Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 de maig de 2016
1 comentari

La meva crítica de “Per què hem guanyat”, de Francesc-Marc Àlvaro.

A mitjans de novembre de l’any passat la bona gent de la revista “Serra d’Or” em va proposar que fes un article sobre el llibre de Francesc-Marc Àlvaro “Per què hem guanyat” que, publicat per l’editorial Comanegra, acabava de sortir per aquells mateixos dies.

L’encàrrec comportava una certa urgència molt comprensible si tenim en compte, per una banda, el tema del llibre  –que tenia un subtítol d’allò més engrescador: “127 dies que van canviar Catalunya: del 24-M al 27-S”—  i, per l’altra, la incertesa política que el país vivia en aquells moments i que, de fet, encara s’allargaria unes quantes setmanes més fins als primers dies del nou any.

La idea inicial de “Serra d’Or” era publicar l’article en el número de febrer però, a l’hora de la veritat, l’article va sortir en el número d’abril, quan la majoria de les incògnites presents en el moment de redactar-lo ja s’havien esvaït.

El llibre d’Àlvaro queda, ara més que mai, com un magnífic document d’un període molt especial viscut, a més a més, per l’autor des de la primera fila. Aquí teniu, doncs, l’article que vaig escriure tot comentant-lo:

 

“Per què hem guanyat”: escriure en el buit

Serra d’Or, 676; abril de 2016 

L’article que Francesc-Marc Àlvaro publicava aquí mateix el mes de gener de l’any passat es titulava “Un malentès sobre la regeneració democràtica” i començava amb una frase curta, però contundent: “Escric en el buit”. Una frase, a més a més, no gaire habitual en textos que tenen la pretensió d’analitzar el present i de marcar pistes de cara al futur. L’autor, però, tenia tota la raó del món en expressar-se d’aquesta manera ja que l’article l’escrivia poc després d’aquell històric procés participatiu del 9-N de 2014 que semblava que havia fixat un punt de no retorn en el procés de desconnexió de Catalunya en relació amb l’Estat espanyol. Més concretament, Àlvaro ho explicava d’aquesta manera: “Vull dir que les coses poden canviar molt entre finals de novembre –quan redacto aquest paper– i el mes de gener, que és quan el lector de Serra d’Or podrà llegir aquestes cabòries”.

 

Entre eleccions

I avui, tretze mesos després, em trobo en una situació gairebé idèntica a la que vivia Francesc-Marc Àlvaro: he de comentar el seu llibre “Per què hem guanyat”, editat recentment per Comanegra, i no tinc més remei que confessar la meva impotència, perquè jo també tinc la sensació d’estar escrivint en el buit. Les eleccions espanyoles són a punt de celebrar-se i el govern de Catalunya, que hauria de tirar endavant el procés que ha de por-tar-nos cap a l’Estat propi, es troba encara en funcions, ja que el Parlament no ha pogut investir encara cap president.

Anem, però, a pams. Els primers dies de novembre va arribar a les llibreries un volum de tapes vermelloses i una cridanera tipografia blanca amb la frase “Per què hem guanyat”. A sota, amb caixa molt més petita un subtítol aclaridor: “127 dies que van canviar Catalunya. Del 24-M al 27-S” i una mica més avall, el nom del pare de la criatura, Francesc-Marc Àlvaro, i de l’editorial que havia assistit el part: Comanegra.

Des de la mateixa portada, doncs, el llibre definia el seu camp de joc: l’espai entre les eleccions municipals de maig i les eleccions al Parlament de Catalunya de setembre. Uns comicis, aquests darrers, no gens ordinaris, ja que tenien un fort component plebiscitari.

 

El dins i el fora

Al llarg d’aquest període, Francesc-Marc Àlvaro va anar publicant a “Serra d’Or” i a “La Vanguardia” els seus habituals articles d’opinió sobre com bategava el pols d’una ciutadania que era molt conscient d’estar vivint un període excepcional, una oportunitat irrepetible. El conjunt d’aquests articles ocupa la segona part de “Per què hem guanyat”, però la gràcia del llibre la trobem en el complement que ocupa la primera part, la que es basa en el dietari en què l’autor aplega material i dades inèdites fins ara. “Aquestes pàgines –explica en la introducció– volen ser també una invitació a descobrir què hi ha darrere de les escenes diverses, i no sempre comprensibles, que conformen el gran o petit teatre de la política”. Dit altrament, el “dins” i el “fora” d’un dels periodistes més experimentats i més ben informats a l’hora de parlar sobre la política catalana i els seus protagonistes.

Com es pot veure, “Per què hem guanyat” és un llibre dual i, per tant, admet dues maneres de llegir-lo: agafant el text amb la seqüència habitual de principi a final, o alternant les anotacions “de dins” amb els articles “de fora” per tal de veure pas per pas com Francesc-Marc Àlvaro destil·la, endreça i matisa les informacions que arriben a la seva cuina fins a transformar-les en peça periodística. Professional de mena, confesso que jo he seguit els dos mètodes i que el que m’ha semblat més divertit i aclaridor és el segon.

 

Fer fora Artur Mas

A part de tot el que he explicat fins ara, crec que d’aquí a uns quants anys “Per què hem guanyat” serà un document d’un gran valor per entendre aquest període -–a voltes engrescador, a voltes enutjós– de la nostra història que ara mateix ens està tocant de viure. Així doncs, el lector del futur –que ja coneixerà el desenllaç d’aquest procés– trobarà a les seves pàgines les reflexions d’un professional de la informació que es defineix com a independentista moderat (p. 51) i que no té pèls a la llengua quan es tracta de criticar coses com les esgotadores malfiances entre sobiranistes que plantegen com a objectius contradictoris desconnectar d’Espanya o fer fora Artur Mas (p. 185).

També ens parla de les incongruències d’una determinada manera de fer política a partir d’un exemple concret: la coalició feta a Badalona per treure de l’alcaldia el candidat del PP perquè “els promotors i fans d’aquest acord esquerranós contra García Albiol no haurien acceptat de cap manera un pacte per evitar que Colau fos alcaldessa. Resulta escandalós el poc valor que té en política ser congruent –per sobre de partidismes– a l’hora de defensar arguments aplicables a casos equivalents.” (p. 31)

Àlvaro també és dur a l’hora de parlar de determinada progressia que no va dubtar a posar-se públicament al costat dels dibuixants de “Charlie Hebdo” però que quan es xiula l’himne espanyol en els prolegòmens d’un partit de futbol reaccionen qualificant de nazi a tothom qui no pensa com ells (p. 27). O quan aquells que de seguida es posen el mot “casta” a la boca no dubten un instant a nomenar Jordi Martí, un representant genuí de tots els vicis i virtuts de la vella política, gerent de l’Ajuntament de Barcelona (p. 192).

Un altre concepte que és criticat a “Per què hem guanyat” és la dèria per “seduir” en un article demolidor publicat el 25 de juny a “La Vanguardia” que acaba dient coses tan evidents (i tan mal vistes segons en quins ambients) com: “Seduir qui no vol ser seduït és una pèrdua de temps i d’energies. El sobiranisme ha d’arribar encara a molts catalans, però no ha de seduir els que ja han comprat una altra il·lusió. Vet aquí el repte urgent del qual no parla quasi ningú” (p. 205). Sobre aquest mal entès concepte de la seducció, en el mateix article trobem un altre fragment aclaridor quan diu que, segons determinades veus, “els partidaris de la independència han d’intentar seduir tothom, sobretot la gent que està a l’esquerra (es veu que els ciutadans de centre o de dreta no voten o no són tan simpàtics o s’han de regalar tots a l’unionisme)”.

 

Si perdem, ens esclafen

Un altre article digne de remarca és ”Elogi dels conversos”, publicat a “La Vanguardia” el 30 de juliol, quan ja havia sortit a la llum la coalició Junts pel Sí. És un article que acaba amb una frase estremidora que Francesc-Marc Àlvaro reprodueix d’un sopar amb petits empresaris i professionals de nivell: “Hem de guanyar perquè si perdem ens esclafaran” (p. 233).

Repassar aquest llibre ens ajudarà també a no oblidar actituds indignes que el temps posarà en el lloc adequat, com la de l’article de Felipe González a “El País”, les declaracions intimidatòries d’unes quantes entitats bancàries poc abans de les eleccions o les amenaces directes de Josep Lluís Bonet, president de Freixenet.

Acabo aquest article –escrit, ho torno a dir, en el buit de la incertesa– tal com el començava: fent referència a un article de Francesc-Marc Àlvaro a “Serra d’Or”. Reproduiré el paràgraf final de la seva col·laboració de setembre amb la convicció que ara com ara és el millor colofó que puc posar a aquest comentari sobre un llibre aclaridor, sincer i valent: “(…) hem començat a respectar-nos com fan les nacions que, sense demanar perdó, volen tenir un lloc al món. Perquè, si et respectes, et poden negar la llibertat però el poder essencial i més fort ja el tens tu. Per sempre.” (p. 237)

  1. M’agradaria que l’autor expliqués a dia d’avui si escriuria el mateix o quines coses canviaria veient el que està passant. Crec que les incògnites son molt més en el dia d’avui que quan es va escriure el llibre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!