Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Estimadíssima Mila,
Algun dia, quan siguis una mica més gran, t’escriuré una carta per parlar-te dels moments importants de la vida. No t’alarmis, però, que no n’hi ha gaires. Però són importants perquè et situen davant d’una cruïlla en la qual has de prendre, conscientment o no, una decisió que pot condicionar notablement tot allò que vindrà a continuació.
Avui, però, et vull parlar d’una cosa molt menys transcendent. Et parlaré dels petits detalls. D’aquells moments fugaços que ajuden a donar sentit a l’existència. Que l’omplen de colors, vaja (i ja veuràs per què faig servir precisament aquesta imatge dels colors).
D’aquests moments n’hi ha moltíssims més que dels altres. I el que tenen de bo és que no és greu si en algun cas t’agafen badant i et passen desapercebuts. Ja veuràs, però, que tot és qüestió d’entrenament. D’aprendre a anar pel món amb l’antena posada perquè sàpigues captar els moments màgics que poden arribar-te a través d’una mirada, una conversa, una olor, una música, una lectura, un gest, un somrís, un paisatge i mil estímuls més que són gairebé impossibles de posar en una llista (i creu-me: és precisament per això, per la seva natura imprevisible que els valorem més quan els vivim).
Jo ara t’explicaré un d’aquests moments especials que sense tu –jo amb 65 anys i tu només amb 3– m’haurien passat desapercebuts:
A la cuina de casa tenim des de fa temps un tamboret de plàstic desmuntable que ens serveix –sobretot a la teva àvia, que és baixeta– per arribar a les coses que guardem a la part de dalt dels armaris. És –era, vaja– un tamboret de color groc i negre que finalment un dia de la setmana passada es va trencar.
L’endemà vaig anar a la ferreteria per comprar-ne un altre i el dependent em va dir que ara aquests productes només es troben en els basars dels xinesos. No anava gens errat, l’home: efectivament, al primer establiment que vaig entrar ja em van oferir un ampli repertori de tamborets de plàstic de mides i colors per a tots els gustos.
Tenien, no cal dir-ho, el mateix model groc i negre (estil taxi barceloní) que se’ns havia fet malbé a l’àvia i a mi però de seguida em va cridar l’atenció un altre molt més llampant fet amb peces de quatre colors: groc, verd, taronja i lila. No hi havia el rosa, però sí el lila que segons ens has dit moltes vegades són els dos colors “que més t’encanten”.
La tria, doncs, ja estava feta i tot cofoi me’n vaig anar cap a la Vespa amb aquella simfonia de colors sota el braç i amb el convenciment que quan vinguessis a casa aquell canvi “t’encantaria”.
I ara, de retruc, ja he après una altra cosa: quan algú em pregunti què tal és la feina d’avi ja sé el que li he de respondre: “És un ofici magnífic perquè t’ajuda a fixar-te en tots els detalls per poder-los després explicar i SOBRETOT perquè t’omple la vida de colors”.
Fins a la propera carta, estimada..
————————————————————————————————————-
Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Saps fer molt be el canvi de registres. De fustigador de politics i trencador de tot, a poeta de les petites coses. No és fàcil. Tots tenim una certa sensibilitat amagadeta, però uns més que altres.
PD: el tamboret xinés no durarà com l’altre…En pots estar segur!!