Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

23 de juliol de 2014
0 comentaris

A propòsit de Manuel Baixauli i de “La cinquena planta” (5).

(La sèrie comença aquí)

El conjunt d’articles “Focs perdurables” va sortir publicat a la revista “L’Avenç” en els onze números de l’any 2009. És a dir, per l’època que calculo que Manuel Baixauli començava a donar forma a les primeres versions de “La cinquena planta”.

Abans d’entrar en detalls crec que val la pena fixar-nos en el fet que tres dels articles de la sèrie es centren en el món del cinema, tres més en el de la literatura, dos tracten de música i uns altres dos de pintura. Per quadrar la suma faltaria l’onzè -el que el desembre de 2009 tancava la col·lecció- que comença parlant d’un músic i acaba fent un elogi al gran Piero della Francesca. Ens trobem, doncs, amb un seguit de claríssimes referències a quatre disciplines artístiques íntimament lligades a Baixauli i al seu univers creatiu: el cinema, la literatura, la música i la pintura.

L’article publicat el mes de gener es titula “Un  final” i es centra en la figura del cineasta Andrei Tarkovski i la seva pel·lícula dedicada a Andrei Rublev, conegut també com “el Giotto rus”. Baixauli fa l’elogi de l’escena final -la dels cavalls a la vora d’un riu- que dóna, precisament, títol a la quarta part de la novel·la. A part d’aquesta referència, n’hi trobem dues més: a la pàgina 48, quan Director expressa a B. el seu interès pels cavalls, i a les pàgines 143 i 144, amb un dibuix especial –“Cavall de trot infinit”– d’Orofila.

L’article de febrer es titula “Una carta” i és una reflexió a partir del quadre “Dona vestida de blau llegint una carta”, de Vermeer, a qui Baixauli defineix com el pintor dels plaers petits i perdurables. En el text es fan breus esments a Piero della Francesca i a Rubens sobre els quals parlarà amb més extensió en articles posteriors.

En el número de març va publicar “Torna-la a tocar, Glenn!”, un article el tema central del qual són les “Variacions Goldberg” de J. S. Bach i, més concretament, les dues versions que el pianista canadenc Glenn Gould va enregistrar en dos moments diferents de la seva vida. És molt curiós perquè quan en el transcurs d’aquesta “marató Baixauli” que des de fa uns mesos estic desenvolupant vaig escriure un apunt (aquest ) sobre el seu primer llibre “Espiral” em vaig acollir al mateix exemple de Glen Gould tot i que encara no havia recuperat aquesta sèrie d’articles de la carpeta on havien estat dormint els darrers anys. Les “Variacions Goldberg”, que segons explica Manuel Baixauli varen tenir un notable paper guaridor de la seva malaltia, són definides com: “Emoció que no enfita, vitalitat mai frívola (…) Arquitectura i passió feliçment combinades”. Unes frases que poden servir també per referir-nos a “La cinquena planta”

El “Foc perdurable” del mes d’abril es va titular “Tertúlia exquisida” i el protagonisme central del text li va correspondre a Montaigne i els seus “Assaigs”, acabats de traduir uns mesos abans al català per Vicent Alonso. Un llibre que Baixauli confessa que va llegint a trossos i sense cap pressa com fa també amb la Bíblia (i com faig jo, afegeixo, també amb Josep Pla).

L’article de maig es va dir “Els ulls d’un boig” i es centra en la reacció de l’autor a propòsit de la pel·lícula “L’hora del llop”, d’Ingmar Bergman, un títol que -de manera no gens casual- és el mateix que trobem donant nom a la segona part de “La cinquena planta”. A la pàgina 71 sabem que un amic li porta aquest DVD a B. perquè l’ajudi a passar la convalescència a casa seva. L’article parla de les diverses formes del terror, començant per l’obra pictòrica d’Edward Munch i acabant amb un record d’infantesa sobre la pel·lícula “Frankenstein” que trobem també reproduït a la pàgina 73 de la novel·la.

El següent article de la sèrie es va titular “Altres mons” i, tot parlant de Borges, es centrava en el goig de trobar algú que sigui capaç d’encomanar-nos entusiasmes intel·lectuals. Baixauli ens parla d’una biblioteca situada en el poble dels seus estius d’infantesa que recorda moltíssim a la que apareix a “L’home manuscrit”. La frase que clou l’article, de Paul Éluard, és definitiva: “Hi ha altres móns, però estan dins d’aquest”.

(Continua aquí)

 

 

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!