Totxanes, totxos i maons

Aparco la moto a la vorera de casa, pujo un moment per deixar el cistell amb el que he comprat al súper i torno a baixar descarregat per seguir el pla de les coses que he de fer al llarg del matí. Quan engego veig una dona que ha superat el punt on sóc amb la moto i que enfila decidida cap el Parc Güell. Vista d’esquena i amb el tipus de pentinat que porta la seva figura em resulta vagament familiar però no acabo de situar-la.

M’esmunyo entre dos cotxes aparcats per incorporar-me a la calçada i amb la primera marxa posada vaig aproximant-me lentament a la dona. La veig encara des de darrere i em fa l’efecte com si enraonés amb algú. La clàssica escena, penso, de qui va pel món xerrant pel mòbil a través del micro dels auriculars. Una primera impressió, però, que s’esvaeix en dècimes de segon, just en el moment que li veig bé la cara i el perfil del cos. Està en una fase molt avançada d’embaràs i camina amb el cap acotat i la mirada concentrada en la panxa. La seva aparent conversa és un monòleg gairebé silenciós dirigit a algú que ara com ara no li pot respondre però que sent molt proper: el seu fill.

La impressió primera que fos algú que conec s’esvaeix de seguida i decideixo no envair més aquell insòlit espai d’intimitat. Poso segona, tot seguit tercera, tombo a l’esquerra, enfilo la Riera de can Toda i segueixo el meu camí cap al centre tot pensant en una carta que vaig escriure a la meva néta fa un parell d’anys (aquesta) en la que li parlava d’una situació similar a la que acabo de viure. La vaig titular “El lligam que no es veu”, com l’apunt d’ara, i em remetia a una escena viscuda el dia que va nàixer a l’habitació de la clínica on ella i la mare descansaven.

Llegiu tota la carta (no és de les llargues) i veureu que parla d’aquells lligams –inescrutables per als homes–  que s’estableixen entre mares i fills. Un dels paràgrafs deia: “En aquell moment vaig entendre que aquell món misteriós i desconegut que obria davant meu –-progenitor només de mascles-– la teva condició de nena es complementava amb la confirmació del meu paper de perpetu espectador silenciós i admirat dels reflexos que de tant en tant m’arribarien d’aquell lligam invisible que t’unia amb força ancestral –tel·lúrica, quasi– amb la mare. Una força que ens remunta a les fonts més profundes d’aquest miracle que denominem vida.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!