Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tret del parèntesis d’ahir  –motivat per l’excel·lent article de Francesc Sanuy—  en els dos primers apunts d’aquesta sèrie he volgut deixar molt clares unes quantes coses que ara resumeixo:

* Que les forces independentistes han obtingut la majoria absoluta dels escons del Parlament de Catalunya.

* Que el 48 per cent dels vots aplegats per aquestes mateixes forces és un resultat magnífic atesa la quantitat d’amenaces i de merda que España ha llançat damunt nostre durant les darreres setmanes (i molt especialment al llarg de la campanya electoral).

I, en conseqüència,

* Que malgrat la síndrome de derrotats que sembla que tenim tan interioritzada nosaltres HEM GUANYAT i les forces españolistes HAN PERDUT.

¿Queda clar? ¿Sí? Seguim, doncs.

Arribats aquí el que cal ara és formular una nova afirmació: España té un problema. I hi torno, sobretot per aquells compatriotes que sembla que gaudeixin veient-ho tot de color negre: qui té un problema seriós és España, no pas nosaltres.

A qui hagi seguit els meus comptes de Twitter i Facebook li sonarà la frase “ESTAN CAGATS”. L’he repetida a tort i a dret perquè crec sincerament que és així. Diré encara més: si jo fos español també ho estaria, de cagat.

Tu diràs… Qualsevol no es desespera davant de la perspectiva de perdre quasi el 20 per cent del PIB, és a dir, del potencial econòmic de casa seva. Jo, ho acabo de dir, estaria ben cagat… però, francament, em sembla que hauria actuat amb una mica més de vista de la que han demostrat tenir en els últims anys els governs (PSOE i PP), les institucions, els opinadors professionals i els mitjans de comunicació d’España.

És indiscutible que Catalunya, que representa una cinquena part de l’economia estatal, és un gran negoci per España. El que no s’entén de cap manera, però, és que, assumida aquesta realitat i captada la nostra incomoditat per la manera com l’Estat ens tracta des de fa anys, no hagin volgut posar-hi remei quan encara eren a temps.

Ben al contrari. Lluny de plantejar-se que potser teníem alguna raó per queixar-nos, a España han posat en pràctica les tres tècniques que més els agrada:

* la del “antes roja que rota”,

* la del “mantenella y no enmendalla”

* i la del “desprecia cuanto ignora” que va escriure Machado.

I el cert, a fi de comptes, és que no han entès res. I mira que els ho hem posat fàcil perquè se n’adonessin: durant quatre anys cada Onze de Setembre centenars de milers de catalans hem sortit al carrer, els nostres balcons s’han omplert de banderes, el 9-N vàrem aconseguir l’apoteosi… i ells impàvids: “Naaaada: esto no es más que un calentón de Ártur Mas. Hay que ir a por él y atajar el mal de raiz. Muerto el perro se acabó la rabia”.

Sabeu perfectament que no exagero: són així. I si voleu un exemple d’aquesta ignorància tan alarmant no heu d’anar gaire lluny. Mireu el patètic espot de propaganda electoral del PP dels últims dies de campanya i us adonareu QUE NO HAN ENTÈS RES:

https://www.youtube.com/watch?v=QwQqY7FKW_M

Sort que la bona gent del “Polònia” els va saber posar en el seu lloc:

Queda clar: amb aquesta gent ja no podem anar ni a la cantonada.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!