Benvinguts al basar dels llibres desconeguts: un article de la revista El Temps.

Tinc una edat que m’autoritza a tenir ja unes quantes coses sacralitzades. Recordo, per exemple, els tràfecs de la meva àvia quan queia un tros de pa a terra: el recollia amb unció i abans de retornar-lo a la panera el besava devotament. Sense deixar el pa, recordo dues coses més: quan estrenàvem barra sempre algú dels grans de casa traçava una creu amb la punta del ganivet en el revers de la peça i, a més a més, mai deixàvem el pa de cap per avall, que es marejava.

També recordo quan a la sortida de la missa del diumenge repartien estampes que cada membre de la família guardava entre les pàgines dels missals respectius. I si havíem de desfer-nos-en, perquè ja ens sortien per les orelles, mai de la vida se’ns acudia estripar-les i llençar-les a la paperera. El que fèiem, perquè així estava estipulat, era cremar-les.

Aquesta tendència a la mitificació  -que, ho repeteixo, jo he viscut en la infantesa–  reconec que l’he heretat en tot el que es relaciona amb els llibres. Per això, a part que, naturalment, no deixo mai cap llibre (en regalo molts, però no en deixo cap; i si és dels antics i descatalogats, encara menys), sóc incapaç de subratllar frases o de doblegar la pàgina on he interromput la lectura. I mai de la vida estripo o llenço cap llibre. O els regalo o els envio a alguna biblioteca que en pugui estar interessada.

Per tot plegat segur que comprendreu la meva estupefacció quan vaig llegir aquesta notícia datada el març d’aquest any que explica la polèmica sorgida a Avinyonet de Puigventós quan varen descobrir llençats en un contenidor els llibres que fins aquell moment havien format part de la biblioteca del poble. O aquesta altra notícia, datada el passat abril que parla de cinc escultures efímeres fetes a Vila-seca amb 20.000 llibres considerats obsolets.

Després de llegir tot això comprendreu l’alegria que vaig tenir quan, de cara al número especial de Sant Jordi, el periodista Xavier Aliaga, del setmanari El Temps, ens va demanar a uns quants escriptors, traductors i crítics literaris una selecció de tres llibres en català i tres en altres llengües, amb una breu explicació dels motius de cada tria, que consideréssim que havien passat injustament desapercebuts.

L’article el podeu llegir aquí, però per si aquest enllaç té data de caducitat i a partir d’un moment fa figa he preferit reproduir-vos a continuació tot el text. És llarg, ja us ho avanço, però avui és festa (Sant Joan) i, doncs, hi ha temps per dedicar a un article com aquest substanciós i instructiu cosa de no dir.

Benvinguts, doncs, al reialme de les meravelles oblidades

 

El basar dels llibres desconeguts

(Revista El Temps, 1.662; 19 d’abril de 2016; coordinat per Xavier Aliaga)

L’imperi de la novetat literària, al qual no és aliè Sant Jordi, fa que molts llibres valuosos passen injustament desapercebuts. De la mà d’un bon grapat de persones relacionades amb l’escriptura, la traducció i la crítica, en recuperem uns quants d’aquells que no tenen la vida merescuda: a cadascun dels participants els hem demanat seleccionar tres volums en català i tres escrits en unes altres llengües. Sense cap full de ruta, ni temàtic ni cronològic, ni estilístic. Economia de dades i abundància de referències. Benvinguts al basar dels llibres perduts i desconeguts. O quasi.

Sovint llancem en una conversa el títol d’un llibre que ens ha marcat. I la nostra entusiasta aposta cau en el buit perquè els interlocutors no l’han llegit. O no en tenen la referència. El revers lluminós de tot plegat és que, tal vegada, la nostra insistència, la lluentor als ulls, aconseguirà nous lectors per a aquests llibres valuosos. Una vintena llarga de persones amb criteri de l’àmbit de la literatura ens ajuden a fer l’exercici amb els lectors d’EL TEMPS. Preneu-ne nota perquè paga la pena.

 

JORDI NOPCA
Periodista i escriptor

Poesia completa, de Joan Vergés (Lleonard Muntaner). És un dels poetes catalans més desconeguts de la segona meitat del segle XX. Auster, directe i sincer. «Em dius que plori, / si vull plorar, / em dius que mori / fins a demà, / no pots comprendre / com el dolor / dura per sempre /si es fa cançó».

La niña gorda, de Santiago Rusiñol (L’Avenç). Estripada i irreverent, la novel·la de Santiago Rusiñol no ha perdut força al llarg dels anys. Explica la vida d’una noia que per culpa del seu sobrepes és forçada a actuar en un «palau de fenòmenos», tot i que ella lluita per trobar l’amor romàntic que ha llegit als fulletons.

Primera part, de Cèlia Suñol (Adesiara). La novel·la de Cèlia Suñol té el mèrit d’haver estat l’obra que inauguraria el palmarès del premi Joanot Martorell l’any 1947 -que tretze anys després es convertiria en el premi Sant Jordi-, i després de dècades de ser introbable va ser reeditada a Adesiara. ‘Primera part’ és la baula perduda entre Víctor Català i Mercè Rodoreda.

The book of Ebenezer Le Page, de G.B. Edwards (New York Review of Books). És un dels pocs exemples de literatura escrita a les illes del Canal. Explica la transformació de Guernsey entre finals del segle XIX i la dècada dels 60, i el narrador és el pescador enamoradís Ebenezer Le Page. Va ser publicada poc després de la mort d’Edwards el 1981.

Vista amb un gra de sorra, de Wyslawa Szymborska (Columna). És una de les poetes més commovedores, compassives i iròniques de la segona meitat del segle XX. Tan aviat pot lamentar-se de com tots els sentiments empal·lideixen davant l’odi o descriure, amb una meticulositat emocionant, l’habitació d’un suïcida.

Els meus premis, de Thomas Bernhard (El gall editor). “La veritat no ha estat mai un conte de fades”. Això escriu Thomas Bernhard en un dels discursos d’acceptació dels molts premis literaris que va rebre en vida. El llibre destaca pel sentit de l’humor inclement del novel·lista i dramaturg austríac.

 

FERRAN RÀFOLS
Escriptor i traductor

Vals, Francesc Trabal, el gran humorista de la colla de Sabadell, potser va escriure aquí la seva novel·la més consistent. Escrita el 1936, és impossible no preguntar-se cap on hauria tirat la novel·lística catalana si després no haguessin passat tantes coses.

Tots els contes, Ramon Vinyes. Un dels escriptors més singulars de l’exili, va viure a cavall entre Catalunya i Colòmbia, i ens va deixar un grapat de contes saborosíssims que incorporen paisatges nous i cadències inoïdes al bagatge del lector català.

La tragèdia de Cal Pere Llarg, Eduard Girbal Jaume. Llibre únic: tràgic i divertidíssim, amb una veu narradora franca i desimbolta, d’una modernitat irresistible.

Pnin, Vladímir Nabokov. Divertida i tendra, nostàlgica, Pnin és segurament la novel·la més accessible de Nabokov. Recuperada fa poc amb una nova traducció de Marta Pera.

Jo he servit el rei d’Anglaterra, Bohumil Hrabal. Traduïda per Monika Zgustová i revisada per ella mateixa, el llibre ha influït una bona colla d’escriptors catalans formats a principi dels noranta.

Dietari (1953-1956), Witold Gombrowicz. La denúncia més ferotge dels encarcaraments i les petites impostacions que tan sovint falsifiquen la nostra relació amb l’alta cultura i l’alta literatura. La traducció catalana de Jerzy Sławomirsky i Anna Rubió està a l’altura del llibre, i no és un elogi menor.

 

SALVADOR COMPANY
Escriptor i traductor

Alfabet terminal, Josep Palàcios. Tot i els darrers volums publicats, Palàcios és més conegut encara de nom que no d’obra. Una ofensa, personal i col·lectiva, tractant-se del màxim prosista català viu. En quatre mots: el misteri fet tipografia.

Bua, Bononad. La reencarnació postmoderna, en vida, de Palàcios: tret del suecà, mai no s’ha arribat a jugar amb la llengua catalana amb una habilitat tan dolorosament mortal i enlluernadora.

La penombra de la coloma, Andreu Sevilla. Autoeditada i, tanmateix, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Una de les millors novel·les històriques de la literatura catalana.

Manera de una psique sin cuerpo, Macedonio Fernández. D’ell es va dir que era una invenció de Borges, però en realitat és al contrari: Borges i Cortázar, entre altres, són invenció seua.

The third policeman, Flann O’Brien. La novel·la més esbojarrada, imaginativa, irònica i divertida de la literatura irlandesa!

Corps du roi, Pierre Michon. Barreja esplèndida de reflexions literàries -amb retrats- i de pàgines de dietari. Poques vegades ha sigut tan certa la frase de Wilde: “The highest, as the lowest, form of criticism is a mode of autobiography”, i viceversa.

 

RAQUEL RICART
Escriptora

Cançons de la lluna al barret, Miquel Desclot. Un llibre que em va entusiasmar quan el vaig descobrir, als anys 80. Em vaig enamorar del poema “Cançó de la lluna prenys” (“La lluna està en estat/ perquè el sol/ va estimar-la/ una nit de febrer…”).

Vides planes, de Maria Ibars i Ibars. M’agradaria molt que alguna editorial es decidís a reeditar les obres d’aquesta autora: a hores d’ara les seues novel·les s’han de buscar en llibreries de vell.

Els catalans als camps nazis, Montserrat Roig. Va ser per a mi un llibre important, perquè vaig descobrir moltes coses sobre la nostra història a través de les històries individuals de tots aquells supervivents que l’autora va entrevistar.

Jerusalem, Selma Lagerlöf. A l’altura de les grans novel·les universals i que a hores d’ara també cal buscar en les llibreries de vell, a més de no haver estat traduïda mai al català.

Ex-libris, Anne Fadiman. Les confessions d’una lectora. Un llibre que parla sobre llibres i amb el qual qualsevol lector se sentirà d’alguna manera retratat i com a casa. Magnífic. Amb un gran sentit de l’humor.

La balada del cafè trist, Carson McCullers. Una escriptora que sap crear un món sencer en un relat i forma part de la meua biblioteca imprescindible.

 

JAUME C. PONS ALORDA
Escriptor i traductor

La imatge, Josep Palàcios (PUV, 2013). Dos toms que contenen, concentrada, la prodigiosa obra reunida i revisada d’un dels més grans escriptors secrets de la història de la literatura.

Una altra vida, Xesca Ensenyat (Lleonard Muntaner Editor, 2012). Autora turbulenta, indomesticable, salvatge, radical. Responsable de novel·les que mostren el descarnament moral i geogràfic d’un espai illenc que ven l’ànima per quatre rals.

Obra poètica, David Sanahuja (Curbet Edicions, 2015). El clan Sanahuja ha estat sempre maltractat pel sistema literari català de manera injusta. Pare i fill són autors amb veus poètiques molt personals que no renuncien mai a la fel i a un entusiasme dionisíac. Una recuperació fantàstica gràcies a Isabel Graña.

Els burgesos sempre són els altres. Diari, Jules Renard (Sidillà, 2016). La traducció d’Antoni Clapés ens acosta a una veu agra i furiosa que també és capaç d’una tendresa màxima. Un joiell imprescindible.

De pérdidas i ganancias, Letitia Ilea (Valparaíso Ediciones, 2014). La poesia romanesa és una de les més fascinants del continent europeu, i una de les seves poetes fonamentals és Ilea, que encara viu per escriure poemes com si fossin crits bestials. La traducció de Xavier Montoliu és de justícia.

Un home invisible, Ralph Ellison (Quaderns Crema, 2012). La traductora Dolors Udina recupera un text quasi sagrat, una obra que desentranya el racisme encara latent als Estats Units.

 

TINA VALLÈS
Escriptora i traductora

Mizu, pastor de núvols, Bea Gil. Il·lustracions de Sílvia Gil. Animallibres. Un àlbum il·lustrat on el missatge, el problema de l’escassesa d’aigua cada cop més alarmant avui dia, no fa que ni el text ni la imatge perdin força narrativa i artística. Apte per a tots els públics, no solament per a nens.

Funàmbulus, Àlex Tovar. Il·lustracions d’Àfrica Fanlo. Petit Fragmenta. Un altre àlbum il·lustrat no exclusivament per a nens. La història de Philippe Petit, l’artista que va cobrir la distància entre les Torres Bessones fent equilibris sobre una corda.

Duna. Diari d’un estiu, Muriel Villanueva. Il·lustracions de Ferran Orta. L’escriptora es fica en la pell d’una noia que està a punt de fer tot un seguit de descobertes d’aquelles que es fan als estius de la primera joventut, i ho fa en un format de novel·la-dietari.

En Mattia i l’avi, Roberto Piumini. Il·lustracions de Vila Delclòs. Traducció de Josep M. Pinto. Viena Edicions. L’italià Roberto Piumini ens explica d’una manera tendra, poètica, però gens enfarfegada, la relació entre un nen i el seu avi i, cosa encara és més difícil, com els dos es preparen per a la mort de l’avi. Una novel·la plena de perles per llegir a poc a poc i pair la tristesa amable que destil·len.

El dia que les ceres de colors van tornar a casa, Drew Daywaltt. Il·lustracions d’Olivers Jeffers. Traducció de Nàdia Revenga. Després d’El dia que les ceres de colors van dir prou, de tant èxit, Daywaltt i Jeffers tornen a inspirar-se en les famoses Crayola per construir una nova història. Creativitat a tot color.

Un replec en el temps, Madeleine L’Engle. Traducció d’Aurora Ballester. L’Editorial Bambú recupera per primer cop en català un clàssic juvenil de Madeleine L’Engle de 1962. Un fascinant viatge fora del temps i l’espai magistralment escrit i amb una desfilada de personatges i planetes plens de creativitat i emoció.

