La guerra del pare.

Ja he explicat en diverses ocasions (vegeu, per exemple, aquí i també aquí) la gran feina que mon germà Francesc està fent per endreçar, catalogar i donar a conèixer dintre de la família el llegat documental que ens permet reconstruir la història dels Isern. Un llegat que vàrem heretar fa cinc anys arran de la mort del nostre pare i que inclou papers, fotografies, cartes, llibres, objectes i altres meravelles que varen tenir l’encert de conservar primerament l’avi Domingo, mort el 1950, i després el pare.

Des de fa uns anys, i gràcies a una meritòria combinació de curiositat i perseverança, mon germà va escorcollant arxius i fonts documentals diverses a la percaça de qualsevol rastre relacionat amb els nostres avantpassats. El mes de març de 2014 a Alcover, tot remenant censos de finals del segle XVIII a l’arxiu municipal, va aconseguir arribar a les branques més llunyanes del nostre arbre genealògic. Així doncs, la cadena dels Isern que es pot documentar de manera fefaent ara com ara –i em temo que de manera definitiva– ens remunta al període 1775-1785.

Alcover

Soldats al front

(feu click damunt les imatges per fer-les més grans)

D’altra banda, hi ha una família Isern perfectament documentada en el tros de barri enderrocat pel Borbó després de 1714 que es pot veure al Born. Es tracta d’uns Isern que provenien de Vilassar i que hauria estat fantàstic de poder-los lligar amb els que seixanta anys després corrien per Alcover i el Camp de Tarragona però, per desgràcia, les pistes queden interrompudes i no hi ha cap manera de tapar aquest forat que em sembla que serà ja definitiu.

De tant en tant mon germà aplega imatges i documentació d’algun període o episodi concret i en fa una publicació que envia a tots els membres de la família. La primera estava dedicada a Banyeres del Penedès, localitat on fa cent anys el pare passava els estius. La segona va ser un estudi sobre Feliu de la Penya i la branca dels Isern de Vilassar a la qual m’he referit més amunt. I ara acaba d’enviar-nos un nou recull dedicat en aquesta ocasió a la guerra del pare que ha titulat “La guerra civil i la lleva del Biberó”.

No fa gaire vaig explicar aquí i aquí detalls sobre la joventut i els primers anys de casat del pare i amb aquesta publicació d’ara podem seguir la seva “història militar” que va començar amb una mobilització el maig de 1938 –dintre del que, per raons òbvies, es va denominar la “lleva del Biberó”: tenia 18 anys– i va durar fins al juny de 1944, data en la que va obtenir el “permís il·limitat” i el 1956, data de la “llicència absoluta”.

La publicació recull fotografies, documents diversos i algunes cartes com la del 18 de juny de 1938, escrita amb llapis, en la qual José Tort, “Comisario de la 3ª Compañía”, escriu a l’avi Domingo per dir-li que “el día 24 de Mayo tuvimos un glorioso combate contra el enemigo en el transcurso del cual desapareció su hijo Francisco Isern Solé sin que asta la fecha tengamos la menor noticia de el.”

A continuació, el “Comisario” mirava de posar un punt d’esperança al seu missatge: “Le ruego no desespere, podria ser estuviera herido y en curación en el hospital no será el primer caso.”

Pel que podem deduir l’angoixa a casa dels avis no deuria ser gaire llarga perquè per aquells mateixos dies el pare estava reclòs en un camp de concentració de Santoña des d’on, per vies indirectes, va poder donar senyals de vida.

Una altra de les perles d’aquesta publicació és la transcripció d’una entrevista que molts anys després –el 2007– el seu nét Albert li va fer com a treball de 4t curs d’ESO i en la qual mon pare dóna detalls sobre la seva experiència a la guerra. Fa un parell de mesos, quan preparava la publicació, el Francesc em va demanar si podia escriure algun text a mode d’introducció. No vaig dubtar gens que el que havia de dir era això:

 

La guerra del pare

Tinc una escena molt clara dins del meu cap. Més exactament, el que hauria de dir és que tinc un diàleg molt clar. Un diàleg breu i contundent amb el pare.

No puc concretar ni a quina època pertany, ni en quin lloc es va produir ni tan sols quines circumstàncies el varen suscitar però tot em porta a pensar que deuria ser cap a finals de la dècada dels 50, quan jo tindria entre 8 i 10 anys.

No m’han quedat els detalls, ja dic, però sí que recordo perfectament la conversa. La meva pregunta innocent: “Papa, expliqui’m què va fer a la guerra” (*), i la seva resposta inapel·lable: “No, que la guerra és molt lletja i molt trista”.

Malgrat l’absència de records complementaris sí que puc dir que amb aquella frase —“la guerra és molt lletja i molt trista”— en vaig tenir prou perquè em quedés fixat al cervell que aquell era un assumpte sobre el qual el millor que podíem fer era no entrar en detalls.

I així va ser. Almenys per la meva banda ja que el pare es va morir fa cinc anys i mai més vàrem tocar el tema. L’únic que li vaig treure en més d’una ocasió va ser el comentari dels seus seixanta mesos de servei militar complerts en dues fases: durant la guerra civil i en els primers anys de la postguerra. “He fet mili –em deia– pel teu germà i per tu”.

Aquella resposta tan rotunda del pare va quedar tan arrelada dintre meu que quan, fa set o vuit anys, l’Albert i uns quants companys de classe li varen fer una entrevista, precisament sobre els seus records de la guerra, no vaig voler escoltar la gravació que el Francesc em va enviar.

De fet (i em sembla que això és la primera vegada que ho explico) he de confessar que encara avui tinc pendent d’escoltar aquella conversa amb la veu del pare explicant en primera persona els records d’una experiència que per molts anys que jo visqui sempre serà “molt lletja i molt trista”. I sincerament us he de dir que no tinc gens clar que algun dia m’acabi decidint a escoltar-la.

Ara, gràcies una vegada més a la paciència i la constància del Francesc –i també al meravellós hàbit familiar (**) de no destruir cap paper que pugui servir en un futur com a testimoni d’un moment o d’un fet concret–, tenim aquest nou llibre dedicat a un fragment de la història dels Isern: les vivències del nostre pare (i avi) entre 1938 i 1956.

Aprofiteu-lo i valoreu el que teniu a les mans. No hi ha gaires famílies que puguin presumir de tenir el relat del seu passat tan ben endreçat i documentat. Les petites grandeses i misèries que generació rere generació ens han anat construint. La gent de la qual venim.

Ara ens pertoca a nosaltres prendre el relleu i maldar perquè, també amb les nostres petites grandeses i misèries, la cadena continuï més ferma que mai.

—————————————————————————————-

(*) El Francesc i jo vàrem tractar de “vostè” els pares fins ben avançats els anys 60.

(**) Un hàbit, el de conservar, que us exhorto als més joves de la família que no perdeu i que us invito a complementar amb un altre de gran utilitat també: pregunteu als més grans el que vulgueu saber del nostre (i vostre) passat. Aprofiteu que encara som aquí amb el cap clar per ajudar-vos a relacionar dades i històries que quan ja no hi siguem no haurien de morir amb nosaltres. (Sobre aquest assumpte de conservar papers us recomano que llegiu això i això).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *