Al senyor Jordi Pujol i Soley

Benvolgut senyor,

Fins no fa gaires hores aquesta carta hauria tingut un inici molt diferent ja que m’hauria adreçat a vostè amb un “Benvolgut Molt Honorable President”, que és el tractament que des del punt de vista institucional li correspon. També hauria fet servir el “vos” –un recurs de respecte que m’encanta i que defenso aferrissadament– per comptes del “vostè” que en aquesta ocasió utilitzaré. Potser tot plegat li semblaran manies, petites vanitats del llenguatge, però he de reconèixer, senyor Pujol, que em són d’allò més útils per agafar el to del que li vull dir.

És evident que aquesta carta sorgeix com a reacció a la declaració que vostè va fer ahir mateix a propòsit d’uns diners que tenia a l’estranger sense regularitzar des de l’any 1980. És a dir, des de l’època que va ser designat per presidir el nostre país.

El mes d’abril de 1981 vaig tenir l’oportunitat –i l’honor– de començar a treballar al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya en una feina de caràcter tècnic que, amb diferents modulacions i graus de responsabilitat, he mantingut fins al desembre de l’any passat quan em vaig jubilar com a funcionari de Cultura, departament al qual vaig ingressar l’any 1988.

Puc dir, per tant, que he conegut de prop i des de dintre els vint-i-tres anys de govern de CiU, les dues legislatures dels governs “tripartits” i el retorn de CiU sota la presidència del Molt Honorable Artur Mas. És a dir, la pel·lícula completa: els anys de majoria relativa, els de majoria absoluta, el declivi convergent i el canvi protagonitzat pels Molt Honorables Presidents Maragall i Montilla.

Treballant a Cultura, com era el meu cas, he tingut a més a més un plus de varietat ja que vaig poder conèixer de prop l’etapa de la consellera Mieras i, molt fugaçment, del conseller Mascarell (època PSOE d’aquí), la del conseller Tresserras (època ERC) i novament la del conseller Mascarell, en aquests darrers temps ja integrat en el govern de CiU.

Així doncs, després de trenta-dos anys en contacte proper en els departaments on he treballat amb els diversos equips que han governat Catalunya puc dir amb orgull que fos quin fos el color de la jaqueta de qui em manava, la meva condició de tècnic amb un cert prestigi (fa lleig dir-ho, ja ho sé) de persona assenyada i competent en la seva feina –un tècnic que, a més a més, no solia quedar-se mut quan calia denunciar coses que no es feien bé– m’ha permès mantenir-me amb una notable dosi d’independència personal.

Ho diré d’una altra manera: en tots aquests anys ningú m’ha temptat –ni suggerit, ni amenaçat– perquè m’afiliés a cap formació política i, per tant, en la meva cartera els únic carnets que porto són el d’identitat (en el qual, per cert, molt aviat canviarà el nom del país que l’encapçala), el de conduir, el del Bon Preu i el del RACC. Ara bé, durant molts anys de la meva vida si algú em preguntava com em definia tenia pocs dubtes: admirador de la personalitat de Jordi Pujol. “Pujolista”, vaja.

Vostè, senyor Pujol, va ser el primer polític que va parlar a la meva generació de valors i de principis ètics com a elements a defensar més enllà de les maniobres estratègiques de cada moment, que era el que preconitzava la majoria dels altres actors del teatre polític de la Transició i de més cap aquí. En la pugna entre el pragmatisme i l’humanisme vostè es decantava sense cap dubte per aquesta darrera opció i a mi em semblava –i m’ho continua semblant– que, sí senyor, és així com ha de ser.

Més cap aquí, la seva decidida defensa del procés cap a la sobirania –que contradeia de forma notòria moltes de les conviccions que durant molts anys vostè havia proclamat públicament– era una actitud que prestigiava i donava gruix moral a aquest moviment cap a l’Estat propi del qual una gran quantitat de ciutadans ens sentim partícips.

I ara, de manera inesperada (i, deixi-m’ho dir, cruel), descobrim que durant tots aquests anys vostè ens ha amagat una història no gaire edificant.

Sé que molta gent des d’ahir a la tarda viu una immensa decepció. Conec alguna persona que m’ha confessat que aquesta nit no ha dormit i que ara veu el futur del nostre país més negre que mai. Unes actituds certament comprensibles però que crec que no corresponen ni al que ara necessitem ni al que, realment, estem vivint.

I dic això perquè, si no estava ja morta i enterrada, ahir per la tarda va quedar definitivament liquidada la Transició. Quin descans, Déu meu! Ja no ens queda cap lligam amb el passat i els serveis prestats que podien quedar pendents de reconèixer ja els podem donar per satisfets.

¿Sabeu què vol dir això?

Vol dir que ja tenim les mans lliures per obrir el nostre propi procés. Fem cap i net per poder construir un país nou de trinca des d’un bon començament. Tot el que hem viscut fins ara ens ha servit per fer durícies, i no ens n’hem de lamentar. Però ara ja no hem de parar ni mirar enrere.

Ja he dit més amunt que he conegut de prop les maneres de governar el dia a dia d’unes quantes opcions polítiques i, francament, sense entrar en detalls ara mateix no posaria la mà al foc per cap. Em falten les que no he tingut ocasió de conèixer, però segur que tot això que m’he estalviat perquè tampoc m’ofereixen gaires garanties. Vist així el panorama podria semblar desolador i, en canvi, crec que és més prometedor que mai perquè tinc la convicció que entre nosaltres hi ha gent prou neta d’esperit i prou clara de cervell com per creure que ens en sabrem sortir amb èxit. Treballant molt, però guanyant al capdavall.

Acabo ja, senyor Pujol. Evidentment la meva sensació de gratitud cap a vostè per tots aquests anys no ha desaparegut en absolut, però ara la gratitud l’acompanya un sentiment de profunda pena… Cada vegada hi ha menys gent de missa però quan jo hi anava recordo un Evangeli en el que Nostre Senyor aconsellava als seus deixebles que seguissin tot allò que predicaven els que manaven en el temple, però que no els imitessin en allò que practicaven en la vida real.

Si fa no fa vindria a ser això, crec…

Des del respecte i amb cordialitat el saludo molt atentament,

 

Joan Josep Isern

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *