“Quina sort, tot està per fer!”

És curiós: cap a quarts de 8 del matí del diumenge 9 de novembre, quan l’A. i jo ens preparàvem per anar cap al punt de participació que se’ns havia assignat com a voluntaris del Procés de Participació del 9N, vaig escriure un tuit apressat que va ser molt seguit. No recordo les paraules exactes però venia a dir que en aquells moments encara molt matiners tenia la impressió que començàvem una jornada que s’intuïa històrica i que no seria gens forassenyat pensar que en el futur el Nou de Novembre substituís l’Onze de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya.

Pocs dies després, dintre encara d’aquest transcendental mes de novembre que som a punt de cloure, el president Mas explicava davant 3.000 persones la seva proposta de camí cap a la independència. Un discurs impecable que estic segur que serà recordat durant molt temps com una peça oratòria de gran significat històric.

Mentre escric aquest apunt falta encara per conèixer les declaracions de l’Assemblea Nacional Catalana (dissabte 29) i del president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras (dimarts 2), però tot i mancar-me aquests dos pronunciaments estic convençut de dues coses:

a) Que el 9N vàrem començar tots plegats el procés de desconnexió d’España. Un procés que, no ens enganyem, ja és irreversible.

b) Que davant nostre s’obre un període en el que posarem les bases d’un país nou de dalt a baix. Una feina que ens tindrà ocupats fins a finals de 2016 (dic mentida; de fet, allà tindrem l’inici veritable) i en el desenvolupament de la qual ens cal il·lusió, idees clares i, sobretot, quantitats industrials d’alegria pel fet d’adonar-nos que estarem vivint un procés inèdit fins ara en la nostra història com a país i arreu del món.

Ara fa una setmana, mentre llegia amb fruïció el llibre “Moments estel·lars de Catalunya” (sobre el qual ja us he parlat amb més detall aquí), em vaig trobar una frase que em sembla que s’adapta perfectament a la situació que estem a punt de començar a viure: “Quina sort, tot està per fer!”. Una frase que, a més a més, no és pas d’ara sinó que va ser pronunciada fa una mica més d’un segle.

La va pronunciar l’arquitecte, crític d’art i historiador Josep Pijoan, un dels vuit tècnics designats per Enric Prat de la Riba per fundar l’Institut d’Estudis Catalans i, més concretament en el cas de Pijoan, per fundar la Biblioteca de Catalunya. I em sembla que, tot i els anys transcorreguts des d’aleshores, reflecteix les sensacions que molta gent comencem a experimentar.

Molt més cap aquí, l’any 1981, Miquel Martí i Pol va arrodonir la sentència en el seu conegut poema “Ara mateix” (publicat al recull “L’àmbit de tots els àmbits”) i ho va fer amb unes paraules que encara accentuen més el valor èpic del moment:

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Vivim temps excepcionals, circumstàncies úniques, moments irrepetibles. Adonem-nos-en de tot això perquè ho haurem d’explicar amb tots els ets i uts als fills i als néts. I visquem-lo amb il·lusió, amb idees clares i, sobretot, amb alegria. L’alegria dels afortunats que tenen a les seves mans tot un país per construir.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *