Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de novembre de 2014
1 comentari

Guerra o revolució: el dilema del 36.

La setmana passada vaig assistir a un acte cultural a l’Hospitalet de Llobregat i allí em vaig assabentar que en les darreres eleccions europees la formació Podemos havia obtingut en aquella ciutat el 7 % dels vots sense enganxar ni un sol cartell ni fer cap tipus de promoció (més enllà, es clar, de la formidable difusió que des de fa temps està tenint el seu líder en algunes cadenes espanyoles de televisió).

Paral·lelament, d’uns mesos ençà sembla bastant evident que el mapa polític de l’esquerra s’està ampliant amb formacions desconegudes fins ara que aporten persones, idees i estratègies noves. Uns plantejaments que, resumint breument, els situen més enllà de les esquerres diguem-ne convencionals que han anat actuant fins ara.

A part de l’esmentada Podemos em refereixo també a Guanyem Barcelona, amb Ada Colau com a cara visible, i al Procés Constituent, amb el tàndem Teresa Forcades-Arcadi Oliveres. També, és clar, hi ha la gent de la CUP per bé que aquesta darrera formació no és nova d’ara i quedaria exclosa d’una part del que en aquest apunt intento argumentar.

Aquest panorama que comença a albirar-se en l’horitzó em provoca un parell d’impressions: la primera és la constatació (almenys, sobre el paper) del notable atractiu que aquestes noves maneres de fer política tenen per a una part dels ciutadans que ja estan molt farts de la situació a la qual ens ha arrossegat el sistema que hem tingut fins ara. La segona impressió és que, a la vista de declaracions fetes per alguns representants d’aquestes formacions, l’eix nacional (és a dir, independència sí o no) quedaria supeditat a l’eix social (transformació social profunda sí o no. O, dit d’una altra manera: comencem regenerant la política espanyola i després ja es parlarà del que s’hagi de fer en el tema territorial).

La primera d’aquestes impressions que acabo d’exposar es pot aplicar perfectament a les quatre formacions que he esmentat més amunt. La segona, en canvi, afectaria directament a les dues primeres (Podemos i Guanyem Barcelona), bastant menys al Procés Constituent i gens a la CUP, que en aquest assumpte demostra tenir les idees molt clares.

A la vista del panorama –un panorama que, ho sé, simplifico de manera molt maldestra– ja fa uns quants dies que vaig fent voltes al paral·lelisme que em sembla detectar entre la situació actual i la que es va viure a Catalunya l’any 1936 quan, de resultes de la rebel·lió militar feixista, les forces polítiques es varen dividir entre les que consideraven que primer s’havia de guanyar la guerra i tot seguit implantar la revolució i les que defensaven el procés invers. Sobre els resultats de la controvèrsia no diré res: dissortadament, tots sabem com va acabar tot allò.

La meva opinió personal és que ara mateix el que ens convé per damunt de tot és marxar com més aviat millor d’España. I immediatament després, quan iniciem la construcció de les bases de la nova república catalana, posar damunt la taula totes les estratègies en joc amb preferència per les més renovadores, que bona falta que ens fa. Ho repeteixo: immediatament després; no abans ni durant.

Confesso que no em va agradar gaire que Carme Forcadell “exigís” el 19 d’octubre des de la plaça de Catalunya al president Mas la convocatòria d’eleccions plebiscitàries en un màxim de tres mesos. I dic que no em va agradar perquè sóc dels que creuen que al president del país se li pot demanar tot, però no exigir. Detalls formals a part, però, coincideixo de ple amb la gent que encapçala “Ara és l’hora” en la necessitat de convocar eleccions plebiscitàries en els propers noranta dies per evitar que el procés, que fins ara ha funcionat per part de la gent amb una força i una unitat envejables, comenci a esvair-se.

Sobretot si, com esperem, els resultats de participació (malgrat els entrebancs espanyols) del proper diumenge ens permeten mirar el futur imminent no només amb la il·lusió d’una fortalesa llargament demostrada. També amb la contundència d’uns resultats inequívocs.

  1. Benvolgut Joan Josep.Estic d’acord amb tu,primer marxem i després ens regenarem. Només una cosa: La Carme Forcadell no va exigir unes plebiscitaries el dia19 d’octubre,les va demanar. Pots mirar al youtube ( només posant Carme forcadell 19 octubre) i et trobaràs un video on es veu i se sent que diu “President convoque eleccions”
    Es curiós a mi també em semblava que ho havia exigit ( potser perquè ho diu amb molta contundència) però quan vaig escoltar o llegir en algún mitja aquests últims dies que la Carme deia que ella no ho havia exigit sinó que ho havia demanat vaig posar-me a buscar al youtube.
    Salitacios cordials.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!