa és que el gènere marqui un major o menor interès per un tema. A mi m’agraden més les pel·lícules d’acció que a la meva dona.

El tercer punt és fonamental. La responsabilitat del govern democràtic d’un país, l’únic acceptable, és tenir la capacitat, a través de l’escola, formació professional, cursos o el que sigui, de trobar aquell talent i posar-lo a treballar. L’artístic, per exemple, o el matemàtic, o el talent per arreglar rellotges, o el de dissenyar un moble. La responsabilitat és de l’administració pública, però també dels pares i dels mestres. Convindria que els fills escollissin lliurement el que volen fer i no sentir-se pressionats.

El quart punt és clar i català. Un talent matemàtic no sorgirà de la selva amazònica. Una societat democràtica amb coneixements estesos, que obri portes als posseïdors de talent, pot donar molt de si. Destaco aquí dos punts que afavoreixen el desenvolupament d’un talent: la situació geogràfica i una història econòmica, que hagi creat riquesa, però també amor per les arts: pintura, literatura, música, teatre, dansa, etc.

El cinquè punt es desprèn dels altres. El talent d’un expert en biotecnologia genera ingressos com el d’un cantant d’òpera. El primer perquè el seu talent s’expressa en productes útils per a la societat. El segon, per una raó molt senzilla: una persona que viu en una societat desenvolupada no pot viure ni es pot expressar si la seva vida no està connectada amb l’art i les expressions artístiques.

Si parlo de Catalunya, sóc optimista. Primer: hi ha talent a dojo. Segon, sense comentaris. Encara no hem tingut una Madame Curie, però sí dones de talent, a partir del moment que comença a esquerdar-se el sentiment masclista. Tercer: tot i que jo vaig estudiar, mentre cantava el Cara al Sol i m’enardia amb Fernando III el Santo matant moros com si fossin mosques, l’actuació de l’administració pública a Catalunya ha de millorar. El quart punt ens troba ben preparats: som un país petit, però amb grans homes i dones. El cinquè punt ens ensenya que els catalans som emprenedors.

Per tant, els demano permís per creure que tenim talent a dojo. No em treguin aquesta il·lusió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!