Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de juliol de 2014
1 comentari

A propòsit de Manuel Baixauli i de “La cinquena planta” (i 8).

(Aquest apunt tanca la sèrie que vaig començar fa vint dies aquí dedicada a aquest escriptor i a la seva darrera novel·la.)

Un home pinta damunt d’un mur. El punt des del qual l’observem només ens permet veure el seu clatell en primer pla i una mica més enllà, un pèl desenfocada, la seva mà armada amb un pinzell amb el qual aplica colors i retoca amb molta cura un minúscul fragment d’allò que està pintant. De sobte atura la feina i s’allunya per contemplar la seva obra. Nosaltres ens allunyem amb ell fins que, gràcies a la distància, ens adonem que allò que hi ha en el mur és un rostre de grans dimensions. Just en aquest moment el pintor es gira cap a nosaltres. Ha estat un moviment fugaç, d’una fracció de segon. Suficient, però, per adonar-nos que el que el mur acull és la reproducció exacta del seu rostre.

Amb més o menys extensió, amb més o menys profusió de detalls o emprant recursos de gèneres diversos aquesta historieta de l’artista que al llarg de la seva obra no fa més que retratar-se a ell mateix és força coneguda perquè pertany a tradicions molt diferents. I val a dir que em va de meravella per descriure la meva impressió final després d’haver fet un passeig prou detallat i atent per l’obra literària de Manuel Baixauli, aquest pintor que escriu perquè considera que hi ha coses que no es poden dir pintant.

Crec, doncs, que el que està fent Baixauli des del seu primer llibre és escriure una única novel·la al voltant d’un únic tema: ell mateix. Les seves dèries, els seus sentiments, les seves grandeses i petiteses, el que pensa i el que tem, el que l’intriga i el que el torba… Tot es va reflectint en petites peces que, contemplades en perspectiva, acaben confegint el complex mosaic de la seva personalitat.

En aquesta hora de les conclusions he de confessar que he intentat trobar alguna frase que em servís per resumir els seus llibres però l’esforç ha estat inútil: no me n’he sortit. Dir que “L’home manuscrit” és una novel·la sobre la lluita contra l’oblit, o que “La cinquena planta” no és una novel·la escrita sinó viscuda i patida en pròpia ànima o que és una metàfora d’allò que no es veu però que, tanmateix, és, em sembla pobre, reductiu, ridícul…

Invitar el lector a gaudir amb la fascinació de Manuel Baixauli per les arquitectures impossibles, pels passadissos plens de portes tancades o pels calaixos carregats de memòria em sembla igualment d’una banalitat difícilment defensable perquè és evident que el lector dels llibres d’aquest home és especial i copsa perfectament els topants del seu univers narratiu (ço és, vivencial).

Potser la manera menys lamentable de cloure aquest malaguanyat intent de resum final en el que tot sol m’he embarcat fóra dir que, al meu parer, l’obra de Manuel Baixauli és una de les vies més rotundes que tenim actualment al nostre abast per comprovar com la vida i la literatura poden seguir camins paral·lels tan íntimament relacionats que no és estrany de veure com a partir del moment menys pensat l’una irromp en l’àmbit de l’altra sense fer estralls. Amb la naturaitat més absoluta.

Talment com el pintor del mur amb el qual he començat aquest apunt de tancament.

És el cas, per exemple, del protagonista de “Verso”, que converteix en articles que parlen de la seva pretesa estada a Roma els estranys fets que viu en el poble de costa on s’ha retirat, o el d’una bona pila de relats breus que trobem a “Espiral” o és també, per acabar d’alguna manera, l’apoteosi del personatge Astruells, marginat de la redacció final de “L’home manuscrit” i que a “La cinquena planta” reivindica una existència gairebé carnal que l’autor li va negar.

Seguiré llegint Baixauli.

  1. Moltíssimes gràcies per aquests maons! Els que hem gaudit de la novel·la de Baixauli hem arrodonit el plaer gaudint dels teus comentaris que l’han enriquit.
    Per mi ha estat tot un descobriment llegir “la 5a Planta” (encara no he llegit “L’home manuscrit” però ja està a la cistella!), ja que la novel·la té la capacitat de fer-nos conèixer els nostres mons més personals precisament a partir d’endinsar-nos en el món personalíssim de l’autor. És completament seva i alhora ens està parlant de temes universals que cadascú pot portar a reflexió al seu interior. D’una manera múltiple i sorprenent. Tota una meravella.
    Gràcies per complementar-ho tant bé!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!