Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Ho diu Xavier Roig: “Uns altres diputats són possibles”.
Ja he dit en diverses ocasions que m’interessen força els articles que al diari Ara de cada divendres publica Xavier Roig, enginyer de formació i home amb llarga experiència en feines d’alta direcció en empreses multinacionals. Coincideixo molt sovint amb els seus arguments carregats de sentit comú i força allunyats del que solem trobar en les seccions d’opinió de la premsa que es publica aquí.
Divendres passat, sense anar més lluny, va publicar unes reflexions sobre el que hauria de ser una llei electoral com Déu mana a casa nostra. Unes reflexions que em sembla que val la pena de reproduir íntegrament. Aprofiteu, doncs, que és diumenge i llegiu-lo tranquil·lament, que val la pena.
Uns altres diputats són possibles
Xavier Roig, diari Ara (8 de maig de 2015)
Hem passat la febrada de les anomenades “llistes fantasma”. Crec que hauria estat més apropiat anomenar-les “llistes estafa”, perquè d’això es tracta. Malgrat el sidral de verbositat desfermat, l’anàlisi s’ha quedat en l’anècdota. De conclusions, evidentment, cap. L’arrogància política ha estat la tònica. També aquesta setmana s’ha discutit al Parlament el projecte de nova llei electoral que, increïble, però cert, no inclou allò que dóna sentit a una llei d’aquest tipus: demarcacions electorals i el mètode d’escrutini. Quanta xerrameca!
El cas és que s’ha criticat molt, i amb raó, el fet que el regidors que es presenten en determinades poblacions siguin, de fet, morralla “de relleno”. Persones sense cap vinculació a l’indret. Però el suflé d’indignació s’ha desinflat massa aviat, perquè resulta que aquesta ensarronada té lloc en totes les eleccions que se celebren a Catalunya. Ja sigui als ajuntaments, al Parlament, o al Congrés de Diputats. Per fer-ho breu, podem dir que els nostres representants es passen el territori i els seus contribuents per l’aixella. En bona part, és aquest el principal element de desconnexió que els polítics han decidit mantenir amb l’electorat.
Al Parlament, a més d’una escandalosa baixa productivitat, poden trobar-hi diputats de tots tipus. Com que són escollits en una llista tancada que cobreix una circumscripció enorme (la província), ningú sap qui representa què, ni a qui. Ser diputat de la província és com no dir res. Cap compromís concret ni amb ningú. L’”efecte morralla”, que durant unes hores ha escandalitzat els tertulians, té lloc a totes les administracions, de sempre. Això ens porta al tema del districte electoral, inexistent entre nosaltres. Però que constitueix la columna del sistema que s’aplica als països més ben governats. Tants diputats com districtes i només un diputat per a cada districte. L’elector de Gràcia, per exemple, sabria qui és el seu diputat, al qual podria accedir quan desitgés visitant-lo a l’oficina de diputat, oberta al públic. I també el diputat de la Cerdanya. Els assessors i ajudants que ara tots paguem (“càrrecs de confiança”, en diuen) haurien de servir per a això: atendre l’elector a l’oficina del diputat.
Jo crec que el fet territorial projectat sobre el sistema d’elecció (que obliga el diputat a viure al districte que l’ha de votar) explica, en bona part, la resistència dels diputats catalans a adoptar aquest disseny. No podrien viure a Barcelona tants diputats com ara ho fan. I s’haurien d’escampar. Se’m fa que alguns diputats d’ICV, per exemple, per sortir elegits, haurien de viure al Baix Llobregat i això, precisament, els dificultaria anar plàcidament al Parlament en bicicleta sense arribar fets un eccehomo. Per tant, la comoditat del parlamentari probablement juga en contra de la representativitat territorial que un sistema democràtic requereix. Fins aquí, el que respecta a la territorialitat.
Però segurament també molestaria a molts diputats actuals el fet que, addicionalment, l’elector pogués escollir la persona que representi el seu districte dignament. Passa a un segon terme el partit i agafa volada el diputat com a honorable representant públic que, treballant dur, això sí, defensa el mandat que els electors li han transmès. Estic convençut que, si no s’han begut l’enteniment, la majoria de votants del PP deuen trobar esperpèntica la figura de la senyora Sánchez-Camacho. Però, esclar, si volen votar una opció que els atreu, s’han d’empassar el paquet sencer que inclou escollir elements d’una ridiculesa grotesca i vergonyant. Això és lògic?
La suma dels dos factors negatius (falta de representativitat territorial i manca de representativitat unipersonal) porta a la degradació. A fer que molts diputats practiquin el menfotisme. A una realitat de la professió que no ajuda els polítics seriosos, que també hi són. A una falta de responsabilitat total i absoluta. El resultat és el mal govern i el desprestigi del sistema democràtic de partits. Si, a sobre, vostès es posen a pensar sobre la qualitat de les lleis que un Parlament d’aquestes característiques pot produir, probablement els vindran basques. Resum: el proper 27-S votaré perquè, diguin el que diguin, les eleccions s’interpretaran com un referèndum. Les ganes d’escollir “representants”, però, són nul·les. Esperem que aquests nous diputats acceptin amb humilitat que la futura Catalunya mereix un Parlament millor que el que ells conformaran. Serà l’hora de prendre el pols al patriotisme, en aquest tema també.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Magnífic article. El subscric en la seva totalitat. Acabarem la legislatura catalana sense nova llei electoral perquè els vividors de la política i els menfotistes puguin seguir gaudint dels seus càrrecs….I volem independència…