Totxanes, totxos i maons

Quarts de quatre de la tarda d’avui, diumenge. Tenia ja triada la fotografia per il·lustrar l’apunt (una de les que he fet aquests dies a Frankfurt) i acabava d’escriure les primeres paraules de la meva crònica –“Tot és gran, fora de mesura, a la Fira…”– quan ha sonat el telèfon. Una veu desconeguda de dona barrejada amb un rerefons ple de xivarri de cotxes em deia que mon pare acabava de caure a la Via Laietana i que s’havia fet mal a la cara. Tenia un parell de ferides que no paraven de sagnar.  (n’hi ha més)

Immediatament he agafat la moto i he baixat com una bala fins a l’alçada de la plaça de l’Àngel. En els dotze o quinze minuts que he trigat a arribar la sagnia s’havia quasi estroncat i l’havien assegut en una cadira d’un bar. Em reconeix de lluny i el primer que em diu és que ha relliscat en una trapa metàl·lica que, efectivament, està molt desgastada pel pas de milers de vianants que s’encaminen cap al Barri Gòtic.

Passo revista als estralls: un espectacular tall al front amb nyanyo de complement i un tall al nas (prominent, marca de la casa Isern). Sortosament la meva arribada coincideix amb la d’una patrulla dels Mossos i el procés es normalitza: ambulància i cap al Clínic.

La dona que m’ha telefonat i que ha atès el meu pare  fins a la meva arribada s’esmuny de seguida i amb prou feines tinc oportunitat d’expressar-li tota la meva gratitud. Ara em sap greu no haver estat més per ella.

Pujo a l’ambulància i entrem a Urgències del Clínic. No puc evitar el record de la darrera vegada que vaig estar entre aquestes quatre parets dissortadament tan familiars ja. Fa cinquanta-dos dies que hi entrava la meva mare en el que acabaria sent el darrer ingrés de la seva vida.

Evidentment el cas de mon pare no hi té res a veure. Està conscient i una mica emprenyat amb ell mateix pel trasbals que diu que ens causa. Després el ritual: la cura, la revisió del traumatòleg i de l’otorrino, un TAC, una radiografia, gairebé sis hores d’espera i cap a casa.

Ens hem repartit la feina amb el meu germà. Mentre jo feia guàrdia ell anava a casa del pare a buscar roba neta ja que anava tacat de sang de dalt a baix. Ara dorm a l’altre costat de l’envà que tinc darrere de la pantalla. Abans ha sopat. Amb força gana, per cert.

Pel 3 24 veiem la crònica de l’últim dia de la Fira del Llibre de Frankfurt. El del traspàs de poders de la delegació índia a la catalana. La Maria Gorgues ha parlat dels centenars de milers de visitants que han passat per la Fira des del dimecres mentre per la pantalla passen les imatges dels pavellons atapeïts de públic tal com ahir els vaig poder veure jo. Penso que tinc pendent una continuació de la crònica d’ahir però em temo que avui ja no la faré.

Demà, després de dos dies sense acostar-me al despatx, m’espera un dia agitat.

Però això serà demà.

Bona nit a tothom.

Que descansis, pare.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!