Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tot el que he explicat fins ara pot servir per al noranta-cinc per cent de persones de la meva edat susceptibles de començar a escriure un Bloc. No cal buscar grans transcendències per posar-s’hi, ben al al contrari. L’escriptura a la xarxa (i també la que no està destinada a la xarxa) demana una actitud relaxada que posi en contacte l’autor amb el plaer de comunicar. Les actituds postisses o l’encarcarament tenen molt poc futur quan es tracta d’escriure de manera sovintejada ja que la temptació de deixar-ho córrer, de no embolicar-nos, no ens abandona mai, per molt veterà que et consideris.

La meva aportació a la “Blogosfera” té, però, alguna peculiaritat específica que miraré de detallar una mica. Començaré dient que jo afronto l’escriptura del meu Bloc amb voluntat d’estil. Una voluntat inequívoca que no m’entretinc gens a dissimular. Per tant, quan m’enfronto al repte d’escriure un apunt faig literatura, o almenys ho pretenc. Amb tot el que això comporta d’esforç per explicar les coses de manera bella, endreçada i entenedora. I de fer-ho, a més a més, tirant mà de totes les eines i els recursos tècnics propis de l’ofici de narrador.

Dit d’una altra manera: a les Totxanes no hi trobareu res que jo no hagi viscut ni llegireu cap opinió que no sigui la que jo defenso a peu i a cavall. Però la manera com em plantejo la redacció de l’apunt i els trucs que, quan cal, faig servir per administrar de manera gradual la informació que vull transmetre pertanyen volgudament a l’àmbit de la literatura. I més concretament a això que des de fa uns quants anys es denomina “literatura del jo”.

Si no m’he descomptat, aquest apunt que ara esteu llegint és el que fa 2.890 dels que he publicat des que vaig posar-m’hi aviat farà dotze anys. Això vol dir que, a fi de comptes, aquestes Totxanes s’han convertit en les meves memòries. Me les miro de lluny i m’adono que en conjunt presenten un retrat molt detallista de la meva persona. Un retrat calidoscòpic format per uns quants milers de petites fotografies que mostren racons diversos de la meva personalitat. Manllevant l’expressió de Flaubert quan es referia a la senyora Bovary jo també podria dir que “les Totxanes sóc jo”. I ja us avanço que, amb vistes al futur, a aquestes Totxanes els queda molta corda encara. (Si la fortuna es manté i la salut acompanya, com se sol dir en aquests casos).

Les dimensions més aviat considerables d’aquest paquet memorialistic que vaig començar fa dotze anys ja fa temps que les he començat a percebre amb tota la seva veritable magnitud quan, per exemple, m’adono que cada vegada més en converses amb amics i coneguts, acabo dient: “D’això n’he parlat en el meu Bloc. Ves a Google, escriu Totxanes i …” Una altra prova d’aquesta exhaustivitat la teniu en els apunts nous que vaig publicant: fixeu-vos que cada vegada n’hi ha més que porten incrustats en el text enllaços interns cap a altres apunts anteriors que complementen, reforcen o preludien allò que explico en la nova aportació.

Per cloure la conversa, els membres de l’equip que em varen demanar de col·laborar en l’estudi que ha originat aquesta sèrie que avui s’acaba em varen fer dues preguntes:

* ¿Què en penso, de Twitter i Facebook? La meva opinió sobre aquestes dues plataformes la vaig exposar de manera força detallada en aquest apunt de fa gairebé quatre anys. Llegiu-lo detalladament i tingueu en compte que ara mateix la meva opinió continua sent la mateixa: més enllà de servir-me de plataforma de difusió automàtica de tot el que escric a Twitter, he de dir que Facebook no m’interessa gaire. A Twitter, en canvi, li trobo una magnífica utilitat ja que el concebo com una eina per practicar la concisió en l’escriptura. Un saludable exercici d’estil que em té fascinat perquè m’obliga a expressar una sola idea de manera breu i entenedora (el límit de 140 caràcters no és cap llosa, us ho asseguro). I, EVIDENTMENT, escrivint TOTS els mots complets i respectant TOTS els signes de puntuació.

* ¿Quin consell donaria a la gent gran que es plantegés començar a escriure un Bloc? No els atabalaria amb gaires consells, francament, que ja tenim una edat. Potser el més important seria allò que ja he insinuat més amunt: molta calma i tranquil·litat. Les presses són el perill més gran pels qui volen començar a escriure un dietari a la xarxa. Està llargament demostrat que les urgències de voler explicar-ho tot i de no deixar-se cap detall en el tinter són nefastes. Allò que deia el clàssic de “nulla die sine linea” pot acabar sent una trampa si s’agafa al peu de la lletra. És evident que l’escriptura és un exercici muscular i que com més escrius, més continues escrivint. I això és el realment important. perseguir els records. Uns records que viuen emmagatzemats en algun indret del cervell i que es comporten com les cireres: comences estirant-ne una, després una altra i al cap d’una estona ja tens una pila més petita a l’abast de la mà.

I pel que fa al pudor, tan lògic, que tots sentim quan exposem a la llum coses que fins ara vivien dintre nostre jo diria que el mitjà Internet és perfecte per mantenir la vergonya a ratlla ja que manté un deliciós equilibri entre la intimitat des de la qual escrivim i l’exposició discreta de la xarxa, que acull els nostres missatges i, sense fer-ne escarafalls, els diposita a la vora del camí, just a l’abast de tots aquells que bonament els vulguin compartir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!