Xavier Roig li fa una repassada a Felipe González.

Crec que dec ser un dels pocs ciutadans que no han llegit la carta que l’expresident espanyol Felipe González adreçava el diumenge passat a tots els catalans des de les pàgines del diari El País.

No la vaig llegir per diverses raons. La primera, perquè ja fa bastants anys que no poso els meus ulls  –ni els diners de la meva butxaca– sobre res que publiqui la premsa espanyolista. Em refereixo a El PaísEl Periódico, ABC, El Mundo i La Razón. I molt a prop d’aquest lot poso també La Vanguardia, diari que, a diferència dels anteriors, compro un o dos cops a la setmana.

La segona raó per no llegir la carta de l’esmentat senyor és perquè tinc el costum de no llegir mai cap article signat per polítics, ja estiguin en actiu o en la reserva. Ja siguin dels meus o dels altres. I encara menys si estan en campanya. I aquí podeu fer una llista tan llarga com vulgueu que pot començar perfectament per Artur Mas i Oriol Junqueras i acabar en gent com Rajoy, Duran o el mateix González.

La tercera raó, lligada amb l’anterior, és perquè, a diferència del que se sol dir habitualment, jo crec que no cal conèixer totes les opinions. N’hi ha una pila que ni m’interessen ni em mereixen la més mínima atenció. És així. ¿Per què us hauria d’anar amb embuts?

Els seguidors d’aquest Bloc coneixen, a part de les rareses de qui el signa, l’interès que em mereixen els articles que cada divendres publica al diari Ara el senyor Xavier Roig, un enginyer i escriptor al qual no tinc el gust de conèixer i que té la virtut d’escriure coses amb les quals en la majoria de les ocasions hi estic absolutament d’acord. De la primera a la darrera frase. I com que en l’article d’abans d’ahir feia un repàs a la carta felipiana i al seu autor  en uns termes prou contundents com perquè no em calgui haver-la llegit  –el personatge i el seu ideari és, d’altra banda, de sobres conegut– m’ha semblat que el millor que podia fer és reproduir directament el que hi deia.

Aquí el teniu, doncs:

Els homes d’estat saben mirar més lluny

Xavier Roig    (diari Ara, 4 de setembre de 2015)

Hi ha qui considera Felipe González un home d’estat. Jo no l’hi he considerat mai. És, això sí, una persona intel·ligent, de verbositat fina i amb sentit de l’oportunitat —unes virtuts que no sempre van compassades—. Altrament no hauria arribat on va arribar, evidentment. Ara fa uns dies va adreçar un article als catalans al diari que ell va impulsar quan manava: El País. No entraré a respondre a l’article, ja que els raonaments de raig gruixut i bàsic que hi aboca el desqualifiquen. Posen en entredit, fins i tot, la consideració de persona intel·ligent i oportuna a la qual abans he fet esment. Cap primer ministre europeu, retirat o en actiu, hauria publicat un article com aquest, amb aquest to insultant cap a bona part dels catalans. És per aquest tipus de coses, entre d’altres, que fa molts anys que sóc separatista —més aviat que independentista—. I és que no m’interessa ser espanyol.

Perquè quan es parla dels espanyols i dels que governen, massa catalans practiquen un cert bonisme. No ens enganyem, l’article del senyor González demostra que la majoria d’espanyols pensen com ell. I com el senyor Rajoy. No és que aquests líders vulguin fer pinya. És que saben, perfectament, que, a Espanya, aquell que mostri el més mínim suport a les tesis sobiranistes catalanes està acabat. Per això no comptem amb el suport d’intel·lectuals, ni tan sols dels pocs lliurepensadors, que habiten Espanya. Per això, repeteixo, sóc separatista. ¿Que potser hi ha espanyols que reconeixen els nostres drets? Doncs que es mullin.

El senyor González, quan es posa nostàlgic, oblida moltes coses. Una d’elles és que, quan manava, mai va practicar la pedagogia. En un moment determinat els governants espanyols estaven obligats a explicar a la població que, si bé tots els espanyols van patir la dictadura de Franco, els catalans la vam patir per partida doble. Franco no va voler anorrear la cultura andalusa, ni la llengua que parla el senyor González —ell, com la majoria d’espanyols, mai arribarà a imaginar-se com fereix aquest fet—. Però Franco sí que va voler destruir la meva cultura, i la meva llengua. I això ni el senyor González ni cap altre governant espanyol mai no ho van explicar als ciutadans. Salvant les distàncies, a Alemanya no tots van patir Hitler amb la mateixa intensitat. Oi que allà es va fer una pedagogia especial de discriminació positiva? Sota Franco no tots vam ser iguals. La gran falta de respecte i comprensió que se’ns manifesta ara per part dels espanyols prové, també, d’aquesta amnèsia que van practicar activament el senyor González i els seus.

Però m’atreveixo a anar més lluny. L’origen principal dels suposats mals que ara el senyor González denuncia el va provocar ell. La Constitució espanyola conté una diferenciació entre regions i nacionalitats que, si s’hagués respectat, les coses serien molt diferents avui. Però va ser el PSOE qui va trencar aquest pacte, incloent-hi Andalusia com a nacionalitat històrica i obrint, així, l’etapa de cafè per a tothom que ens ha portat on som. I van ser també els vots andalusos els que van portar el PSOE, amb l’ajut dels socialistes catalans, a consolidar l’espoli fiscal. Ha estat molt llaminer mantenir subvencionada bona part d’Espanya a canvi de vots, tot creant una mena de corrupció social difícilment extirpable perquè tothom se’n beneficia —observin els resultats electorals a Andalusia.

L’article del senyor González transpira els vicis del nacionalisme espanyol del segle XX. Perquè va disfressat de suposadament progre. Diu que el català mai havia estat tan ben tractat. ¿Hem de donar les gràcies a Espanya perquè ja no es prohibeix la nostra llengua? Tampoc els socialistes espanyols, com el senyor González, havien viscut tan esplèndidament. El senyor González demostra tercermundisme i supèrbia quan confon les bondats de la democràcia amb l’acció dels que governen, o amb la generositat d’uns quants.

No és fins al final del seu article, però, que el senyor González ens demostra que no hi ha res a fer. Fins i tot ell, que pretén passar per bo, no pot despendre’s de la tradicional i ignorant arrogància ibèrica. Acaba referint-se al castellà com la nostra llengua comuna. I al govern espanyol com “ el Gobierno de la nación”. Que hagués començat per aquí. Ens hauríem estalviat llegir una pila de despropòsits i d’insults previs. González ha pretès, amb un article, influenciar tot apel·lant al prestigi d’aquell que un dia va governar. I s’ha equivocat. Ha demostrat que no passa de ser un espanyol ranci, que practica una democràcia grollerota i tavernària. I que, pel que fa a Catalunya, no ha entès res de res.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *