Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Sobre la colla de Ciutadans (o Ciudadanos) durant la campanya vaig escriure en diverses ocasions que no sabia què em repugnava més: si la seva ideologia o l’alarmant desinhibició amb què la divulgaven. Ara, amb la campanya acabada, em ratifico en la meva valoració.

Val a dir que on poso “desinhibició” podríeu posar també “mala educació” o “desvergonyiment”. Tots aquests conceptes escauen perfectament a aquesta gent que a mi em recorden (per coses llegides; no viscudes, és clar) els inicis xulescos de la Falange en la dècada dels 30. Els de l’estètica de “la España alegre y faldicorta”, de l’ètica del “mitad monjes, mitad soldados” i de la dialéctica “de los puños y las pistolas” en versió, això sí, del segle XXI.

Gent, doncs, perillosa ja ara, que encara no s’han destapat del tot. I compte, per tant, ja que sembla que en les eleccions del 20 de desembre congrien les esperances d’un gran nombre d’espanyols farts de la indecència del PP. Sort que aviat marxarem, que si no ens farien la guitza tant o més del que ens l’han feta la caterva impresentable dels Rajoy, Fernández Díaz, Wert, Camacho, etc.

Sobre l’estil prepotent, maleducat i xulesc amb què aquesta gent va pel món us reproduiré un fragment de la carta que Albert Om va adreçar a la senyora Inés Arrimadas , número 1 de la llista de Ciutadans al Parlament de Catalunya, el dissabte passat al diari Ara. Diu les coses clares, sense concessions a la galeria i retrata d’allò més bé els procediments que fan servir aquesta colla:

“S’ha erigit, senyora Arrimadas, en la millor alumna del laboratori de líders de Ciutadans. Una escola que posa més èmfasi en el com que en el què, en l’estil que en el contingut. El guió a aprendre’s és relativament senzill. Hi ha tres idees força: som catalans, espanyols i europeus. No som ni d’esquerres ni de dretes. I tots són uns corruptes, menys nosaltres. En canvi, per a Ciutadans, la posada en escena és molt més estratègica i sibil·lina, i aquí és on vostè ha excel·lit, en el seguiment al peu de la lletra de com s’ha de comportar un líder d’aquesta formació.

Punt número 1: més important que parlar és no deixar que parlin els altres. Farem de la interrupció constant del discurs dels nostres rivals una manera d’estar en política, fins a fatigar-los, fins a treure’ls de polleguera.

Punt número 2: no es donaran mai mostres d’empatia ni es buscaran punts d’acord. Tant amb la comunicació verbal com, i sobretot, amb la no verbal ha de quedar clar que nosaltres no tenim res a veure ni amb els uns ni amb els altres.

Punt número 3: si a algú no li agraden els nostres arguments, o si creu que no són certs, els tornarem a repetir una vegada i una altra fins que semblin veritat i/o se n’atipi.

Punt número 4: recordeu Julio Anguita? Quan deia allò de “programa, programa, programa”? Nosaltres: confrontació, confrontació, confrontació. Enhorabona, doncs: ni Barbie ni titella del Rivera. Un rellotge suís, que no et fallarà mai.

Albert Om (Ara, 3 d’octubre de 2015)

I ara us deixo fins al següent apunt, el que tancarà aquesta sèrie. Parlaré de dos verbs que, ara ja sí, és absolutament necessari que incorporem a la nostra quotidianitat: desobeir i trencar.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!