 

VICENÇ PAGÈS
Escriptor

L’art i el cos de Madonna entre la ciutat i l’aventura, publicat fa 26 anys, és un assaig molt particular d’Emili Olcina sobre una icona pop que llavors era incipient.

A L’etern femení (1933) i L’etern masculí (1957), la bisbalenca Llucieta Canyà es mostra pionera en els llibres d’autoajuda en la vessant múrria i alhora assenyada.

El gran Joan, d’Antoni Ferrando, aparegut l’any passat a Librooks sense pena ni glòria, novel·la àcida i lúcida sobre els últims anys del nostre país.

A high wind in Jamaica, de Richard Hughes, inèdita en català, és una magnífica novel·la de pirates ingenus i de nens temibles que ofereix acció i propicia la reflexió.

Els Contes del neguit, de Joseph Conrad, van passar desapercebuts quan Alpha els va publicar el 2012, però són tan excel·lents com la traducció i l’edició.

La reina de la remolatxa, Louise Erdrich. Publicada per Quaderns Crema el 1990, és una novel·la que aguanta bé el pas del temps tot i que no s’ha reeditat.

 

MIQUEL ADAM
Editor i escriptor

Viladelsac, Damià Bardera. Rellevant pel que té d’eclosió del particular univers que Bardera ha anat construint en les seves obres anteriors. Immersió total en el món cruel i dislocat dels infants on ficció i realitat es fusionen en un tot. Fantàstica!

Bua, Francesc Bononad. L’autor explora el dolor i en fa un tractat estrany. Poesia? Assaig gonzo? Dietari de les nits delirants passades en un hospital? Experimenteu el dolor que no podeu experimentar, que és el dolor de l’altre!

El gos cosmopolita, Raül Garrigasait. És d’aquells savis a qui agrada explicar com som i d’on venim mitjançant històries. De manera que és difícil no quedar fascinat tant pel fons com per la forma.

Los siete años de abundancia, Etgar Keret. El Keret té un fill i al Keret se li acaba el temps d’escriure. Del naixement del seu fill fins a la mort del seu pare passen set anys i trenta-cinc petites cròniques reflex de la personalitat d’aquest autor admirable.

Allegro ma non troppo / Las leyes fundamentales de la estupidez humana, Carlo Maria Cipolla. Estalvieu-vos la carrera d’economia i vint o trenta anys de fer el ridícul per la vida. Aquest llibret és un manual de vida. L’únic llibre realment útil que he llegit.

L’ajudant, Robert Walser. Poques vegades una novel·la aprofundeix tant en les estranyes relacions que s’estableixen entre un contractant i el seu empleat.

 

FRANCESC CALAFAT
Professor i crític

Laberint, Domènec Guansé. Conegut sobretot com a crític literari, és un narrador força interessant, com es pot veure en aquesta obra publicada el 1952 a Perpinyà. Amb mà ferma i una prosa consistent es submergeix ens zones tèrboles del pensament i comportament humans.

¿No n’eren deu? (1960) de Martí Domínguez. Aquesta obra teatral presenta unes figures d’alta densitat humana que, després de dubtes i pors, encaren amb decisió i humilitat el destí. Una visió de l’experiència religiosa ben allunyada de l’oficial.

Com un persa (2001), Manuel Forcano. Pràcticament desconeguda, ja que no tingué vida comercial. Quasi un llibre secret. És un títol rellevant de Forcano, que meresqué el Premi Internacional Tívoli Europa Giovanni 2002.

Els setze volums de Diário, de Miguel Torga, són un monument literari, no tant pel període (1932-1993) com per la incansable curiositat i per l’obsessió de pensar-se i pensar tot el que veu, amb una mirada d’una fonda humanitat i una prosa neta i vigorosa.

Un canto na espessura do tempo (1992), Nuno Júdice. Un dels poetes més potents dels que sorgiren als anys 70 del segle passat. Una veu lírica extremadament singular que a través d’una projecció fictícia explora els diversos components del text: la realitat, el llenguatge, els sentiments, els pensaments…

Esercizi di tiptologia (1992), Valerio Magrelli. Em sorprengué perquè fugia de l’excés i de la efusions de tuf místic i fa una poesia de traçat nítid i precís, tot i que es moga en la incertesa i en el dubte.

 

VICENT USÓ
Escriptor

Quatre qüestions d’amor, Joan Francesc Mira. Una obra que no ha gaudit de la rellevància que mereix. Unes narracions delicioses, subtils i plenes de matisos. Alta literatura.

Noverint universi, de Joan Andrés Sorribes. Novel·la històrica ambientada a Vallibona en l’època de la pesta del segle XIV, amb uns personatges fascinants, un dibuix precís de la societat feudal, una trama potent i un lèxic que recrea el llenguatge de l’època i que malgrat això resulta de lectura àgil i absorbent.

Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri. En la línia que va obrir Truman Capote amb A sang freda, Bayarri utilitza els mecanismes de la ficció per recrear una història real: l’assassinat del general Luburic, el responsable dels camps de concentració nazis a Croàcia, que vivia refugiat a Carcaixent. Un text fascinant a mig camí entre el periodisme i la literatura.

El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura. Una novel·la extraordinària sobre la fi de les utopies que pren com a punt de referència l’assassinat de Trotsky. Absolutament imprescindible.

L’illa, Gianni Stuparich. Una novel·la breu d’una sensibilitat extraordinària. Narrada de manera senzilla però altament expressiva, furga en l’interior de les persones com poques vegades ho he vist.

La senyoreta Else, Arthur Schnitzler. Explica, a través de monòlegs interiors, els dubtes d’una senyoreta de família bé vinguda a menys que es troba davant la necessitat d’escollir entre dues opcions dolentes. Un mecanisme de rellotgeria absolutament precís.

 

ENRIC IBORRA
Professor i escriptor

La tragèdia de cal Pere Llarg (Edicions de 1984), Eduard Girbal Jaume. Una de les novel·les més intenses i singulars de la literatura catalana. Publicada el 1923, es va considerar escandalosa, i això va fer, entre altres motius, que restés oblidada fins fa ben poc

Comentaris sobre llibres i autors (Arola Editors), Josep Pin i Soler. Publicada pòstumament el 1947, és una mena de llista bibliogràfica en què Pin expressa amb extrema llibertat les seues opinions sobre tota mena d’escriptors. Un repertori sorprenent, divertit i descarat.

El rellotge de caixa (Editorial Moll), Ferran Martí i Camps. En aquesta narració plena d’encant, perfecta, admirada per Josep Pla, Martí i Camps hi presenta una evocadora visió dels homes i la vida a Ciutadella a través del temps.

El pobre músic (Accent), Franz Grillparzer. Llibre de capçalera de Kafka, aquest relat breu tracta d’una manera commovedora i profunda el que serà un dels temes centrals de la literatura europea del XIX ençà: el conflicte entre la vida i l’activitat artística. Traducció de Xavier Jové.

Stepàntxicovo i els seus habitants (Proa), Dostoievski. Encara que poc coneguda, és una de les millors novel·les de Dostoievski. I una de les més sorprenents, amb un personatge impagable: Fomà Fomitx. Es va publicar en català el 1933, en traducció d’Andreu Nin. No s’ha reeditat des d’aleshores.

Estigma: la identidad deteriorada (Amorrortu), Erving Goffman. Un assaig brillant sobre la situació de l’individu inhabilitat per a una plena acceptació social. Tothom s’hi pot reconèixer.

 

ENRIC GOMÀ
Guionista

Els Pares del desert, Joan Perucho (Proa, 1998). Per abans de llegir “La llegenda àuria” i Álvaro Cunqueiro, uns escrits breus, exquisits i altament poètics sobre els ermitans cristians dels primers segles.

Gàngsters de Barcelona, Josep M. Planes (Proa, 2002). Trenta articles de premsa valents i implacables que van costar la vida al periodista Josep M. Planes, assassinat per la FAI l’agost del 1936.

Lletres galàctiques, Jaume Sisa (Edicions del Mall, 1984). Una antologia de poesies esplèndida d’un escriptor amagat a l’ombra d’un cantant cèlebre.

La papessa Joana, Emmanuïl Roïdis, traduït per Antoni Góngora Capel (La Magrana, 1998). Una de les millors novel·les humorístiques que conec, sobre les peripècies de la papessa Joana i la vida exagerada dels sants.

Cuentos de Basile, Giambattista Basile, traduïts per Rafael Sánchez Mazas (Editorial Renacimiento, 1989). Un contista napolità del s. XVII, anterior a Perrault i els Grimm, que en beuen. Sánchez Mazas els tradueix amb un to poètic excepcional. El millor, “El archipámpano de las pulgas”.

“El problema de Catalunya davant del gran i universal problema de la unitat d’Espanya” (1938). No és cap llibre, és un cartell amb articles de propaganda política per ser distribuït quan l’exèrcit de Franco entrés a Catalunya. Ramón Serrano Suñer hi escriu: “La llengua catalana, per què no?”. A l’últim moment Franco en va prohibir la difusió.

 

ANNA CASASSAS
Traductora

Crist de 200.000 braços, d’Agustí Bartra. La dignitat i la llibertat individual als camps de concentració (perdó, de refugiats) inhumans de les platges del sud de França, en un llenguatge poètic magnífic: més actual impossible.

La punyalada, Marià Vayreda. Una de les més intenses i emocionants novel·les de la literatura catalana, plena de passions vigents, en un escenari feréstec i preciós, fascinant.

Contes, Prudenci Bertrana. Per exemple, “L’enterrament de l’amo Pauvirol”. Quina riquesa de caràcters i de llenguatge! Quina expressivitat! I amb una ironia corrosiva i una penetració en l’ànima humana que són un goig i tota una lliçó de modos.

Chiquinho, Baltasar Lopes. Cap Verd, un noi entre l’amor a les seves illes amb els mil personatges reals i imaginaris que l’envolten, i els somnis i les il·lusions d’una vida millor. Amb una tendresa infinita.

Jo no sóc un home lliure, Peter Abrahams. En teoria l’apartheid ha passat, però el racisme continua i Peter Abrahams explica el que va viure personalment a Sud-àfrica. Jo el vaig llegir d’adolescent i em va obrir molt els ulls.

La frontera, Franco Vegliani. D’on som i què defensem: les nostres conviccions o el país en el qual hem nascut? Les fronteres canvien i els Estats ens manen, però la consciència només és personal.

 

ANNA VILLALONGA
Professora i escriptora

Lucrècia o Roma libre, Joan Ramis i Ramis. És una obra de teatre del segle XVIII, l’única tragèdia neoclàssica que tenim en català. S’ha representat poquíssim i el gran públic no la coneix.

La infanticida, Víctor Català. És una obra bastant coneguda, però ha gaudit de poca visibilitat. Es tracta d’un monòleg potent i dur, escrit per una Caterina Albert molt jove, que cal llegir.

El cant de les dunes, Jordi de Manuel. Una novel·la de ciència-ficció, de gran bellesa i originalitat, que reflexiona sobre la condició humana. Per reivindicar la literatura de tots els gèneres en català.

Cae la noche tropical, de l’argentí Manuel Puig. Tot i que sigui un autor conegut i algunes de les seves obres, com ara El beso de la mujer araña, tinguessin gran èxit, aquesta novel·la, que és del darrer que va escriure, no ho és tant. Una petita (o gran) delícia.

Gatos, de Darío Jaramillo Agudelo, escriptor i poeta colombià. En general recomano tota la seva obra, i en particular aquest poemari ple de sensibilitat i originalitat dedicat a uns animals tan preciosos com els gats.

Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy. L’autor va néixer a París, la novel·la és recent i magnífica. Es pot llegir en una edició de l’Editorial Navona, de l’any passat, en castellà.

 

JULIÀ GUILLAMON
Crític i escriptor

La parada, Joaquim Ruyra. Per bé que clàssic, poca gent sap que Ruyra és tan i tan bo. I no és un autor per a intel·lectuals, és un narrador sensible. Sempre que l’he recomanat, a lectors corrents, no m’ha fallat mai.

El parent immòbil, Jordi Ribas. Es un dels llibres que més m’ha impressionat, escrit als anys 90. Va passar sense pena ni glòria. És una novel·la parenta d’El quimérico inquilino de Topor i Davant del rei de Suècia de Monzó.

Història d’una noia i vint braçalets, Rosa Maria Arquimbau. Oblidadíssima, a punt de caure en la segona mort (quan ja no viu ningú que t’hagi conegut), l’acabem de recuperar a Comanegra. Per mi, és més bona que Anita Loos.

L’hipòcrita santificat, Max Beerbohm. Un gran apòleg publicat per Josep Janés als anys trenta. És un llibre de noranta pàgines, que hauria de reeditar-se sempre.

L’Eneida. Traduïda per mossèn Llorenç Riber. Seria fantàstic que tinguéssim una cultura capaç de llegir els clàssics en les diferents versions històriques i no llençar sistemàticament a la brossa el que han escrit i (traduït) abans que nosaltres.

The man who died, D.H. Lawrence. La història del salvador, que ressuscita ple de decepció. És un conte filosòfic impressionant que va influir molt en l’etapa més desesperada de Josep Palau i Fabre a París. En Palau el va llegir en una edició de Gallimard: L’homme qui était mort. En francès no ha deixat mai de publicar-se.

 

ALFRED MONDRIA
Crític

Crítiques literàries Gabriel Ferrater. Un dels millors poetes europeus del segle XX deixà una gran varietat d’escrits que constitueixen una intel·ligent, seductora i canònica aproximació a la literatura.

Els dietaris de Valentí Puig: en Porta incògnita, Rates al jardí i Dones que dormen conflueixen observacions del gènere humà, apunts de lectures i un magnífic autoretrat, claus de la bona literatura autobiogràfica.

Poesia de Tono Fornes: el combat verbal i d’imatges, el paisatge íntim i les històries lligades a la mar conformen un dels conjunts poètics indefugibles de la nostra literatura actual.

Flannery O’Connor. Tots els contes: el món pertorbador -travessat pel pecat i la culpa- de l’escriptora del sud dels EUA fou l’estímul d’unes poderoses narracions on sempre sorgeix la pugna amb el mal.

Bioy Casares, Borges: a partir de les converses de quatre dècades, assistim a un extens retrat de l’autor d’El Aleph, però sobretot a una festa divertida, brillant i maliciosa d’opinions sobre literatura. Amistat, llibres, rialles i més llibres.

Philip Roth. El teatre d’en Sabbath: aquesta història melancòlica, falstaffiana, de sexualitat desbordant i provocacions sense treva està protagonitzada per Mickey Sabbath -insidiós, devastador-, una de les millors criatures de Roth.

 

MARINA ESPASA
Escriptora i periodista

Jordi Sarsanedas, Mites (Labutxaca, 2009). Quinze contes, quinze mites que van aterrar a la literatura catalana dels anys 50 com quinze meteorits: llegiu-los si us penseu que coneixeu el poeta.

Ramon Llull, Llibre de les bèsties (Sembra Llibres, 2015). Directament des del segle XIII, el nostre escriptor més gran ens explica com funciona el món a través d’uns animals que se’ns assemblen molt més del que pensem. Roc Casagran signa l’adaptació d’aquest clàssic medieval.

Cèsar August Jordana, El món de Joan Ferrer (Edicions de 1984, 2009). Aquesta novel·la és un Ulisses a Buenos Aires, és la gran novel·la de l’exili, és un tresor que no brilla prou. És amor a la literatura, és joc, és una habitació tancada plena de móns. Què faríeu si us trobéssiu sols en un país estranger?

Georges Perec, W o el record de la infantesa (L’Avenç, 2011). Paràbola sobre el totalitarisme en dos espais: una illa on uns atletes entrenen fins a l’extenuació per ser els millors i un nen que passa la guerra sense gairebé adonar-se’n. Atmosfèric, misteriós i revelador de la negror de l’ànima humana: una obra mestra.

Bruno Schulz, Les botigues de color canyella/El sanatori de la clepsidra (Quaderns Crema, 2001). Un dels millors autors polonesos del segle XX era aquest dibuixant que va ser assassinat per la Gestapo. Abans va tenir temps d’escriure aquests contes magnètics, exuberants i corprenedors, vinguts d’algun altre món.

Donald Antrim, Los cien hermanos (Tusquets, 2000). Un dels autors nord-americans més secrets i considerats de culte, Antrim va fabricar aquesta paràbola sobre els odis familiars de l’única manera possible: en forma de tragèdia antropològica.

 

NÚRIA CADENES
Escriptora i llibretera

Un film (3000 metres), Víctor Català. La nova edició del 2015 ens va fer descobrir aquest esclat de llengua viva que la Caterina Albert sabia modelar en literatura. Les descripcions de personatges són esplèndides i la Barcelona de començament del segle XX autèntica i bigarrada.

Quatre qüestions d’amor, Joan Francesc Mira. Al costat de les grans novel·les, hi ha també obres com aquesta, menys conegudes però no menys importants: quatre relats, quatre perles que travessen el temps, fets autèntica literatura sobre base documental.

Viatges i flors, Mercè Rodoreda. Una joia en forma de brevíssims esclats literaris, punyents i poètics de la grandiosa escriptora. Autèntica destil·lació de Rodoreda. Ella en deia: “Si em preguntessin quin dels meus llibres voldria salvar d’un incendi, escolliria aquest”.

Els quaranta dies del Musa Dagh, Franz Werfel. En l’esplèndida (i premiada) traducció d’en Ramon Monton, crònica imprescindible del genocidi armeni, de la voluntat de resistència. Novel·la monumental que aconsegueix transportar-nos cent anys enrere, que ens fa estremir i comprendre.

Deu de desembre, George Saunders. Divertit, càustic, bèstia, tendre, desinfectant: diria que George Saunders no té, encara, aquí, l’atenció que mereix. Però diria també que la tindrà. Les seves narracions creen un univers al·lucinant, radical, que, tanmateix, ens encaren amb la més propera realitat. Sense concessions.

L’assassinat, Jim Thompson. L’autor de 1280 ànimes hi desgrana una desencantada dissecció de l’ànima humana, no gens agradable de mirar. El crim hi és només l’excusa per tallar un poblet per la meitat, zac!, i mostrar-nos-en les entranyes, la misèria, la infelicitat.

 

JOAN JOSEP ISERN
Crític i escriptor

El nyèbit, Ramon Monton (Proa, 2003). Llibre ambiciós que el mateix autor defineix amb encert com una “novel·la barroca” i que és una veritable festa per als sentits. Endimoniadament divertit. I des del punt de vista lingüístic, un exemple de frescor i de creativitat.

El laberint de les girafes, Joan Pons (Proa, 1999). Una novel·la sobre la memòria. La que serveix per fixar el passat d’on venim, però que també és un ingredient que configura el present. El conflicte entre dos mètodes de contemplar (i construir) el món: el rondallístic i el dels mass media, molt especialment la televisió

Els silencis de Derris, Bartomeu Cruells (Cruïlla, 2000). Tot i aparèixer en una editorial juvenil, com tota bona novel·la, és recomanable per a qualsevol edat. Hi ha dues línies en l’argument: una primera d’intriga al voltant d’un assassinat comès el maig de 1929 i una segona que l’apropa a la crònica històrica, ja que la trama comença l’any 1909 i no es resol fins als darrers dies de 1999.

Arbres de mongetes, Barbara Kingsolver, (L’Eixample, 1991). Una preciosa història ambientada en els estats de l’Oest americà a cavall entre la tendresa i l’amor. Un retrat difícil d’oblidar sobre l’amistat, el desarrelament, la maternitat i la solidaritat entre els qui, sense tenir res, se saben plens de riquesa.

Helena o el mar del verano, Julián Ayesta (Ínsula, 1952; reedició més recent: El Acantilado, 2000). Obra breu i delicada en què tan important és allò que es diu com el que queda només suggerit.

La promesa de Shanghai, Víctor Erice (Areté, 2001). El guió frustrat d’una pel·lícula que no va existir mai. Basat en El embrujo de Shanghai, una de les últimes novel·les interessants de Juan Marsé. Un exemple de com el talent d’un creador hauria aconseguit allò que sembla tan difícil (quan és de veritat): que una pel·lícula millori el llibre en què es basa.

 

JOAN-DANIEL BEZSONOFF
Crític i escriptor

Memòries d’un porc, Santiago Díaz. Com és possible que aquesta petita joia encara sigui confidencial? Feu-me cas! Llegiu-la!

Els tres al·lucinats. Joan Puig i Ferreter va escriure massa llibres, però aquest sempre m’ha agradat.

Històries de la Roca del Duc, Pere Burlaner. Les aventures de mossèn Bitarol, publicades 20 anys enrere per l’editorial Llibres de L’Índex, es mereixerien una nova edició. Escrit en un català rossellonès esplèndid, aquest llibre molt divertit és una bona descripció de la Catalunya Nord abans de la Primera Guerra Mundial

Patul lui Procust de Camil Petrescu. Aquesta novel·la, obra mestra de la literatura romanesa, s’hauria de traduir urgentment al català. L’autor descriu amb una ironia melangiosa dos amors al Bucarest dels anys 1930.

Un amore, Dino Buzzati. Una història corprenedora. El primer llibre que vaig llegir en italià.

Les deux étendards, Lucien Rebatet. Per culpa de l’ideari feixista del seu autor, s’ha silenciat aquesta novel·lassa publicada el 1951. El president Mitterrand deia que hi ha dues classes de lectors. Els que han llegit aquest llibre, i els altres. Un dels cinc millors de la literatura francesa.

 

BLANCA BUSQUETS
Escriptora

Herències col·laterals, de Llort. Una novel·la que, a més de negra, és irònica, original i emocionant.

El testament, Xavier Benguerel. Una història de turbulències sentimentals molt interessants des del punt de vista psicològic, on el protagonista és l’empresari amb el seu orgull i la seva incapacitat per perdonar. Una llàstima que s’hagi oblidat un clàssic com aquest.

Jocs de llit, Llorenç Puig. Contes suposadament eròtics plantejats amb molt de sentit de l’humor; amb una ironia que us mantindrà amb un somriure perpetu als llavis.

Histoire de ma vie, Giacomo Casanova. A les seves memòries, Casanova ens descriu el segle XVIII a Europa amb els seus personatges cabdals. Això a banda de les seves conquestes de dones, detallades, per cert, amb molta elegància. És una obra per anar llegint a trossets, que atrapa de principi a final. Apassionant!

En lloança de les dones madures, Stephen Vizinczey. Aquest llibre parla de les relacions que l’alter ego de l’escriptor hongarès Vizinczey va mantenir quan era jove amb diverses dones madures. No és un llibre eròtic sinó un llibre de filosofia de la vida.

After Auschwitz, d’Eva Schloss (Después de Auschwitz, Planeta). Schloss era jueva i amiga d’Anna Frank a Amsterdam. La van enviar a Auschwitz juntament amb els pares i el germà. Ella i la seva mare van sobreviure, i la mare va casar-se al cap d’uns anys amb Otto Frank. La parella va donar a conèixer el diari de l’Anna arreu del món.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *