Totxanes, totxos i maons

He deixat passar uns quants dies abans de parlar de la mort de la Núria, una de les cosines de l’A. més estimades i amb qui, tot i la seva residència des de fa bastants anys a Campdevànol (vegeu aquí), potser teníem un contacte més sovintejat. Una mort, m’apresso a dir-ho, inesperada que ens ha deixat a tota la família ben trasbalsats.

Dissortadament, aquest traspàs s’afegeix a la llista de cosins Pujol desapareguts i de la qual ja vaig parlar aquí quan ara fa quatre anys ens va deixar en Josep Maria. La Núria, de fet, és la tercera de la llista que l’abril de fa set anys va obrir el Delfí.

No m’agrada cap dels rituals relacionats amb la mort. Ni de jove ni ara que, ja gran, hauria d’estar-ne més familiaritzat. De fet, els protocols  -inevitables, d’altra banda–  del món funerari em superen i fan que em fabriqui automàticament una espècie de cuirassa defensiva que vista des de fora es pot confondre perfectament amb raresa de caràcter, antipatia congènita o una variant lleu de l’autisme.

Tot això, si més no, durant els primers moments. Mentre, per entendre’ns, el difunt està de cos present. I en els casos, com el de la cosina Núria, que no estaven previstos encara més. Després, però, el temps passa, els neguits de cada dia van deixant el seu pòsit fins que arriba el moment que ja pots mirar cap enrere amb la tristesa justa però sense angoixes distorsionadores.

Ara mateix de la Núria se m’acut destacar dos trets: la generositat i la seva condició de persona valenta.

De la seva generositat puc dir que, tot i viure lluny de la resta de la família, sempre s’interessava pels maldecaps puntuals que els altres poguéssim tenir. O les alegries, perquè a casa no oblidarem mai que la darrera vegada que vàrem parlar per telèfon amb ella va ser el vespre abans de la seva mort (esdevinguda a primera d’hora del matí del diumenge 15 de febrer) quan va trucar a la mare de l’A. per felicitar-la per la insígnia de platí que li acabava de concedir la UEC (ho vaig explicar aquí).

Pel que fa a la seva valentia una bona mostra la tenim en el fet que en un moment determinat va decidir donar un gir dràstic a la seva vida. Una vida que fins aquell moment transcorria per les vies que el comú de la gent sol considerar convencionals i que ella va voler capgirar tot i ser conscient de la duresa del canvi. No entraré en més detalls però en aquest punt un mínim sentit de la justícia m’empeny a esmentar el nom del Pau, l’home que se l’ha estimat i que l’ha acompanyat fins al darrer moment.

La Núria, a més a més, era una persona de bé. És a dir, que desitjava un futur lliure i independent per Catalunya. Un  futur molt proper que ella, dissortadament, ja no podrà veure. El matí assolellat i fred que li vàrem dir adéu a l’església de Campdevànol el seu taüt el cobria una estelada, l’últim record visual que m’ha quedat de la seva presència. Per això m’ha semblat del tot adient il·lustrar aquest apunt necrològic d’avui amb la cinta negra habitual i, com a teló de fons, els colors de la senyera.

La vida continua, és clar. Però sense la presència de la Núria, a prop de les muntanyes on sempre feia fred, amb l’eterna remor del Freser just a sota de la seva finestra, res tornarà a ser com abans. Com va dir l’estimat J. en la missa de fa uns dies: quina putada, noia…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!