Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Aquest any el dia del teu aniversari  –quatre anys!– ens va agafar a l’àvia i a mi a Roma i no vàrem poder acompanyar-te com ens hauria agradat. T’asseguro que farem tot el possible per compensar la nostra mancança d’ara amb un viatge a Roma d’aquí a uns anys (*) amb tu. Un primer contacte amb la Ciutat Eterna en el qual (espero) l’àvia i jo et farem de guies.

(*) De moment, t’avancem un tast en la fotografia que he triat per il·lustrar aquesta carta: la piazza Navona la vigília del dia de finals de maig que complies anys.

Jo no hi entenc gaire, d’aquestes coses, però em sembla haver llegit en alguna banda que quatre anys és una edat en la que ja comencem a emmagatzemar en la memòria algunes imatges i records que després conservarem al llarg de tota la vida. No sé si això és una veritat generalitzable, però sí que et puc dir que en el meu cas es compleix perquè el record més remot del que tinc constància pertany precisament a aquella edat. Et diré més, té data fixa: el 19 de març de 1954, el dia del meu aniversari.

De fet, és un record acústic i amb molt poca imatge: sóc al llit dels pares, gairebé a les fosques (deuria ser molt de matí) i sento la veu del pare que em va dient a cau d’orella “Quatre anys, quatre anys…” amb aquell orgull emocionat de veure que el fill (o la filla) ja ha deixat de ser un nadó indefens i es va fent gran. Un orgull que molts anys després vaig entendre perfectament.

La memòria és el subtil recurs que fa de nosaltres éssers capaços de pensar, de sentir i, el més important, de compartir tot allò que pensem i sentim, ja sigui per mitjà de l’expressió oral o l’escrita. Ara mateix no recordo si en alguna de les trenta-cinc cartes que t’he escrit fins ara he parlat d’un escriptor que m’estimo molt i que m’honora amb la seva amistat (de fet, el dia del teu aniversari érem a Roma amb ell). És valencià, es diu Joan Francesc Mira i en el pròleg d’un dels seus últims llibres (precisament un recull de memòries de la seva infantesa) escriu el següent: “Segurament recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és, i aquesta mil·lèsima part és la condició de la vida i potser també de la literatura. Perquè no hi hauria literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc no n’hi hauria si fóra total i perfecta.” (“El tramvia groc”, Joan F. Mira. Proa, 2013).

L’extraordinari poder dels records  –fins i tot els més remots– fa que a poc a poc anem moblant allò que el meu amic escriptor defineix com “l’ample palau de la memòria”. És un poder que segurament té molta relació amb allò que en diuen la memòria selectiva, un misteriós mecanisme que està lligat íntimament a la manera com anem dibuixant al llarg de la vida el mapa dels nostres sentiments.

Acabo aquí aquesta carta amb la promesa d’una altra molt propera en la que continuaré parlant-te dels records i de la seva importància al llarg de la vida. Però com que l’apunt d’avui l’ha motivat el teu quart aniversari el tancaré amb el regal d’una cançó. No és, però, una cançó triada a l’atzar sinó que, com veuràs en la carta següent, està molt lligada a la noieta indescriptible i eixerida de quatre anys acabats de fer que ara mateix ets.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!