“Dia de pago” (Me’n recordo, 50).

(Anys 50 i 60)

La memòria funciona com les cireres. A partir d’una imatge fugaç i casual s’encadenen els records l’un darrere de l’altre fins a deixar-te aclaparat per tot el que acabes de descobrir que romania adormit dintre teu.

No m’estendré en detalls previs. Només diré que unes declaracions a la ràdio agafades al vol ahir al migdia d’un caçador que parlava d’expedicions organitzades per reduir la població de senglars en algunes comarques gironines em va portar a la memòria el senyor Pallach, que era caçador. I darrere seu una llarga corrua de persones més: els proveïdors de l’empresa de mon pare que passaven per casa a cobrar les seves factures cada dia 30. El “dia de pago”.

Ja sé que tot això ara sona a antediluvià, però durant els anys 50 i 60 els industrials sabien que el dia 30 de cada mes podien passar per casa  –on el pare hi tenia el despatx– per cobrar les seves factures. Alguns, els d’import més alt, s’enduien un taló al portador barrat, i altres, els d’imports menors, cobraven trinco-trinco amb els calés que mon pare posava la nit abans dintre d’un sobre petit de color marró.

Mon germà i jo ja ho sabíem: el 30 solia ser un dia força animat per la quantitat de gent que trucava a la porta de casa. Si es presentaven al matí, quan érem a l’escola, els atenia ma mare i al migdia i cap a mitja tarda, els atenia el pare en persona.

Recordo la desfilada mensual de rostres, gairebé sempre els mateixos, que convertien aquell “dia de pago” en un ritual gairebé festiu. Com he explicat en alguna altra ocasió l’empresa de mon pare es dedicava a fer reparacions de paleta a les cases. “Remendos”, en déiem. I ara evoco molta d’aquella gent amb la qual treballàvem.

Començo amb el senyor Tomàs Pallach, un home que ens tenia meravellats. El seu ofici era el de lampista però les seves habilitats anaven molt més enllà: es desplaçava amb moto (el recordo muntant primer una Lube NSU i després una Ossa, o a l’inrevés), tenia una extraordinària traça amb el bufador a les mans, als vespres fabricava soldats de plom que la seva dona pintava a mà, els diumenges anava a caçar i, com no podia ser altrament, es protegia del fred amb una caçadora de pell que a mi em semblava imponent. Vivia a Trinitat-Meridiana tal com pregonava la seva targeta professional.

El fuster es deia Florenci Lou i era un clàssic. Vull dir que traginava un suplement de cuir a la mà dreta que substituïa completament els tres dits que li faltaven. Em ve a la memòria el seu cabell tirant a ros, la manera d’enraonar molt baixet i la perpètua olor que feia d’encenalls. Els últims temps jo el recordo en un taller nou al carrer Ample, a prop de Correus. Tenia un fill més gran que jo que l’ajudava quan la feina apretava.

El serraller es deia Josep Ullod  —“Cerrajería Ullod” n’era el nom comercial–  i encara avui es pot veure el cartell del taller al número 105 del carrer Sepúlveda, entre Borrell i Viladomat. Ara, però, amb el nom catalanitzat. D’ell em cridaven l’atenció les taques que tenia a la pell dels braços, les mans i el cap, producte segurament de cremades. L’Ullod era un professional extraordinari. I molt formal: mai et fallava. Tenia una germana soltera i ja gran que li feia d’oficinista i que era qui passava per casa els dies 30 a cobrar.

Ullod.1

Recordo també en Francisco Pèrez Porcar, el nostre proveïdor a la menuda de totxos, ciment, sorra o rajoles que tan útil ens era quan anàvem per les cases  –jo ho vaig fer durant uns quants anys–  estirant el carretó a mà amb el material i les eines per fer els “remendos”. En Pérez tenia el magatzem al carrer Sepúlveda a tocar de Casanova, on ara hi ha una botiga de material informàtic. Com que era a tocar de casa, la seva visita de cada 30 la feia quan tancava al migdia. Moltes vegades l’esperàvem abans de posar-nos nosaltres a dinar.

Productos Watproof era el nostre proveïdor de pots de quitrà  –en déiem “pasta tapagoteres”— amb els quals anàvem pels terrats a tapar esquerdes i a resoldre filtracions i humitats. Cap a mitjans dels anys 60 varen ser dels primers a comercialitzar el que prometia ser l’invent del segle: la tela asfàltica. La marca que distribuïen es deia Asfaltex. El cobrador era un home baixet, permanentment suat i molt tímid que tenia una mà esguerrada. L’oficina la tenien al carrer Muntaner i durant un temps l’empresa es va dir Productos MEF. Després es va traslladar al costat de la Sagrada Família.

Un altre dels proveïdors amb qui treballàvem força era J. Roura Castellà, a la Riera Alta. Principalment ens subministraven les canyeries de fibrociment de marca Uralita o bé Rocalla. Tubs rectes de diverses mides, reduccions, colzes, derivacions (que els de l’ofici en déiem “fiols” o , quan eren dobles, “calces”), argolles de subjecció, plaques planes o ondulades per fer cobertes… A principis dels 70 la família Roura va deixar el magatzem i la raó comercial va canviar: Terbon. Però això jo ja no ho vaig viure…

En l’apartat dels transports treballàvem amb dues empreses: Transportes Mistral (després Díez-Mistral) i els Capdevila. Els primers, que tenien el despatx a l’avinguda Mistral, ens feien de taxistes, com si diguéssim, amb furgonetes DKW o camions petits  —“camioncillos”, en deien–  que llogàvem per transportar material, accessoris, eines i personal quan començàvem una feina o quan l’havíem enllestit i tornàvem al magatzem del carrer de la Cendra, el nostre camp base. Els Capdevila eren una família de carreters de la Bordeta que cobrien tot l’espectre: des de carros tirats per un cavall que ens subministraven sorra, grava o “mescla”, fins a camions amb els quals s’emportaven la runa que generàvem quan fèiem algun enderroc.

Un altre proveïdor era Hermacon, acrònim de Herramientas y materiales para la construcción, que ens subministraven eines de tot tipus: paletes, paletins, malls, carretilles, cordes, formigoneres, muntacàrregues, gàbies i un llarg etcètera. Tenien la botiga al carrer Entença, gairebé davant d’aquell mític “Bolo Club” sobre el qual us vaig parlar aquí.

Sobre les empreses que es dedicaven a vendre material d’enderroc restaurat –principalment bigues de ferro i portes de fusta– us en vaig parlar aquí i aquí en dos apunts en els quals comentava algunes coses que sé sobre els orígens de la famosa esquela del “Siempre seremos cuatro”. Llegiu-los, que us divertireu.

Pel que fa als paviments mai oblidaré els desplaçaments a la fàbrica Escofet per comprar panots. Era a prop del cementiri de Montjuïc en una zona que ara ocupa la Ronda Litoral. Pel que fa al mosaic hidràulic recordo que l’anàvem a buscar a uns baixos al carrer Reina Amàlia on un matrimoni de vellets fabricaven artesanalment aquelles peces que deixaven assecar en el patí interior. Hi anàvem només en casos excepcionals, quan havíem de apedaçar terres antics i no gaire exigents pel que fa a la qualitat. Els vellets treballaven a la menuda i havíem d’anar amb diners a les mans per endur-nos el material. Tota la vida la havien consagrat a fabricar mosaics i no tenien temps de venir a cobrar el dia 30.

Les peces de “terrazo”, en canvi, les anàvem a buscar a Fabricación Cerámica Cosme Toda, a la Ronda de Sant Antoni, just al costat de dos proveïdors més: Magriñá, que ens subministrava material sanitari i aixetes, i la Cristalería Catalana, a la plaça del Pes de la Palla cantonada amb Ferlandina, on durant una temporada ens proveíem de vidres (i d’aquell màstic que feia una olor/pudor tan especial). ¿Algú recorda encara la “Luna pulida Cristañola”?

La ceràmica fina per decorar parets i terres la compràvem a la Industrial Ceràmica Vallvé, al carrer Villarroel. Allí va ser un dels primers llocs on vaig tenir contacte amb gent clarament catalanista. D’un catalanisme, a més a més, tot i l’època que vivíem, força desinhibit. Recordo especialment en Ramon Calafell, l’encarregat, que era la veritable ànima del negoci. Llest i atent als més mínims detalls. expansiu i energètic. Mai oblidaré un dilluns a primera hora que vaig anar a can Vallvé amb una furgoneta a carregar rajoles i em vaig trobar tot el personal plorant: acabaven de saber que la nit abans el senyor Calafell s’havia mort en un accident de cotxe a la zona de Guimerà. Crec recordar que alguns membres de la seva família també varen deixar-hi la vida.

Les feines relacionades amb les xemeneies i llars de foc les encarregàvem, quan en teníem alguna, als Sabaté, dos germans que tenien el taller de fumisteria al carrer Consell de Cent, entre Rocafort i Calàbria. El manteniment de les escarpres, tallantons, pics, tascons i altres eines de tall ens el feia l’Arnau, un ferrer amb forja que hi havia a la plaça del Pedró cantonada amb Hospital. Aquest, com els vellets de Reina Amàlia, també cobrava al comptat per cada paquet d’eines que ens llossava.

Ja ho veieu, si n’estàvem de divertits en aquella època. Quan a casa el dia 30 de cada mes era “dia de pago”

 

(Si teniu curiositat pels anteriors “Me’n recordo” els trobareu tots aquí)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *