Totxanes, totxos i maons

Ara fa un any vaig dedicar una sèrie de vuit apunts (vegeu-ne aquí el primer) a parlar de l’obra de Manuel Baixauli, un escriptor valencià que m’agrada molt, tot posant l’accent en “La cinquena planta”, la que fins ara és la seva darrera novel·la.

El penúltim apunt de la sèrie (aquest) el vaig dedicar a parlar de la dimensió musical de Baixauli. Una dimensió que en l’esmentada novel·la és molt present i que contribueix de manera molt notable a donar al text aquella màgia tan especial que atrapa el lector que s’endinsa en l’univers d’aquest escriptor. Tal com explicava jo aleshores, Manuel Baixauli va obrir una llista a Spotify amb totes les músiques que sonen  –o, millor encara, que ressonen–  al llarg i ample de la història que ens explica i que podreu escoltar sense problemes si poseu en el cercador de Spotify el títol del llibre: “La cinquena planta”. (Vegeu l’enllaç  aquí).

Fa uns dies Baixauli em va fer arribar una còpia del text que va haver d’enviar als gestors de Spotify per justificar la conveniència de crear l’esmentada llista (ho dic tal com m’ho ha explicat ell; jo, francament, desconec com funcionen tots aquests requisits). L’argumentació no és gaire extensa però descriu molt bé els motius que l’han empès a triar cada música fins a convertir “La cinquena planta” en un llibre “amb banda sonora”.

El text  –rodó des del mateix títol fins a l’últim mot–  és el següent:

Música amb llum

Manuel Baixauli

La música que apareix a La cinquena planta —les notes que fa sonar el violinista Fix— és una música inexistent. Rectifique: és una música que existeix, només, en la meua ment, i que pot reflectir-se, amb més o menys fidelitat, en la ment dels lectors. Com la resta de la història, el lector la pot —i la deu— fer seua, modelar-la al seu gust. Són els lectors creatius qui donen vida a la partitura que és un llibre. Tanmateix, hi ha músiques reals que s’hi acosten, bé en el to, bé en la forma. De tota la música que conec, la que més s’aproxima a l’art de Fix és la de dos moviments del Quartet per a la Fi del Temps, d’Olivier Messiaen, amb la particularitat que es tracta d’una obra que, com la de Fix, fou feta per interpretar-se al barracó d’un camp de concentració, durant la Segona Guerra Mundial.

Els meus llibres, La cinquena planta també, estan visitats per espectres, individus que, com nosaltres, van viure, i que no he oblidat. La meua visió de la mort no és tenebrosa, sinó entranyable, plena de llum, una llum d’alba. El Rèquiem de Fauré transmet, com cap altra obra, aquest estat d’ànim ple de malenconia i de serenitat alhora amb que, de vegades, recorde els difunts. No he aconseguit mai escoltar l’Agnus Dei sense aborronar-me. Una cosa semblant m’ocorre amb l’Adagietto de la Cinquena Simfonia de Mahler, malgrat la popularització ha que ha estat sotmès des que l’usà Visconti a l’exquisida Mort a Venècia.

De la Bachiana brasileira nº5, de Villa-Lobos m’atrau l’aire oníric de la melodia. D’oníric, n’hi ha prou, a la cinquena planta de Sanatori, com s’han encarregat de ressenyar, per mi amb excés, els crítics. Això denota la seua miopia davant la contínua presència de l’oníric a la vida quotidiana.

I, al final i al principi, Bach, el volcà. Les Variacions Goldberg són molt importants per a mi. Això ho vaig descobrir, sobretot, en un moment abismal de la meua malaltia. L’anècdota apareixia en les primeres versions de La cinquena planta. Més endavant, les lleis internes del relat exigiren que la suprimira. L’esperit, però, hi roman. Tot allò que un esporga d’un text hi perdura, secretament, donant intensitat al que hi queda.

I per acabar, l’ària més inspirada de la Passió segons Sant Mateu. Utilitzada per Tarkovski al final del seu últim film, Sacrifici, és una música plena de llum i d’esperança, com jo voldria que fóra La cinquena planta per a tots aquells que la lligen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!