Sobre “El nyèbit”, de Ramon Monton (1)

Mesos enrere vaig explicar aquí mateix que, llevat d’algun cas excepcional, gairebé no llegeixo ja novel·les i descrivia amb detall cap a on es decanten ara els meus gustos com a lector. També parlava de la importància que per a mi ha tingut sempre la relectura i cap al final anunciava la meva intenció de recuperar tres novel·les de fa uns quants anys que en el seu moment no només em varen agradar sinó que el meu parer va quedar certificat amb la publicació en el suplement de llibres del diari Avui d’un comentari elogiós.

Reconec que m’ho estic prenent amb calma perquè fins ara no m’he decidit a començar l’experiment i ho he fet amb “El nyèbit”, escrit per Ramon Monton i editat per Proa el febrer de 2003 (*). Un llibre sobre el qual fa dotze anys vaig publicar això:

———————————————————————————————- 

“EL NYÈBIT”: UN MAGNE CÒCTEL D’AMBICIÓ I TALENT

(Publicat al suplement de llibres del diari Avui el 25 de setembre de 2003)

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és un reconegut expert en literatura germànica. Des de fa quinze anys es dedica a traduir de l’alemany i també de l’anglès. Seves són, per exemple, les versions de Musil (“L’home sense qualitats”), Canetti (“La província de l’home”), Von Grimmelshausen (“L’aventurer Simplicissimus”), Gore Vidal (“L’edat d’or”), Ford Madox Ford (“La cinquena reina”) i Junger, Ende, Brecht i Walser entre molts altres autors. Tota aquesta activitat, però, no li ha impedit de desenvolupar en paral·lel una altra carrera com a autor d’obra pròpia. I, a més a més, amb un nivell estimable si tenim en compte que cadascun dels cinc llibres que ha publicat fins ara –tots de narrativa breu- han estat reconeguts amb un premi literari.

Tanmateix ara, amb “El nyèbit”, Monton gira full i s’endinsa en un nou estadi de la seva carrera d’escriptor. No ho dic només perquè és la primera vegada que s’atreveix a navegar pels mars de la novel·la. Ho dic també perquè som davant d’un text esplèndid, producte d’una gestació llarga i sense presses. Un text iniciat el 1994 en una escola d’escriptura barcelonina ja desapareguda, ajudat cinc anys després amb una bona empenta econòmica i moral gràcies al premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana destinat a donar suport a projectes literaris, publicat digníssimament poques setmanes abans de Sant Jordi en la col·lecció A Tot Vent de Proa… i acollit amb un decebedor silenci per part de tothom (o gairebé) que té potestat per dir alguna cosa sobre els llibres que es publiquen entre nosaltres.

Puc assegurar, però, que dintre de les gairebé cinc-centes pàgines d’“El nyèbit” hi he trobat un dels textos més engrescadors i creatius que he llegit en els darrers temps. Ramon Monton ens explica la història d’un personatge –aquest nyèbit (bergant, pollós, trinxeraire, pocapena…)– nascut a Bohèmia durant els primers temps de la Guerra dels Trenta Anys i ens el fa passejar per tots els indrets d’aquella Europa ofegada per la misèria, la por, la pesta i totes les malvestats que arrossega una guerra que semblava inacabable.

Trajecte ben llarg

Durant els primers vint anys de la seva vida el veurem fugir al costat de sa mare pel centre d’Europa. Més tard, ja sol, anirà a Transsilvània, passarà cinc anys a la cort del sultà d’Istanbul, arribarà a Barce-lona el 1640 en plena Revolta dels Segadors, es reclourà a Montserrat i entrarà en contacte amb la família Fontanella amb la qual coneixerà el topants de l’atzarosa història de Catalunya fins al segle XVII. Amb la delegació de la Generalitat que ha d’assistir a les negociacions de pau a Münster visitarà París, Londres i Amsterdam per acabar coneixent personalment la reina Cristina de Suècia. Pel camí, el personatge anirà rebent noms de pila diferents –Maximilià, Tonevi, Abdul, Romuald, Jordi i Julià– segons les necessitats estratègiques del moment però arreu on vagi tothom l’acabarà coneixent pel malnom de “nyèbit”.

No estem, però, només davant d’un llibre d’aventures i de viatges sinó que Ramon Monton hi ha encabit una línia permanent d’intriga al voltant dels veritables orígens del nyèbit amb les aparicions d’un estrany i amenaçador personatge amb rostre de tortuga que anirà intervenint esporàdicament amb intencions de fer-li la pell. Pel mateix camí el lector també tindrà ocasió de viure de prop el descobriment de coses com ara el Calisay, el Cacaolat, el xiclet, els bonsais, el cremat de rom, la Passió d’Olesa o la raça de pollastres del Prat.

Festa per als sentits

El llibre –que el mateix autor defineix amb encert com una “novel·la barroca”– és una veritable festa per als sentits. Es endimoniadament divertit, la seva acció no decau en cap moment i des del punt de vista linguïstic és un exemple de frescor i de creativitat. Hi ha posat molta ambició i molta feina, en aquest projecte, l’autor. I també molta fe en les seves possibilitats narratives. Ramon Monton sabia que a les mans hi tenia un projecte d’alta volada i no s’ha arronsat pas. Això fa que, d’alguna manera, el text traspuï una força i un convenciment que el lector percep, gaudeix i agraeix des de la primera pàgina.

Llegeixin “El nyèbit”, no se’n penediran. I després que ens vinguin a parlar de crisis de creativitat i de literatures de segona divisió.

————————————————————————————————

Com he dit més amunt, aprofitant la calma dels dies de Setmana Santa, he tornat a entrar en el magnífic relat de Ramon Monton (aquíaquí aquí teniu alguns enllaços que parlen de la seva trajectòria) i, francament, no em veig amb cor de treure ni afegir res al que vaig escriure aleshores. Només una puntualització quan dic que el llibre va passar desapercebut: dotze mesos després el Premi Crítica Serra d’Or va distingir “El nyèbit” com la millor novel·la catalana publicada el 2003 (**).

Aquest Sant Jordi, però, no cal que perdeu temps demanant al vostre llibreter si li’n queda cap exemplar perquè em temo que deu estar descatalogat. Espero que una vegada més la xarxa de biblioteques sigui la via que us permeti l’accés a aquest fantàstic llibre que, al meu parer, demana a crits una nova oportunitat en forma de reedició ja que és molt actual i s’adapta perfectament als gustos dels (bons) lectors d’avui.

Una actualitat que, per exemple, es percep en els comentaris i actituds d’alguns personatges a propòsit de la invasió de les tropes castellanes durant l’estada del protagonista en terres catalanes. I no us dic res més… però tant de bo aquestes paraules meves inspirin alguna bona idea a la gent d’Edicions Proa que, em consta, segueix de prop els comentaris que escric aquí sobre literatura catalana.

I per acabar d’arrodonir la feina us anuncio que en un apunt proper –que tancarà aquesta minisèrie– us reproduiré un curiós article de Ramon Monton publicat al diari Avui l’abril de 2004, pocs dies després de guanyar el Premi Crítica Serra d’Or.

 (Continua –i acaba– aquí)

—————————————————————————————————

(*) El segon llibre del grup de tres que m’he proposat de repescar serà “Camí de palau”, del mallorquí Miquel Mas Ferrà, guanyador del Premi Andròmina de narrativa de 1995 i publicat el mateix any a València per l’editorial Tres i Quatre. M’hi posaré ben aviat.

(**) Poca broma, que aquell mateix any es varen publicar també “Purgatori”, de Joan F. Mira, i “Pa negre”, d’Emili Teixidor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *