Ser gran i escriure un bloc (2).

(La sèrie comença aquí)

La primera vegada que em varen demanar d’explicar públicament les meves impressions com a blocaire va ser a principis de juny de 2005, just quan acabava de complir un any de presència en el món de la Blogosfera i tot era molt nou i molt tendre encara. Va ser en el marc de la primera (no sé si després se n’han fet més) Trobada de dietaristes i blocaires que es va celebrar a Sant Cugat i la meva intervenció va cenyir-se a l’encàrrec que els organitzadors em varen fer: explicar la “poètica” del meu Bloc. El que vaig dir és exactament això.

Ara, onze anys després, ho he tornat a llegir i trobo que, amb l’experiència atresorada, subscric fil per randa tot el que aleshores vaig exposar i vaig intuir. I molt especialment el pinyol central de la tesi: el fet que jo, com molta gent de la meva generació, vaig arribar al continent digital en “patera”. Amb una mà davant, l’altra al darrere i defensant la posició amb ungles i dents.

Com tantes coses que passen a la vida sense que tinguem gaire consciència del lloc on ens estem ficant (en vaig parlar aquí i us recomano que repesqueu el text) la meva entrada en el món d’Internet va ser, doncs, fruit d’un atzar. Un feliç atzar que ara explicaré:

El setembre de 1995 la Generalitat de Catalunya va obrir la seva primera pàgina web a Internet, el portal Gencat.com, i uns mesos després  –el març de 1996; aviat farà, doncs, vint anys–  va entrar en funcionament el portal del Departament de Cultura.

L’encàrrec que el Departament de la Presidència va formular a l’equip directiu de Cultura va ser, crec, ben entès: tot i la seva poderosa dimensió tecnològica (informàtica) es va considerar que Internet havia de ser una eina per a la difusió de la informació i, per tant, la responsabilitat de posar en marxa la primera pàgina web del Departament de Cultura  –i, per tant, de dotar-la de continguts–  corresponia a la unitat responsable de la informació, i no a la de suport informàtic, per bé que l’una i l’altra, sobretot en els primers temps, haurien de treballar conjuntament i en la mateixa direcció. I vet aquí que resulta que jo era el responsable del Servei d’Informació Cultural. Una unitat que, de manera no gens casual, va modificar el seu nom a partir d’aquell moment per passar a a denominar-se Servei d’Informació i Difusió.

D’aquesta manera, una decisió (*) presa pel conseller Pujals i el seu equip  –és a dir, per damunt de la meva zona d’influència–  va ser cabdal perquè els companys del meu Servei i jo mateix entréssim en contacte des del primer moment i de manera intensiva amb el món d’Internet. Ho diré d’una altra manera perquè vegeu allò del feliç atzar a què feia referència fa un moment: si en aquella època jo hagués estat el responsable, posem per cas, del servei jurídic o de gestió econòmica la possibilitat d’experimentar amb aquell nou invent m’hauria passat de llarg i molt possiblement ara no estaria escrivint això.

(*) Una decisió, la de donar preeminència a l’informador per damunt de l’informàtic, que ara es pot veure com plenament lògica però que en aquells moments no ho semblava tant.

Explicades, doncs, les bases des de les quals vaig començar a desempallegar-me en el continent digital ja em vaig veure amb cor de començar a entrar en matèria i desgranar les meves impressions personals sobre el que interessava a les persones que m’havien demanat de col·laborar en el seu estudi: sóc una persona gran i escric un Bloc. Aquest. Com ho faig? I, sobretot, per què?

Miraré d’explicar-ho en el següent apunt.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *