Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de desembre de 2015
0 comentaris

Sobre matrimonis canònics o civils: una entrevista (amb cua) a Serra d’Or de Baltasar Porcel a Raimon el 1967.

Dies enrere, tot passejant per la magnífica exposició del Palau Robert sobre Baltasar Porcel de la qual és comissari Julià Guillamon (¿què ho fa que qualsevol exposició, si és comissariada per Guillamon, m’agradi més?) em van venir a la memòria, com un flaix, uns quants records relacionats amb una entrevista de Porcel a Raimon que es va publicar quan jo era molt jove a la revista Serra d’Or. Uns records que des d’aleshores dormien en un racó del meu cervell.

El fet que va provocar-me aquest petit trasbals és el següent: en l’apartat que l’exposició dedica al Porcel articulista hi ha un espai en el que s’explica el seu pas, en la segona meitat de la dècada dels seixanta, per les revistes Destino i Serra d’Or i que està il·lustrat amb la reproducció de les portades d’uns quants exemplars significatius d’aquella etapa.

Un d’aquests números seleccionats és el Serra d’Or de març de 1967, amb una magnífica fotografia a la portada de Pau Barceló en la que apareix Raimon de perfil i amb cigarreta als llavis (vegeu-la en la capçalera d’aquest apunt) i que jo en el seu moment vaig comprar i llegir ben atentament. Recordo que en les pàgines centrals Baltasar Porcel feia una llarga entrevista al cantant  –no havien passat gaires mesos del mítics recitals a l’Olympia de París i a l’Institut Químic de Sarrià—  en el seu pis, no menys mític, del passeig Maragall i que al llarg de la conversa, tal com ho testimoniava el reportatge gràfic de Barceló, hi va ser present Annalisa, la muller de Raimon.

També recordo que aquella entrevista em va sorprendre perquè deuria ser la primera vegada que veia escrita damunt d’un paper públic una referència al matrimoni civil (un advertiment: l’any 1967 els nois de 17 anys érem infinitament més despistats, sòmines i innocents que els que ara en tenen onze o dotze). I encara recordo amb més força que un parell de números més tard es va publicar a la secció “El lector diu…” la carta d’un senyor summament indignat per la manera com Raimon s’havia referit a la cerimònia del seu matrimoni en una revista amb principis religiosos com era Serra d’Or. Una opinió que, per cert, va merèixer en el mateix número una resposta de la redacció deu vegades més llarga que la carta i carregada d’argumentacions que, llegides avui, mantenen tot el seu valor.

En tornar a casa després de veure l’exposició –que, ho torno a dir, és absolutament recomanable–  vaig buscar en les Obres Completes de Baltasar Porcel i no em va costar gens trobar en el volum 6 (“Grans catalans”, Proa, 1994) el text de l’entrevista i, més concretament, el tros dedicat al casament del cantant. Per acabar de completar els detalls que la meva memòria rescatava ahir al matí vaig anar a consultar els arxius de la revista i, efectivament, vaig trobar els dos exemplars que buscava: el de març i el de maig de 1967.

A part de la satisfacció de veure que la meva memòria encara està força presentable, el que m’ha sorprès de debò és el fet de constatar que el 1967, amb disset anys acabats de fer, jo ja comprava i llegia cada mes la revista “Serra d’Or”, que costava 30 pessetes (de valer-ne, però, en valia moltes més; com ara). I que tot plegat era una decisió meva perquè a casa ni mon pare ni ma mare tenien cap mena de curiositat per aquest tipus de publicacions. Quines coses…

En fi, a part de la digressió merament personal, crec que val la pena recuperar ara i aquí els detalls d’aquella petita controvèrsia perquè vegeu com érem aleshores.

 

“Raimon, o el crit de l’esperança”, entrevista de Baltasar Porcel

Revista Serra d’Or, març de 1967

(fragment)

—  T’has casat amb una noia italiana, gairebé de sorpresa. La gent no s’ho esperava. Qui és, la flamant senyora Raimon? Com va anar, que lliguéssiu la matrimoniació?

—  Doncs… Ella va venir a València, vint dies, l’estiu del seixanta-quatre. És romana, d’Òstia, i es diu Annalisa. Ens vam conèixer i, xiquet, ens enamoràrem! Després la cosa durà dos anys, per correspondència internacional: fixa-t’hi. Va ésser complicat, creu-me. Fins que ens decidírem.

—  És de mal sofrir, t’embossa?

—  No, no! En general té una gran capacitat de paciència. I fixa’t que és llicenciada en Dret Processal Civil. Anava a fer grans coses, en aquest Dret. Deixar-ho per mi vol dir que té una força de voluntat ferma. Perquè allò era bo, sí…

—  I, segons m’arribà, et vas casar “pel civil”. ¿Ho feres perquè no ets catòlic, com a protesta contra el monolitisme hispànic en matèria de legislació conjugal, o perquè et passa pels nassos? 

—  Havíem decidit de fer-ho pel civil: hi estàvem ben d’acord, i no era cap problema. El problema va ésser quan em vaig veure pràcticament obligat a casar-me pel religiós, que no era el nostre desig. Perquè, ¿saps la murga que ens posaren, a Itàlia, els nostres representants diplomàtics? Uf! Havíem d’apostatar, seguir un embolic burocràtic endiablat, es complicava el problema de la nacionalitat d’Annalisa i tot el que vulguis: encara hi seríem. Ho deixàrem estar i passàrem per la cosa.

 

Ara la carta del lector:

Raimon i el matrimoni

Revista Serra d’Or, maig de 1967, secció “El lector diu…”

Sr. Director de Serra d’Or:

Francament, no entenc com heu pogut publicar a Serra d’Or, dins l’entrevista feta per Baltasar Porcel a Raimon, les frases del cantant sobre l’esperit amb què ell i la seva muller es casaren canònicament. Prou que voldria veure-les d’una altra manera, però les trobo injurioses per a un sagrament, i em sembla impossible que les hàgiu pogudes admetre.

Joan Coll i Paradines (Barcelona)

 

I a continuació l’extensa i detallada resposta de la redacció de la revista:

Voldríem que el nostre corresponsal reflexionés sobre la significació que hauria tingut el fet que nosaltres ens haguéssim refusat a publicar les frases que incrimina. ¿Pot creure, potser, que l’actitud del nostre cantant ja no hauria estat la mateixa? És clar que no. Hauríem contribuït senzillament  –en una ocasió que no buscàvem però que se’ns presentava amb tota naturalitat–  a perpetuar la ficció del monolitisme espiritual del nostre poble, una ficció que tots hem de considerar funesta perquè, d’una banda, tendeix a mantenir el nostre catolicisme en un abaltiment cofoi, i, d’altra banda, fonamenta el manteniment d’unes formes socials incompatibles amb el reconeixement de la llibertat religiosa als no-catòlics i amb el respecte que els és degut.

Creiem que, amb el gest que el nostre comunicant ens retreu, ens hem mostrat senzillament realistes. No solament perquè no hem silenciat la veritat d’una anècdota individual en la vida del personatge retratat, sinó, més encara, perquè l’anècdota recollida pel nostre col·laborador és ben reveladora de l’actitud d’una part no gens desdenyable del nostre poble. Fórem feliços si ens fos possible de creure que així hem fet alguna cosa per a preparar el moment en què es produirà en nosaltres el reconeixement de la pluralitat espiritual de la nostra gent.

Que el nostre corresponent s’adoni que el matrimoni canònic no fóra per a ningú “la cosa”, si de fet tothom fos lliure (realment, sense molèsties, amb absoluta senzillesa) de rebutjar-lo o de demanar-lo amb la fe amb què ha d’ésser demanat un sagrament. I d’això, en som lluny.

Finalment potser fóra útil al nostre corresponent de llegir l’article de J. Carrera Planas publicat, sota el títol “Libertad religiosa para todos”, al número d’El Noticiero Universal corresponent al dia 8 d’abril. Mossèn Carrera, entre altres coses i precisament emprant les frases de Raimon a SERRA D’OR, hi diu:

“És obvi que si no podem donar-los  –als no-creients–  una catequesi, encara molt menys hem de poder administrar-los uns sagraments que exigeixen una catequització prèvia. No es tracta tan sols del respecte al no creient. Entra, a més a més, en qüestió l’honor de l’Església. Aquesta no pot consentir que ningú se senti d’alguna manera coaccionat a realitzar les seves pràctiques sense fe. I poden existir coaccions d’índole diversa. Copio d’una revista sacerdotal: “Qui hi ha entre nosaltres que no hagi hagut de batejar algun adult que hagi demanat el baptisme… per poder casar-se, i que hagi volgut casar-se canònicament… per cobrar ‘els punts’? I en una entrevista publicada recentment, un popular cantant ha declarat: ‘Havíem decidit fer-ho pel civil: hi estàvem ben d’acord i no era cap problema. El problema va ésser quan em vaig veure pràcticament obligat a casar-me pel religiós, que no era el nostre desig… Havíem d’apostatar, seguir un embolic burocràtic… Ho deixàrem estar i passàrem per la ‘cosa’. Té raó el cardenal (fa referència al de Sevilla): no podem.

“Per això, per respecte a la dignitat de la persona del no creient, i per a poder establir amb ell una base segura de diàleg, però també per la dignitat de l’Església i dels seus homes, induïts a tantes situacions equívoques, voldríem un camí obert de llibertat per als no creients. Una llibertat real, fàcil d’aconseguir, a l’abast de l’home corrent. Una llibertat que permeti després a l’Església l’exigència que es cregui convenient per a aquells qui escoleixin el camí de la fe.”

— Red.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!