Sobre sants i festes (per exemple, la dels Elois).

El dimecres passat, que era sant Joan, un bon amic em va enviar un whatsapp en el qual no només em felicitava sinó que, sabedor que la proposta excitaria les meves ganes de brega, em donava a triar entre si preferia celebrar “el meu sant” o bé “el dia del meu nom”.

He de confessar que jo, que visc en el meu núvol, no tenia el més mínim antecedent d’aquesta tonteria que es veu que alguns cosmopolites de via estreta  –d’aquests que, per a segons quines coses, se l’agafen amb paper de fumar–  fan servir quan es tracta de felicitar el sant patró d’algú. No fos cas…

(Em refereixo, bàsicament, a aquells que posen els ulls en blanc a propòsit d’aquelles sessions col·lectives de meditació tàntrica que tant li agraden al Gaspar Hernández, però que quan els parles de coses relacionades amb el santoral fan una ganyota de fàstic talment com si ensumessin merda).

Jo, naturalment, al meu amic li vaig respondre de seguida que em felicités el sant i que es deixés de punyetes. Fins i tot vaig fer algun tuit –que, per cert, força gent va reproduir i escampar– reivindicant que si algú em volia felicitar que ho fes per ser Sant Joan i no pas “el dia del meu nom”.

Després, però, tot rumiant em vaig adonar que les coses, ai las, no solen ser tan senzilles com de primeres ens volem imaginar que són. I que, a fi de comptes, no som immunes a les contradiccions, ja siguin reals o aparents.

Dic tot això perquè precisament a casa tenim un exemple de celebració de sant un pèl manipulada. Ho explico tot seguit:

Resulta que el noi petit de casa va nàixer a mitjans de gener de 1978. A diferència d’ara, que sembla que deixar espais al misteri o a l’enjòlit ens provoca urticària, en aquella època el sexe del ciutadà que estava en camí no es coneixia fins al moment que treia el nas (i la resta) a la sala de parts. Això feia que els pares afrontessin la situació amb un parell de noms triats per a la criatura: un per si era nen i un altre per si era nena.

L’A. i jo teníem molt clar que si repetíem de nen li posaríem Eloi, com així va ser. Un nom, m’apresso a dir, que ens encantava i que no tenia cap precedent en els nostres respectius àmbits familiars. Tot plegat, com es pot veure, molt planificat… en aparença perquè hi havia un detall en el qual no ens havíem fixat: que l’Església celebra sant Eloi, bisbe –conjuntament amb sant Nahum, profeta, santa Natàlia, matrona, i santa Càndida, màrtir– el dia 1 de desembre. És a dir, que a aquell vailet se li acumulaven en un mes i mig tots els regals de ritual: el del sant, el de Reis i el de l’aniversari.

Arribats a aquesta constatació (i amb la criatura ja batejada i inscrita al Registre com Déu mana) no ens vàrem donar per vençuts i ens acollírem a la saviesa popular que ens ha arribat gràcies a Joan Amades i a l’imprescindible “Costumari català”:

25 DE JUNY  (Del “Costumari català” de Joan Amades, vol. IV, pàgs. 264 a 273)

“Avui es celebrava, en molts indrets de muntanya, la festa de Sant Eloi, que l’Església commemora el dia primer de desembre. Antigament sant Eloi fou el protector de les cavalcadures, probablement abans d’ésser-ho sant Antoni, d’on que encara el festivessin els traginers. (…) El desembre és un moment de l’any impropi per a festes a l’alta muntanya, car gairebé sempre està nevada, i, per poder festivar llur patró amb més expansió, hom va celebrar la seva festa en ple estiu i al redós de la de Sant Joan.

(…) A Tàrrega havien fet una festa molt lluïda, dedicada a sant Eloi, que veneraven en una ermita situada al cim d’un turó, part de fora de la població…”

En llegir aquestes enraonades explicacions l’A. i jo vàrem veure el cel obert: el nostre Eloi celebraria el dia del seu sant el 25 de juny, just l’endemà del meu. I poca broma, que una llarga tradició ens avalava perquè en les explicacions del mestre Amades trobem que aquest festeig estiuenc dedicat al sant es feia a llocs tan diversos com Ripoll, Berga, el Lluçanès, Campdevànol, Sant Llorenç de Cerdans, Solsona i, finalment, Tàrrega, vila que, per cert, no s’està de res i dedica al sant tot un parc (aquest) en l’interior del qual es troba l’ermita de Sant Eloi, la façana de la qual podeu contemplar en la fotografia que il·lustra aquest apunt.

Ja ho veieu, doncs: a casa hem fet amb el santoral tots els estira-i-arronses que ens han convingut per aconseguir que els regals del nostre petit Eloi estiguessin distribuïts més o menys harmònicament al llarg de l’any.

Estem segurs, però, que aquest sant baró que va nàixer el 590 a prop de Llemotges i que va morir el 660 no ens ho tindrà en compte i se’n farà el càrrec. A més a més de bon orfebre, Eloi era un home bo i honrat amb una ànima misericordiosa entregada als més necessitats amb els quals repartia tot el que guanyava fins a l’extrem de passar ell privacions per atendre’ls en tot i per tot.

Sempre ho hem dit, l’A. i jo: són bona gent, els Elois

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *