Eugeni Xammar: més actual que mai.

Recordo perfectament que la primera persona que em va parlar d’Eugeni Xammar va ser un altre periodista: Agustí Pons. La conversa va tenir lloc a finals dels 80, quan Pons encara treballava en el diari Avui (crec que aleshores n’era el subdirector) i jo tot just començava a fer-me un forat com a col·laborador en el suplement de cultura del diari.

Sabedor que jo no era de l’ofici, en aquella ocasió –un matí amb la redacció pràcticament buida– em va parlar de Josep Maria Planes, Irene Polo, Joan Crexells, Rovira i Virgili, Gaziel, Maurici Serrahima, Amadeu Hurtado, Carles Sentís, Nèstor Luján… i naturalment d’Eugeni Xammar que va citar amb reverència al costat de dos altres noms: Josep Pla i Stefan Zweig.

Mai no he oblidat aquella iniciàtica conversa i molts anys després, quan Pons va publicar “Cartes a Clara, una periodista del segle XXI” (Meteora, 2010),  em vaig adonar que aquella desena de cartes adreçades a una jove becària acabada de sortir de la Facultat de Periodisme podien ser perfectament l’eclosió final d’aquella trobada que va tenir amb mi un matí de finals de 1989.

Puc situar de forma bastant aproximada la data perquè el que va disparar la conversa va ser la notícia que l’editorial Quaderns Crema acabava de publicar “Periodisme”, una tria d’articles d’Eugeni Xammar triats per Josep Badia i Moret que porta com a data d’edició el mes de setembre de 1989. Com tantes vegades, gràcies al recentment traspassat Jaume Vallcorba molta gent no només vàrem començar a conèixer Xammar sinó que pocs anys després –i amb uns quants llibres més del nostre periodista recuperats– no va dubtar ni un moment a començar a editar Stefan Zweig i a explicar a tothom els estrets lligams que hi havia entre els testimonis que ens han llegat aquestes dues extraordinàries personalitats.

Amb motiu de complir-se els quaranta anys de la mort del periodista a finals de l’any passat es va organitzar un programa d’activitats arreu del territori que, amb Quim Torra com a comissari i articulades sota el segell global d’Any Xammar (vegeu aquí),  arriba ara al seu acte culminant: l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món” que es pot veure a la sala 4 Cotxeres del Palau Robert fins al 31 de gener (vegeu aquí).

Abans de comentar l’exposició m’agradaria tancar les referències a l’obra d’Eugeni Xammar que actualment tenim a l’abast fent esment dels quatre llibres editats per Jaume Vallcorba: el ja citat “Periodisme” (Quaderns Crema, 1989), les memòries “Seixanta anys d’anar pel món” (Quaderns Crema, 1991) i el duet “El huevo de la serpiente. Crónicas desde Alemania (1922-1924)” i “Crónicas desde Berlín (1930-1936)”, editats el 2005 per El Acantilado. Si no m’erro, doncs, la cirereta final d’aquesta bibliografia la posa ara com ara Quim Torra amb “Periodisme? Permetin!”, una biografia de Xammar summament recomanable editada també l’any 2005 per Símbol Editors.

Pel que fa a l’exposició, de la qual és comissari el mataroní Joan Safont Plumed, cal puntualitzar que està centrada en el període 1914-1945. Un període que s’obre amb la Primera Guerra Mundial, continua amb l’ascens del nazisme a Alemanya, i culmina amb la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial, esdeveniments que Xammar va viure de molt a prop i dels quals va deixar testimoni escrit a publicacions com Mirador, La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Be Negre, Iberia o Ahora.

L’estructura de l’exposició és molt simple: la sala està ocupada per una taula de redacció de grans dimensions (curiosament un recurs molt potent des del punt de vista de l’escenografia però no gaire lligat a la trajectòria d’Eugeni Xammar que va fer molta més feina de corresponsal que de periodista de redacció). Una gran taula, dic, damunt de la qual es despleguen uns quants facsímils de diaris i revistes amb articles de Xammar i uns quants objectes al·lusius a la seva professió i a l’època en què li va tocar d’exercir-la: la ploma, el passaport, una tassa de cafè, un barret, una pistola, un telèfon de manivela…

Un mostrari d’objectes on, per cert, no sé si per simple oblit o per allò tan discutible del “políticament correcte” trobo a faltar un element indispensable en qualsevol redacció diguem-ne clàssica: un cendrer atapeït de burilles. I, per continuar en aquesta línia, una pipa, un estri del qual Xammar va ser-ne usuari contumaç.

Els articles seleccionats van des d’“Una visita al frente británico” (La Publicidad, 22 d’octubre de 1916) fins a “Fora de la comunitat catalana” (Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, maig-juny de 1947). Una tria en la qual no hi falta l’entrevista que Xammar i Josep Pla varen fer a Adolf Hitler el novembre de 1924 i que va aparèixer publicada a La Veu de Catalunya. El títol de l’entrevista, per cert, ja ho diu tot: “Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada”.

A part de l’interès que té per ella mateixa, un altre dels valors de l’exposició és l’opuscle que s’ha editat perquè se l’emportin els visitants i que reprodueix tots els articles seleccionats en la mostra. Un bon recurs per endur-se Xammar a casa, llegir-lo amb calma i adonar-nos que bona part d’allò que ell vivia i escrivia té una interpretació a casa nostra de plena actualitat ara mateix.

Conjuntament amb l’exposició el visitant pot veure el documental que l’ajuntament de l’Ametlla del Vallès va produir amb motiu de l’Any Xammar i que permet acostar-se al nostre home des de diversos punts de vista. Són seixanta minuts de testimonis i documentació que ens posen en contacte amb gent com Albert Manent, Joan Triadú, Heribert Barrera, Jaume Vallcorba, Amadeu Cuito o Lourdes Tanyà, la primera secretària que va tenir Eugeni Xammar quan es va decidir a escriure les seves memòries, i que acaben de configurar el retrat del personatge.

Val molt la pena, doncs, entrar en el món de Xammar, home de mon i catalanista de pedra picada. Tenim a l’abast un bon repertori de llibres que ens apropen al que va viure i escriure. I, és clar, val també molt la pena visitar l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”.

Hi ha temps fins al 31 de gener de l’any vinent.

Jo ja hi he estat una vegada i penso repetir…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *