Totxanes, totxos i maons

Tot l’enrenou que s’ha produït recentment en el barri de Gràcia ens ha agafat a l’A. i a mi una mica lluny de casa i, per tant, ens hem estalviat de seguir les nombroses cròniques i contracròniques  –no sempre desinteressades o innocents–  que els mitjans de comunicació han fet sobre els esdeveniments.

Uns esdeveniments que ens són propers ja que el nucli central de la tensió és a tocar del Mercat de l’Abaceria que és el que jo visito un cop a la setmana per equipar el rebost familiar. I, precisament, un dels llocs on solc deixar la Vespa mentre faig les compres és davant del denominat “banc expropiat”.

De tot el que hem pogut anar sabent, potser el detall que em sembla més vergonyós és el fet que l’ajuntament de Barcelona (liderat pel senyor Trias) pagava el lloguer del local okupat. Un lloguer, val a dir, no gens rrradikal, ni alternatiu ni autogestionari de 5.000 euros mensuals (que pagàvem religiosament tots els barcelonins).

Per això m’ha interessat l’article “Subvenció o subversió” que Màrius Serra va publicar el dilluns passat en el diari on habitualment col·labora. El podeu trobar també aquí i per si us fa mandra tirar de ratolí us el reprodueixo íntegre aquí sota.

Com veureu, és un bon paio, en Màrius. I amb les idees ben clares:

Subvenció o subversió

Màrius Serra

Sobre els fets de Gràcia s’han escrit moltes columnes. La majoria posant èmfasi en els violents enfrontaments entre incendiaris i policia. Els conflictes mai no són simples i totes les consideracions que s’hi puguin fer resulten pertinents per comprendre’n la complexitat. Ho hem vist en la diversa percepció veïnal sobre la presència del col·lectiu que ocupava el local de la discòrdia i la radical animadversió de molts manifestants contra els mitjans de comunicació. Ho veurem en l’ús polític que els partits faran d’aquests fets lamentables, instal·lats en una permanent campanya electoral. És una obvietat que l’ús de la violència, descontrolada o institucional, sempre provoca ferides. I també que ve precedida per una tirallonga de causes que desemboquen en el seu esclat. Aquí és on situen el debat molts activistes, en un món paral·lel al de comerciants afectats, propietaris de motos cremades, periodistes agredits i damnificats diversos.

A la mateixa Gràcia del Banc Ocupat operen moltes entitats socials. Una d’elles, la Fundació Nexe, al carrer de l’Escorial. Nexe és l’escola per a nens amb pluridiscapacitat a la que va assistir el nostre fill Lluís 6 anys, un projecte que fa 35 anys que opera al barri de Gràcia fent una gran tasca social i educativa. Els seus beneficiaris són els que, probablement, podríem considerar els éssers més desfavorits de la nostra societat. Vaig contribuir a crear el “Mou-te pels Quiets” encara en vida de mon fill i després he participat en nombroses iniciatives per aconseguir diners per a Nexe. Recordo que, quan l’any 2001 hi vam anar a raure, la seva supervivència econòmica penjava d’un fil, i sempre s’han hagut de basquejar per trobar finançament de les maneres més imaginatives possibles. Perquè l’Ajuntament, tot i la bona predisposició, mai no té prou diners per a ells.

Durant el govern de Trias des de Nexe van demanar un local per atendre més nens i els en van oferir un a un lloguer inassolible de 2000 euros al mes. Quan s’han assabentat que, en aquelles mateixes dates, el consistori pagava religiosament un lloguer mensual de 5000 euros per l’anomenat Banc Ocupat s’han indignat. La fundadora de Nexe, Cécile de Visscher, ha sol·licitat ajudes públiques per totes les vies possibles i ha rebut molts copets a l’espatlla. Ara es pregunta, i jo m’ho demano també, si no ha errat el mètode de tractar amb l’administració. Perquè, entre altres contradiccions del sistema i de l’antisistema, la crisi de Gràcia ha mostrat de manera descarnada que el mètode més eficaç per obtenir subvencions és l’amenaça.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!