Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal i del seu llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens anéssim desprenent. Tot és qüestió de posar-s’hi:
EXEMPLE D’ÚS: “Aquí no s’escolta!'”
ÚS CORRECTE: “Aquí no se sent!”
EXPLICACIÓ: Molt nou, d’origen sud-americà. De sentir a escoltar hi ha la mateixa distància que de veure a mirar.
EXEMPLE D’ÚS: “Aquests crits de fons que escolteu són els aficionats del Celtic.””
ÚS CORRECTE: “… que sentiu són els aficionats del Celtic.”
EXPLICACIÓ: Ídem que el cas anterior. De vegades la frontera entre el fet de percebre un so i la voluntat de rebre’l és difusa. I això ha afavorit la proliferació d’aquest ús espuri d’escoltar, amb efectes sovint còmics com el del cas següent.
EXEMPLE D’ÚS: “Jan Lauwers, dramaturg belga, assegura que, ‘malgrat que sempre escric en la meva llengua materna, el flamenc, mai escolto les meves obres en el seu idioma original, ja que Flandes és un país petit i el flamenc el parla molt poca gent’.'”
ÚS CORRECTE: “… mai sento les meves obres en el…””
EXPLICACIÓ: Ja seria un autor ben estrany, si no volgués sentir la llengua en què ell mateix escriu. Recomanació: en cas de dubte, escolliu sentir.
EXEMPLE D’ÚS: “Si no calleu una mica no puc seguir. És que no sento.”
ÚS CORRECTE: “… no puc seguir. És que no hi sento.”
EXPLICACIÓ: Un cas diferent del d’abans. Sentir és una cosa i sentir-hi, una altra. El primer és transitiu i necessita objecte directe (“sentir el tren”, “sentir ploure”), el segon és intransitiu i no n’admet (“sentir-hi bé”, “no sentir-hi gaire”).
——————————————————————————————————————–
(Si voleu veure tota la sèrie “La ronya del catanyol” feu clic aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No em queda gens clara la diferencia… jo crec que escoltar es parar atenció al que sents. De fet sentir ve dels sentits, un dels quals és la oida, però escoltar requereix atenció voluntaria.
Puc sentir la música del concert aquí on sóc, però no escolto bé el que diu.
Doncs això mateix, Mohamed. Tu mateix ho has dit molt bé, que escoltar requereix atenció voluntària.
Quan dius “però no escolto bé el que diu” no és pas per voluntat pròpia que no ho escolta, sinó, per què alguna cosa li impedeix sentir-hi bé.