1981: un 12 d’octubre curiós (Me’n recordo, 51).

Avui, mentre a España celebren la seva festa i la Legión desfila amb la cabra pel Paseo de la Castellana en presència del “Gobierno de la Nación” i de tota la Borbonalla he recordat el dia del Pilar de 1981. Un 12 d’octubre no gens convencional, com hi ha món!

És possible que no hi hagi gaire gent que conegui el que ara, trenta-quatre anys després, explicaré, però us asseguro que va passar tal com ho detallo. En tinc coneixement de causa perquè jo vaig ser una de les persones que ho varen viure en primera persona.

Eren els meus primers temps de treballar a la Generalitat, aquell octubre. M’havia estrenat l’1 d’abril i portava, doncs, mig any assignat al Departament d’Ensenyament, més concretament al Servei de Centres de la direcció general d’Ensenyament Primari que comandava Sara Blasi. La ubicació dels nostres despatxos era a la tercera planta d’un modern edifici d’oficines situat al carrer Aragó, entre Muntaner i Aribau.

Eren els primers temps de la Funció Pública catalana, tots érem nous en aquesta feina i ens sentíem carregats de bones intencions i de ganes de fer les coses bé. Ho he explicat en diverses ocasions en aquest mateix Bloc i ara, per ambientar millor el que us explicaré, us recomano que recupereu, per exemple aquest apunt de fa quasi deu anys.

La història és molt senzilla: a principis d’octubre va començar a córrer la veu que el personal administratiu dels serveis centrals i territorials del Departament d’Ensenyament  –no el personal de les escoles– no teníem cap motiu per celebrar res el dia 12 d’octubre  –que, a més a més, s’esqueia en dilluns–  i vàrem decidir presentar-nos a l’oficina com un dia qualsevol i fer la feina normalment.

De manera vaga recordo que aquesta proposta va ser secundada per altres conselleries però no tinc dades que ho certifiquin. Sí que puc dir, en canvi, que a la nostra direcció general tothom va seguir la proposta. I pel que fa a la resta del Departament d’Ensenyament recordo que vaig parlar amb companys dels Serveis Territorials de Girona  –comandats aleshores per una jove mestra banyolina que es deia Irene Rigau—  que també eren al peu del canó.

El nostre gest, però, va tenir molt poca repercussió de portes enfora. Algú de molt amunt va tenir cura de no fer enfadar “Madrid” i va donar dues ordres que es varen complir sense oposició: que no es fes cap nota de premsa oficial sobre l’actitud dels treballadors, i que els documents que entressin o sortissin aquell dia portessin el segell oficial del Registre amb data de l’endemà, el 13.

Ja ho veieu, doncs, si n’és d’antiga l’existència de la puta i la Ramoneta.

I, sobretot, ja ho veieu com les tenim, d’aprofundides, les ganes de trencar amb España i de desobeir  la seva legalitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *