Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

25 de juliol de 2015
3 comentaris

Badoc (apunt necrològic, tot i que no ho sembli gaire).

Ja és ben cert allò que diuen que Nostre Senyor per una banda tiba i per l’altra afluixa. Jo en tinc bones proves: de la mateixa manera que em considero dipositari d’una notable memòria auditiva (que em permet, per exemple, recordar músiques, imitar accents i jugar amb la fonètica dels mots) sóc fatal quan he de recordar una cara o el nom d’una persona. I no només això: també tinc una lamentable malaptesa a l’hora d’atribuir edats  –ni que sigui per aproximació–  a moltes de les persones que conec.

Suposo que una part d’aquesta malaptesa és atribuïble al meu costum (del qual no me’n vanto gens, us ho prometo) de no deixar gairebé mai el cervell en repòs. Cosa que potser sí que enriqueix allò que en podríem dir la meva vida interior, però que molt sovint em fa quedar com un fregall en situacions de la meva vida de relació exterior.

Ve a tomb tot aquest introit perquè el dimecres d’aquesta setmana es va morir la M., la farmacèutica del nostre carrer. Una mort que per a mi ha estat una sorpresa majúscula perquè tot just el matí del dimarts m’havia despatxat un parell de medicaments amb tota normalitat.

La M. era l’exemple perfecte del que ma mare solia definir com “una noia molt fineta”. Un físic agradable, una intel·ligència gens embafadora i un tracte summament dolç. Una dolçor, per cert, molt relacionada amb el seu accent que, tot i que mai li ho vaig preguntar, l’atribueixo a la zona de Vinaròs o rodalies.

Els nostres contactes solien ser, com a mínim, mensuals (típic en els pensionistes, d’altra banda) quan, armat amb la meva recepta electrònica anava a fer reposició de potingues per a la hipertensió i el colesterol. Des del punt de vista nacional era una persona com cal  (poso un exemple: en l’època de l’euro per recepta jo li preguntava que si per comptes d’un euro li donava dos seríem independents una mica abans i ella sempre em responia que tant de bo fos així de ràpid, que ella encara hi afegiria un tercer euro) i tenia, a més a més, un sentit de l’humor que lligava molt amb el meu.

Per exemple, m’encantava incrustar en la nostra conversa expressions de la nomenclatura oficial –i en castellà, és clar, perquè hi ha coses que no es poden traslladar a altres llengües– del seu ram. Més exactament us puc assegurar que mai oblidaré que la nostra conversa del dimarts –la darrera–  va acabar dient jo: “¿Qué se debe abonar a este despacho de farmacia por la dispensación de estos específicos?” i contestant ella amb un generós somrís d’acompañament: “En breve se sabrá, señor Isern. Tan buen punto la máquina haya elaborado los correspondientes cálculos”.

I recordo també que mentre em deia això em vaig complaure una vegada més en la contemplació del seu pentinat habitual: serrell frontal i mitja melena a banda i banda de la cara tallada en perfectíssima línia recta a l’alçada de mitja galta.

L’endemà al migdia, però, just vint-i-quatre hores després d’aquesta conversa, vaig veure que la farmàcia estava tancada i que un rètol donava la trista i, almenys per a mi, inesperada notícia. En arribar al jardí de casa vaig preguntar a uns veïns i em vaig quedar de pedra quan em varen dir que la notícia era molt trista, sí, però no gens inesperada perquè des de feia temps la M. es tractava un càncer i que fins i tot les èpoques en les que se sotmetia a la quimioteràpia el seu aspecte ho denotava.

D’aquí vaig deduir que aquell tall de cabell tan perfecte i inalterable era en realitat una perruca. “Quina edat tenia?”, vaig gosar a preguntar amb la convicció que em dirien quaranta anys llargs. “Cinquanta-cinc va complir no fa gaire”, em varen respondre. I ahir, a la secció de necrològiques d’El Punt Avui ho vaig poder confirmar.

Atònit encara per la meva condició de badoc impresentable i sense remei escric aquest apunt  –que encara que no ho sembli vol ser una nota de comiat–  el dissabte, quan la farmàcia continua amb la persiana avall. Suposo que el dilluns les dependentes que la M. tenia obriran i podré saber més coses sobre la vida d’aquesta dona que ens ha deixat. Una persona discreta, agradable i eficient que ens ha estat arrabassada per una malaltia que no distingeix entre edats ni categories personals.

Adéu M. I moltes gràcies pel luxe del teu somrís. El teníem a trenta metres de la porta de casa i mai ens havia fallat. T’enyorarem.

  1. Visito aquest bloc, desprès de molt de temps i em trobo aquest trist post. La M. també era la meva farmacèutica. Treballo al barri i també sóc hipertens. No era de Vinaròs, sinó de València ciutat. Com que jo sí que ho sóc, de Vinaròs, compartíem origen valencià i en parlàvem de tant en tant. M’explicava que viatjava a València, cada pocs mesos, a veure la mare gran. Quan vaig veure el “tancat per defunció” vaig pensar que deuria ser degut a la mare. Gràcies al vostre post me n’assabento que és ella qui ha faltat, malauradament.

    Coincideixo totalment amb la descripció que fas de la M. La sensació que sempre em va fer és la d’una bona persona, a més de competent, educada i culta. Descansi en pau.

  2. El teu post es dels que diríem que honoren “a les petites coses”; aquests coses tan tendres què passen cada dia i a vegades els veiem caure com una fulla de tardor però no els hi passem per sobre amb indiferència sinó que les recollim, els hi dediquem un record i les fem gaudir als demès que no coneixen a “la petita cosa”nostra. És el que has intentat fer, am èxit (he d’afegir com sempre?), en aquet article. La vida està plena de persones i coses que per nosaltres son “petites coses” i que les revalorem molt més quan falten. Cada mes, quan vagis a comprar les teves potingues veuràs a M a l’altre part del taulell i, encara que la persona que la substitueixi pugui tenir un humor que lligui amb el teu (cosa no gens fàcil) segur que no tindràs ganes de fer “conyetes”. T’hauran canviat l’escenari. Un record per M a la que no coneixia.

    PD: jo que també soc un negat pel record visual de cares, músiques, sintonies, noms de pel•lícules, autors, etc. se’m dona be afinar l’edat de les persones. Quan veiem una pel•lícula acostumem a jugar a endevinar amb la MT l’edat del dos protagonistes. Normalment m’acosto molt més jo que ella.
    Però ella,la MT, la meva dona. quan era infermera va donar una conferència a La Corunya sobre “La ética de les petites coses”, la millor conferència que li he sentit mai; la meitat de la sala va sortit plorant i,encara avui, hi ha gent que, quant la veu, li parla d’aquella famosa conferència.

  3. També era veïna meva. També la meva farmacèutica. He vist el teu post per una seguidora teva que a la vegada és cosina meva i de tant en tant em passa alguna de les coses del teu bloc.
    Fas una descripció de l’M. tal com ella era i està molt bé que algú homenatgi la seva persona. Va ser sempre molt més que la farmacèutica i ens deixa un buit molt gran.
    Volia però fer un aclariment per a mi important -i pels seus també-. Mai va patir un càncer, mai va tenir un tractament de quimioteràpia…se li va parar el cor i mai sabrem el perquè. Aquell cabell tan ben retallat era el seu de tota la vida, els vint anys que vaig conèixer-la sempre el va tenir així, més llarg, més curt, més fosc, més clar però amb el seu serrell ben tallat.
    Si us plau, explica-ho als veïns que van fer còrrer aquest rumor donat que jo no sé qui són, faràs una favor a la seva memòria i a la gent que érem a prop seu. Gràcies.
    Un dolç record per a ella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!