Totxanes, totxos i maons

Mentre la versió de Labutxaca, del Grup 62, no ens ofereix novetats des de fa tres anys, Viena Edicions acaba de publicar un altre volum de ‘A la recerca del temps perdut’, de Marcel Proust, traduït al català per Josep Maria Pinto. Es tracta de la primera part de ‘Sodoma i Gomorra’ amb la qual se supera l’equador d’aquesta ambiciosa aventura editorial iniciada el 2009. Sobre l’estat actual i els antecedents d’aquest projecte el dilluns passat vaig publicar a Vilaweb l’article que ara us reprodueixo a continuació:

Dues tasses de Proust

Sortosament en la majoria de les coses els catalans tenim tendència a captenir-nos ni més ni menys que com el que som: un país normal (que ben aviat, per cert, ho serà encara més). Tot i això, de tant en tant ens assabentem de projectes que s’escapen d’aquesta normalitat i demostren que, quan ens ho proposem, una mica estranys sí que ho som. Detallaré un d’aquests casos.

¿Ho sabien vostès, que des de fa set anys dues editorials de casa nostra publiquen sengles versions de ‘À la recherche du temps perdu’, de Marcel Proust, en català? Em refereixo, per ordre d’aparició, a Viena Edicions, que presenta la versió de Josep Maria Pinto, i a Labutxaca, del Grup 62, que ens ofereix la versió de Valèria Gaillard. ¿Què els sembla? ¿Trobaríem gaires sistemes culturals que ara mateix portessin entre mans una operació d’aquest estil? Jo, francament, m’atreviria a dir que no.

Vull confessar d’entrada que admiro profundament el clàssic proustià –sens dubte, un dels monuments literaris del segle XX–, però que no me’n considero, ni de bon tros, cap especialista i, per tant, em guardaré molt de pretendre aparentar allò que no sóc. Dit tot això, però, també vull fer palesa la meva impressió que tant l’una versió com l’altra tenen fins ara un nivell i una seriositat dignes de remarca.

Resumint: desconec les repercussions d’aquesta coincidència en els comptes de resultats de les editorials que s’hi han embarcat, però com a modest ocupant de la trinxera dels lectors i, més concretament, dels admiradors del mestre Marcel no puc manifestar res més que alegria, satisfacció, orgull i ganes de fer tot allò que sigui a les meves mans (comprar els llibres, per exemple, i parlar-ne) perquè aquests dos projectes de llarga durada i complexa travessia arribin sencers i amb bona salut a la destinació final.

Una mica d’història

Pel que he pogut saber, el primer intent de traduir la ‘Recherche’ a la nostra llengua va anar a càrrec de Jaume Bofill i Ferro fa més de vuitanta anys. No va ser pas l’obra completa, sinó una part: la primera –’Un amor de Swann’– que Proa va editar el 1931, divuit anys després de la publicació original de l’obra ‘chez Grasset’.

Vàrem haver d’esperar fins el 1986 per tenir un altre tast de Proust en la nostra llengua: en aquella ocasió va ser ‘El temps retrobat’, la setena i darrera part de l’obra, traduïda per Joan Casas i publicada en la col·lecció ‘Les millors obres de la literatura universal segle XX’, editada per 62 i la Caixa. I tot just quatre anys després –més concretament, entre l’octubre del 1990 i el juliol del 1991– Columna va publicar el que fins ara és l’única versió completa de l’obra en català: una operació editorial de prestigi amb tres volums de tapa dura, caixa contenidora i un tiratge de 2.300 exemplars.

L’autor d’aquesta traducció va ser el manacorí Jaume Vidal Alcover que hi va treballar fins a la seva mort, esdevinguda el 2 de gener de 1991, moment en el qual va continuar la feina Maria Aurèlia Capmany, la seva companya. En honor a la precisió, diré que la feina d’aquesta va començar cap a la meitat de ‘El temps retrobat’ que, com s’ha dit més amunt, és l’última part, cosa que en termes numèrics vol dir que, de les 2.066 pàgines que té en total l’edició de Columna, ella va fer-se càrrec de 113, un 5% del total.

Continuant amb la precisió, diré que algunes parts de la versió de Vidal Alcover ja havien vist la llum prèviament. Em refereixo a ‘Un amor de Swann’, editada el 1986 per Llibres del Mall en dos volums, i a ‘Albertine desapareguda’, que Columna va editar el 1989.

Després d’aquest precedent –que va tenir una acollida un pèl controvertida (en parlaré més endavant) i que, a més a més, tinc la impressió que econòmicament no va ser gaire reeixit–, van haver de passar quasi vint anys perquè algú és decidís a emprendre l’aventura de traduir i publicar íntegra la ‘Recherche’  al català. I, com he dit en començar, no ha estat una editorial sinó dues que han escomès paral·lelament aquest projecte que no m’estic de qualificar de veritable luxe cultural.

Viena i Labutxaca entren en escena

El ball el va obrir Viena Edicions l’octubre del 2009 amb la publicació de ‘Combray’ i ha continuat amb sis volums més a un ritme constant de, pràcticament, un llibre per any fins ara mateix, que acaba d’aparèixer la primera meitat de ‘Sodoma i Gomorra’, el quart dels set llibres en què es divideix l’obra de Proust.

Quant a Labutxaca, la seva política editorial sembla que és la de no fragmentar l’obra original, cosa que es dedueix perquè fins ara ha publicat els dos primers llibres complets i separadament: ‘Pel cantó de Swann’, el juny del 2011, i ‘A l’ombra de les noies en flor’, el juny de 2013. Ara tocaria, doncs, ‘El cantó de Guermantes’ i després ‘Sodoma i Gomorra’.

Perquè el lector sàpiga on som, diré que la versió del tàndem Viena-Pinto ha superat el 58% del text total de l’obra i la de Labutxaca-Gaillard s’ha aturat en el 31%.

Respecte d’aquesta darrera he escrit ‘s’ha aturat’ i no ‘ha plegat’, amb ple coneixement de causa, perquè quan preparava la redacció d’aquest article he preguntat als responsables de Labutxaca sobre els seus plans de futur. La resposta que m’han donat és que el projecte continua en marxa per bé que, de moment, aquest 2016 no preveuen de publicar-ne cap nou volum.

Un repte per als traductors

Com he dit més amunt, l’aparició, fa quasi un quart de segle, de la versió de Jaume Vidal Alcover va ser acollida amb opinions contradictòries basades fonamentalment en l’adopció de mots, girs i expressions d’origen balear que no van acabar de convèncer la parròquia proustiana.

En tot cas, em permeto de fer un petit tast de cada versió perquè qui ho vulgui hi digui la seva. He triat el paràgraf inicial del llibre –que molta gent se sap de memòria–, perquè l’exemple més clar (no l’únic) de les raons que esgrimien els contraris a Vidal Alcover el trobem en la manera com va despatxar aquest començament.

— Text original de Marcel Proust: «Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: ‘Je m’endors.’»

— Versió de Jaume Vidal Alcover: «Durant molt de temps em vaig colgar dejorn. De vegades, encara no havia apagat l’espelma, quan ja els meus ulls es tancaven tan aviat, que ni tenia temps de dir-me: ‘M’adorm’.»

— Versió de Josep Maria Pinto: «Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan de pressa que no tenia temps de dir-me: ‘M’estic adormint.’»

— Versió de Valèria Gaillard: «Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: ‘M’adormo.’»

No vull cloure aquest apartat centrat en la feina dels traductors sense fer una referència a Josep Maria Pinto que fa sis anys va publicar ‘Combray, de lluny’ (Acontravent, 2010), un llibre que aplega un seguit reflexions summament recomanables sobre l’ofici d’escriure i el vici de traduir.

Els proustians

Remarco una vegada més la meva condició de no expert en afers proustians abans de parlar breument dels que sí que ho són. En conec algun i, francament, em sembla que puc dir que són persones singulars. Poso un exemple: estic segur que als seguidors dels blocs de VilaWeb els resultarà familiar la figura de Marcel Campà, autor del bloc ‘Las al jaç’. Doncs bé, l’amic Campà –que no es diu exactament així, cosa que ara no fa al cas– es dedica a publicar de tant en tant en el seu bloc fragments extensos de la ‘Recherche’ que tradueix directament de l’original francès.

Si no m’he despistat, va estrenar-se el 23 d’octubre de 2009 (pocs dies després, per cert, de l’aparició del primer volum de Viena Edicions) amb un fragment de ‘Pel cantó de Swann’, fins a arribar al darrer apunt publicat fins ara, del 20 de novembre de l’any passat, amb un fragment de ‘La presonera’, el llibre que va a continuació de ‘Sodoma i Gomorra’. En total, doncs, es tracta d’un conjunt de quaranta-vuit fragments que estic segur que creixerà i que ara mateix són a l’abast de tothom que els vulgui llegir en aquest enllaç.

Ignoro si el cas de Marcel Campà és únic, però, vist el panorama, no m’estranyaria gens que no ho fos i que, per tant, hi hagués uns quants incondicionals més de Proust embarcats en operacions similars més o menys diguem-ne clandestines.

Una referència magna i indiscutible del ‘proustianisme’ a casa nostra és la figura d’Amadeu Cuito, expert reconegut aquí i a fora com una de les persones que ara mateix tenen més coneixement i disposen de més informació sobre Marcel Proust. I va ser gràcies a Jordi Palou, ànima de Rodamots i home savi i discret que circula amb l’antena permanentment sintonitzada, que vaig saber que en el llibre d’Enric Vila ‘El nostre heroi Josep Pla’ (Acontravent, 2009) s’explica la visita que l’autor, acompanyat de l’editor Quim Torra, va fer al domicili del senyor Cuito amb la intenció de parlar de Pla per bé que, com no podia ser altrament, la conversa no va trigar gaire a encaminar-se cap a territoris ‘proustians’.

A la pàgina 134 Cuito comenta que aquells mateixos dies –la visita es va fer el gener del 2008– estava en contacte amb una noia que li havia enviat les primeres quaranta pàgines de la ‘Recherche’ traduïdes per ella al català per tal de saber-ne la seva opinió. No hi ha cap referència a la identitat d’aquesta noia però tot em fa pensar que podria ser Valèria Gaillard que, com ja he explicat més amunt, tres anys després va publicar la primera part de l’obra a Labutxaca.

A propòsit d’això, Amadeu Cuito diu que, acostumat com està a llegir Proust en francès, cap versió pot substituir-lo. I parla de la força del seu llenguatge: ‘Tots els grans autors són de mal traduir. La força de la literatura, i això és el que veu Proust, ve del llenguatge; és la paraula, no pas l’argument, allò que imprimeix moviment a la novel·la. Després de Proust, la clau de la novel·la ja no és l’acció, ja no és el mirall passat al llarg del camí, com deia Stendhal, sinó la imatge impulsada per les paraules. Allò que marca la diferència en un escriptor és el geni de la llengua; les idees són secundàries. Rabelais és bo perquè té un francès excepcional, no pas pel que diu.’

La conversa ocupa unes quantes pàgines més del llibre de Vila però m’ha semblat que amb aquest tast tocàvem el moll de l’os: Proust ‘és’ la paraula. I la seva força és la força del llenguatge.

Per acabar

El capteniment dels dos seguidors de Proust a què he fet referència en l’apartat anterior m’ajuda a aclarir un dubte que tinc des de fa temps: tot i l’innegable esforç editorial dels dos projectes paral·lels que ara mateix tradueixen la ‘Recherche’ al català, tinc la impressió que no hi ha hagut cap pronunciament públic més o menys solemne dels ‘proustians’ militants sobre la feina de Pinto i Gaillard.

I potser l’explicació d’aquest silenci és tan senzilla com el fet de pensar que els incondicionals de Marcel Proust el llegeixen en el seu francès original i en negligeixen, per tant, les traduccions.

Acabo ja amb una novetat (relativa, perquè es va originar el maig de l’any passat): la creació de la pàgina web ‘A la recerca de Proust‘, òrgan de la Societat d’Amics de Marcel Proust.

Una societat que neix amb l’objectiu d’aplegar els afeccionats i lectors de l’obra de Proust i promoure’n la lectura arreu de Catalunya per diversos mitjans, el més important dels quals és, precisament, la pàgina web (aquesta) creada amb aquesta intenció.

Quant als membres fundadors, copio textualment allò que es detalla en la pàgina esmentada: ‘Som una colla d’amics que ens hem reunit per crear la Societat d’Amics de Marcel Proust, una entitat presidida per l’advocat, economista i escriptor Amadeu Cuito. Els membres fundadors de l’associació, a banda del senyor Cuito, són el psicòleg Jordi Ballabriga, el professor Carles Besa, l’historiador de l’art i professor Daniel Cid, l’advocat i cantant Jordi Cortada, la filòsofa i professora Glòria Farrés, el professor Josep Maria Fulquet, la periodista i traductora Valèria Gaillard, el llibreter de la llibreria Laie de Barcelona Lluís Morral, l’escriptor i traductor Josep Maria Pinto i l’escriptor i traductor Lluís Maria Todó.’

És ben evident, doncs, que l’obra de Marcel Proust és més viva que mai. Que avancem, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!