Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Com ja he comentat en l’apunt anterior la potència evocadora d’una imatge recuperada de l’oblit ens porta a encadenar records i a reconstruir episodis del passat que, d’una altra manera, hauríem perdut irremissiblement.

Sé que mon germà està concentrat des de fa uns mesos en l’estudi de tots els papers que han arribat fins a nosaltres relacionats amb el pare i la Guerra Civil. A mi m’ha encarregat un text sobre un document molt concret del qual és molt possible que aviat en parli en aquest Bloc.

De manera col·lateral, però, les fotografies de la visita a la finca “El Pedregal” (actualment un parc-museu mig privat mig municipal, si no m’erro) em porten a parlar breument dels començaments del pare com a treballador per compte propi. Com a emprenedor, que es diria ara.

Entre la Guerra Civil i els anys que després va haver de fer el soldat el nostre pare va complir un total de seixanta mesos de servei militar. “He fet mili per tu i pel teu germà”, em deia cada vegada que sortia el tema. Cinc anys en dues tongades: la guerra i la postguerra. Fins que el juliol de 1944, amb vint-i-cinc anys, el van llicenciar definitivament i va poder reprendre la seva vida com a civil.

Per aquella època el pare treballava de paleta a l’empresa de l’avi Domingo, son pare, però degut a les misèries del moment, a la precària salut de l’avi i a les malifetes d’un soci (explicades aquí) va haver de buscar feina en una altra empresa per no perdre ni l’ofici ni el sou.

L’any 1943, uns mesos abans que el tornessin a cridar per fer el servei militar, el pare s’havia matriculat en una acadèmia per preparar l’ingrés a l’Escola d’Aparelladors, un projecte que va quedar definitivament frustrat (i que jo, trenta anys després, vaig culminar). Però com que una cosa que el pare tenia molt clara era la necessitat de complementar el treball amb els estudis en tornar a la vida civil va optar per matricular-se a l’Escola de Treball, al carrer Urgell). De dia treballava a la constructora Sorsan (dels germans Soriano Sanchís) i als vespres estudiava. Els desplaçaments amunt i avall –de casa seva a l’obra, de l’obra a l’escola i de l’escola a casa– els feia amb bicicleta.

El setembre de 1945 el pare i la mare varen començar a festejar i el maig de 1949 es casaven. Jo vaig arribar al món el dia de Sant Josep de 1950 i vint-i-nou dies després del meu naixement es va morir l’avi Domingo. A partir d’aquell moment el pare va haver d’entomar l’empresa familiar (que es trobava en una fase quasi terminal) i va tirar endavant sense estalviar-se ni un esforç, ni un maldecap, ni un disgust.

El seu poc temps de lleure el dedicava a llegir llibres pràctics i formatius. Recordo que, de petit, corrien per casa diverses obres del doctor Vánder, “El criterio” de Balmes, les receptes de “Carmencita o la buena cocinera” i cada mes l’exemplar de “Selecciones del Reader’s Digest” que va ser la meva primera finestra al món. Però el llibre que jo recordo de manera més clara a força de veure’l constantment a l’abast de la mà a la seva taula de despatx era el que us he fotografiat per il·lustrar l’apunt d’avui: “Cómo ganar amigos e influir sobre las personas”, de Dale Carnegie. Una edició de 1955 que encara conservo i que, tal com el pare es va encarregar de documentar en el mateix llibre, es tracta d’un exemplar que va comprar el 23 d’abril de 1957. És a dir, el dia de Sant Jordi.

Vegeu aquí sota la inscripció feta a mà –i amb ploma, és clar– pel pare:

Ja me l’imagino, al pare, vagarejant per la Fira del Llibre, que suposo que estaria a prop de la plaça de la Universitat, a tocar de casa, fins que li va cridar l’atenció aquest temptador llibre que en la contracoberta li enviava una promesa d’allò més atractiva: “Este libro puede cambiar el curso de su vida”.

I a sota d’aquest titular una col·lecció de dotze frases breus i ben engrescadores, si més no per un home com ell encara jove (38 anys), amb dos fills encara petits i ple d’il·lusions, tot i haver perdut la seva joventut a la guerra. Les enumero tot seguit com una espècie d’homenatge i també d’agraïment perquè aquest famós llibre de Dale Carnegie va ser un dels primers que quan tenia tretze o catorze anys em va recomanar de llegir i crec que algun dels seus ensenyaments m’han quedat per a tota la vida:

* Le enseñará cómo puede triunfar en la vida.

* Le ayudará a aumentar su poder y popularidad.

* Podrá convencer fácilmente a sus clientes.

* Su prestigio e influencia se acrecentarán.

* Ganará la confianza de clientes y amigos.

* Sus ingresos se multiplicarán notablemente.

* Será vendedor más hábil y jefe más querido.

* Evitará discusiones y resolverá en justicia.

* Adquirirá agilidad y soltura de expresión.

* Contagiará su entusiasmo y sus ideas.

* Se hará querer en seguida de los demás.

* Convencerá con su argumentación decisiva.

Poca broma, doncs, amb el senyor Carnegie…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!