21 de gener, el dia de les moixaines.

La imprescindible A. em fa saber que avui és el Dia de les Moixaines. Un dia que no em queda clar si és “internacional” o “mundial”, però tant me fa: si cal festejar amb moixaines, ho farem com cal. Escorcollo la xarxa i trobo  aquest enllaç, aquest i també aquest altre. I m’aturo per no atabalar-vos més ja que, de fet, la celebració té origen i nom anglès  —“Hug Day”— i m’he centrat nomès en l’àmbit francès.

El mot “moixaina”  –que ja és ben bonic en la nostra llengua– té una traducció preciosa al francès: “câlin”. I, per extensió, quan a França diuen que una persona és “câline” volen dir que és “manyaga”. És a dir plàcida, pacient, dòcil…

És un mot que vaig descobrir fa quasi cinquanta anys gràcies a Michel Polnareff i la seva cançó “Âme câline”. Aquesta:

 

Com no podia ser altrament, la bonica melodia de la cançó es complementava amb una lletra magnífica. Aquesta:

Âme câline  /  cherche cœur libre tous les jours  /  toutes les nuits  /  pour la vie.

Âme câline  /  offre nid tout près du soleil  /  près des étoiles /  pour logis. 

Pour la vie  /  ou peut-être plus.  /  Pour la vie  /  ou peut-être moins .

Âme impatiente  /  aimerait trouver âme sœur  /  pour compagnie  /  pour amie. 

Pour la vie  /  ou peut-être plus.  /  Pour la vie  /  ou peut-être moins.

Fixeu-vos que el registre amb què Polnareff ha escrit aquesta lletra és com si fos una peça per inserir a la secció d’anuncis econòmics d’un diari. D’aquelles on es combinen ofertes amb demandes i que tant poden ser de pisos, de cotxes… o de cors solitaris en busca de companyia, com és el cas).

Però com que hi ha gent per a tots els gustos, és molt possible que a algú de vosaltres tot això us provoqui urticària. Si fa no fa com a la gent del grup Mecano que en el disc “Descanso dominical” (1988) cantaven una cançó molt breu que es deia “Quédate en Madrid” i que és una de les nombroses cançons d’aquell grup que podríem definir com “raretes” o, ja que toquem el francès, “bizarres”.

En aquesta versió que us passo veureu simultàniament la lletra i podreu copsar la frase que volia aportar avui, Dia de la Moixaina, com a antídot pels qui em llegeixin i no creguin en aquestes coses:

“Siempre los cariñitos me han parecido una mariconez / y ahora hablo contigo en diminutivo / con nombres de pastel.”

 

En fi: que n’hi ha per a tots els gustos.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *