Totxanes, totxos i maons

Els historiadors coincideixen a afirmar que una de les principals raons de la derrota a la Guerra Civil va ser la divisió que hi havia dintre del conglomerat de forces polítiques que feien costat a la República entre els que proclamaven que primer calia fer la revolució i després guanyar la guerra i els que preconitzaven justament el contrari: que abans de res calia guanyar la guerra i que després, un cop consolidada la derrota del feixisme, hi hauria temps i oportunitats de sobres fer la revolució.

Un capteniment així –que, vist el desenllaç d’aquell conflicte, no dubto gaire a qualificar de suïcida o de caïnita– sembla que està profundament incrustat en l’ADN de bona part de les organitzacions d’esquerra que tenim a casa nostra. (vegeu, si no, això)

La tendència a agafar-se-la amb paper de fumar i a confondre’s d’enemic i d’estratègia sembla un patrimoni al qual els denominats progressistes li reten una fidelitat sense escrúpols, de pedra picada gairebé. Il·lustren el que acabo de dir declaracions recents de la senyora Teresa Forcades (aquestes), de Procés Constituent, del senyor Albano-Dante Fachín (aquestes), de Podemos o de Quim Arrufat (aquestes), de la CUP.

Per això em va semblar extraordinari l’article que l’escriptora Marta Rojals va publicar, com cada dimarts, ahir al portal Vilaweb ja que comença parlant del resultat de la consulta del diumenge passat als militants d’Unió Democràtica de Catalunya i tot seguit exposa amb lluminosa claredat la gran afició d’algunes forces polítiques de l’esquerra de casa nostra a disparar-se trets al peu. Allò tan trist i nostrat del foc amic…

L’article el teniu enllaçat aquí, però si us fa mandra prémer el botó del ratolí us el reprodueixo íntegre aquí sota. I ho faig, primerament, com a mostra d’admiració per l’autora i, segonament, per ajudar a donar la màxima difusió a tot allò que diu tan ben dit. Gaudiu-lo, doncs. I escampeu-lo. 

Independència sí, però amb tu no

Marta Rojals (Vilaweb, 16.06.2015)

Aquest cap de setmana, els ‘jonquindepes’ vam seguir al minut la consulta interna d’Unió, encara que fos per queixar-nos de l’atenció desproporcionada a un partit d’uns pocs milers d’afiliats. Però és que tot Unió és una desproporció, tant pel nombre de càrrecs per metre quadrat com pel poder que acumulen. La mateixa imatge de Duran patint de valent a la suite del Palace, la recordeu? –les estovalles blanques, la xemeneia, els entapissats, La Vanguardia–, ja era desproporció pura: un partit que no és conscient de l’excés, que l’exhibeix sense pudor, que el ven com una cosa ‘digna d’admirar’, que dirien a l’APM, n’és la metàfora: la dels ‘uns pocs’ que viuen com reis al costat dels ‘uns molts’ que les passen magres. La història del món, no la descobrirem ara.

Per aquest motiu alguns jonquis del procés hem trobat tan interessant això que passava a Unió. Perquè, malgrat que són pocs, són uns pocs que caram. Tantes enquestes ens hem empassat amb universos de vuit-centes, de mil persones barrejades, per què hauríem de fer fàstics a un sondatge específic dins d’un sector concret? Mentre esperem el mateix grau de definició en els ecosocialistes, ves si no és apassionant saber cap a on carreguen els més conservadors de tot l’espectre putaramonetista. Justament els resultats d’Unió tenien interès per aquest detall: per què haurien de voler ficar-se en embolics d’independències, Maria Antònia, uns bon cristians que figura que tenen la vida resolta? El missatge per al catalanet cagat, el que es pensa que la independència molt bé com a teoria, però mentrestant qui hi ha a la botiga, és importantíssim: senyores, sabeu que ningú no ho ha intentat amb més ganes que nosaltres, però els resultats no acompanyen: Espanya és un mal negoci, està confirmat. Fora pors, estripem el contracte, toca fer el pas.

Això, pel que fa a la dreta. Agafem ara el coet supersònic i fem uns quants milers de quilòmetres fins a l’esquerra i més enllà. Hi trobem, per una banda, la declaració de Forcades que ‘La independència s’ha de fer sense CiU’ i, per una altra, l’advertiment d’Arrufat que ‘Hi ha partits que volen fer bandera del “Muerte a Mas”‘. Amb això vull il·lustrar que els ‘indepes’, abans que res, ens dividim en dos grans grups: els qui ens importa un rave què vota l’altre ‘indepe’ i els qui no. La senyora Forcades sembla que és dels segons, i el senyor Arrufat, dels primers. És a dir, que Forcades seria dels qui no volen la independència amb vots convergents, i Arrufat és dels qui la volen assolir amb tots els vots, perquè, i aquí m’aventuro, deu haver fet números i pensat que d’aquí que ens haguem deslliurat dels ‘indepes’ de dretes –elitistes capitalistes neoliberals privatitzadors de mè–, se’ns pot fer el 2714.

Davant d’això, tenim tres opcions: 1) esperar-nos que tots els ‘indepes’ es facin d’esquerres, 2) esperar-nos que tots els d’esquerres es facin ‘indepes’, o 3) arreplegar tots els vots ‘indepes’ i córrer a fer la independència d’un coi de vegada si us plau per favor. Els ‘anticonvers’ i/o ‘Mas-haters’ tenen un problema i no és el tres per cent. És que el seu odi per una part és més gran que el desig de llibertat per al tot. I dic odi perquè no sé endevinar quin altre sentiment és prou fort per a tombar fins el propi desig de ser lliure.

Pensar que la independència és possible sense la gent de dretes és com pensar que la independència és possible sense la gent rossa o la que no s’ha vacunat. Com a idea, la democràcia selectiva, o la discriminació per ideologia, no és gaire pràctica per a començar un estat. A l’altre costat de la ratlla, quan siguem independents, hi serem els mateixos que som ara. Aleshores, essent un tot, qui vulgui fer campanya contra una part tindrà tota l’eternitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!