La meva crítica d'”Acte de violència”, de Manuel de Pedrolo.

El dimecres passat Vilaweb va publicar un article meu en el que parlava de la novel·la de Manuel de Pedrolo “Acte de violència” i, més concretament, de la reedició que acaba de fer-ne Sembra Llibres, l’editorial de la Ribera Alta. L’enllaç al meu comentari és aquest, però si us fa mandra tirar de ratolí aquí sota el trobareu reproduït íntegrament.

 

Pedrolo contra els murs de vidre

Tinc bastants records de quan, en vigílies de Sant Jordi del 1975, Edicions 62 va poder anunciar per fi la publicació de ‘Acte de violència’, de Manuel de Pedrolo. La data no és gens trivial: faltava mig any per a la mort del dictador i arreu es donava per fet que aquell esperat esdeveniment –esmentat eufemísticament als mitjans de l’època com ‘el hecho biológico’– no trigaria gaire a arribar.

(Posats a dir-ho tot, però, cal afegir que ningú no es podia imaginar que pocs mesos després, al setembre, aquell dictador pretesament afeblit signaria encara les últimes penes capitals i que, sí, es moriria finalment… però matant.)

La promoció d’aquell Pedrolo es va centrar en dos aspectes clau del llibre: el llarg trajecte del text fins que no va ser autoritzat i, sobretot, el lema –’És molt senzill: quedeu-vos tots a casa’–, que dóna sentit a tota la trama i que va ser el millor reclam publicitari perquè ens decidíssim a comprar-lo. Un fet que sembla que va seguir molta gent, perquè aquell mateix any varen sortir unes quantes edicions més de la novel·la.

 

Del 1961 al 1975: una espera de catorze anys

Al final de ‘Acte de violència’ s’indica que va ser escrita entre el maig i el juny del 1961. En aquell moment el títol triat per Pedrolo va ser ‘Esberlem els murs de vidre’. La següent notícia sobre la novel·la no ens arriba fins set anys després, el 1968, quan va guanyar, aquesta vegada amb el títol ‘Estat d’excepció’, la primera edició que es convocava del Premi Prudenci Bertrana. I, finalment, després d’un altre parèntesi de set anys, el desenllaç va ser quan el març del 1975 l’obra va arribar finalment a les llibreries amb el títol definitiu de ‘Acte de violència’.

He de confessar que no he estat mai ni un seguidor incondicional de l’obra de Manuel de Pedrolo ni encara menys un expert, per bé que li reconec sense cap mena de reserva un doble mèrit: el de la lluita infatigable contra tots els obstacles de l’època i el de l’actitud militant en favor de la literatura catalana. I al costat d’aquests mèrits, per què no dir-ho, sento també un cert aclaparament davant de la producció oceànica que va sorgir de la seva ploma.

No comparteixo, doncs, ni la fe cega dels denominats ‘pedrolians’ (en tenim uns quants i molt remarcables, per cert) ni la displicent actitud dels qui, perdonant-li la vida i admetent amb poques ganes l’èxit popular del ‘Mecanoscrit del segon origen’, el consideren un vestigi de temps passats.

Amb tota la modèstia, opino que una recuperació ben triada, documentada i raonada dels títols més importants de Pedrolo seria una feina molt interessant que ajudaria els més joves a descobrir-lo i els que li vàrem ser coetanis a destriar el gra de la palla d’una bibliografia que en molts casos no vàrem poder seguir en les condicions més desitjables.

Precisament per això, em sembla molt encertada aquesta recuperació de ‘Acte de violència’ que ens arriba gràcies a una editorial del País Valencià jove, plena d’idees i molt activa: Sembra Llibres.

 

Modernitat i actualitat

La història que ens explica Pedrolo sorprendrà gratament el lector per dues coses: la modernitat de l’estil i l’actualitat de l’argument. Pedrolo ens posa en situació des del primer paràgraf del llibre: la majoria dels habitants d’una ciutat dominada per un dictador, en Dòmina, es conjuren a no sortir al carrer durant tres jornades tot seguint una crida espontània i anònima que s’ha anat escampant per parets, de boca en boca i per fulls que van de mà en mà: ‘És molt senzill: quedeu-vos tots a casa’.

A base de capítols independents que es focalitzen en una escena concreta, l’autor va dibuixant un fris molt variat que mostra les petites heroïcitats i covardies pròpies d’una situació insòlita com la que viu aquella col·lectivitat. Grandeses i misèries protagonitzades per les brigades de la policia, els resistents, els esquirols, els intel·lectuals, els periodistes, els serveis mèdics, els turistes i, sobretot, la gent normal. Aquella ‘gent del carrer’ que no s’havia imaginat mai la quantitat de força que podia acumular si finalment aprenia a unir esforços i a compartir esperances amb el veí del costat i amb l’altre i amb el de més enllà.

Uns diàlegs que funcionen molt bé carreguen el pes de la major part de la novel·la, complementats per unes descripcions que defugen tot efectisme i que van al gra. És evident que un narrador de pura raça com Pedrolo sap molt bé que la història d’un col·lectiu que planta cara al seu opressor no pot explicar-se ni amb floritures ni amb gaires complicacions estilístiques. Ha d’anar al gra. I això és el que sens dubte fa que ‘Acte de violència’ arribi tan directament al lector.

No voldria acabar aquest comentari sense fer un breu esment de l’edició de Sembra Llibres i, molt especialment, del magnífic pròleg (aquest sí que paga la pena de llegir-lo, creieu-me) de Cesk Freixas. Dues pàgines i mitja que situen perfectament el lector en relació amb l’autor –’un escriptor extremadament lúcid i compromès amb totes les expressions de la sobirania’–, i amb la recuperació del llibre –’un acte de justícia per a un creador que sempre va ser incòmode per al poder’.

 

‘És molt senzill:…’

‘… quedeu-vos tots a casa’, ens diu Pedrolo, i esberlem els murs de vidre que ens empresonen. Aquesta força incontenible que quan som capaços d’anar junts i alhora cap a un objectiu comú tots plegats atresorem és el missatge més potent que ara, cinquanta-cinc anys després de ser redactada, ens transmet ‘Acte de violència’. Un missatge que té una vigència absoluta, avui més que mai. Vegeu, si no, com es complementa amb una frase que hem pogut llegir aquests dies a la premsa i que apunta en el mateix sentit. No és pas cap escriptor qui la diu sinó algú que ens acaba de deixar: ‘Si vols una cosa, fes-la’ (Johan Cruyff). Tan senzill com això.

Acabo amb uns altres mots que manllevo del pròleg de Cesk Freixas i que, no cal dir-ho, subscric de dalt a baix: ‘En una societat com la nostra, la del “fast food”, les noves tecnologies i la lectura dels titulars, que es queda en la superfície de tot i no pregunta res, llegir Manuel de Pedrolo és una acció revolucionària.’

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *