Coses de l’idioma ( o com passar, quan convé, de Pedro a Peter).

Pedro Rodríguez Ledesma, futbolista nascut a Tenerife el 1987 i traslladat a Barcelona el 2004 per jugar amb els juvenils del Barça, va ser conegut inicialment com “Pedrito” i després com “Pedro”, a mesura que s’anava fent un lloc en l’equip titular dels darrers anys.

No voldria equivocar-me, però juraria que al senyor Rodríguez no se li ha sentit mai dir, almenys en públic, ni un sol mot en català. Llengua que, m’apresso a dir-ho, entén perfectament ja que no posava cap problema a les entrevistes que se li feien en la nostra llengua.

Ara, però, de resultes del seu fitxatge pel Chelsea, equip londinenc entrenat per l’inefable José Mouriño, el senyor Pedro ha passat ràpidament al mode Peter i a declarar, amb un anglès incipient però carregat de bona voluntat, que disculpessin el seu escàs domini de l’idioma de Shakespeare i que esperava que molt aviat el dominaria prou com per mantenir converses amb els periodistes sense gaires dificultats.

No voldria magnificar les coses, que consti, però em sembla que el cas Pedro-Peter és un exemple claríssim del paper que el català juga a Catalunya, el territori del qual és llengua pròpia. Com li passa a tantes i tantes persones que viuen i treballen entre nosaltres, el senyor Pedro no ha sentit en cap moment la necessitat/conveniència d’aprendre a parlar en la llengua del país on ha viscut i treballat aquests darrers anys.

En canvi, tan bon punt ha posat el peu a Heathrow la nova estrella del Chelsea ho ha tingut claríssim: o aprèn a parlar en anglès o poca feina farà en aquelles terres.

Dit d’una altra manera, a Catalunya es pot viure i treballar normalment sense conèixer la llengua catalana. O, si més no, sense parlar-la. Certament, el país té mancances molt més greus i peremptòries però aquesta subordinació del català em sembla preocupant. Perquè fa l’efecte de ser un problema que tots plegats hem relativitzat fins a l’extrem d’acabar acomodant-nos-hi amb una ignorància que no m’estic de qualificar de suïcida.

És precisament per això  –i per una llaaarga llista de motius més–  que vull la independència. I tan aviat com es pugui.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *