Onze de Setembre de 1971, Hotel Duval.

Potser ara algú s’enfadarà amb mi o, com a mínim, m’etzibarà un matisat “poca-solta” però no us vull enganyar: el programa d’exposicions, activitats i publicacions relacionades amb la commemoració dels tres-cents anys del 1714 ja em comença a embafar una mica.

Algú em dirà, amb raó, que no tinc cap obligació de seguir fil per randa tot el calendari d’ofertes i que, en contrapartida, no és gens desencertat donar a la gent l’oportunitat de conèixer a bastament el seu passat. Sobretot venint -com venim- d’una situació en la qual ha predominat la desinformació, per no dir la més impune manipulació.

Tranquils, però. Que el que dec tenir és cansament. No que de cop i volta m’hagi convertit en un cosmopolita militant de la facció tifa o que hagi començat a freqüentar El País. No.

El que em passa és que tinc moltes ganes que assolim la independència d’una puta vegada per una raó molt senzilla: per deixar de ser independentista, guardar a l’armari banderes i samarretes reivindicatives i esdevenir, senzillament, un ciutadà normal. Com els habitants dels països normals. Perquè això d’ara, francament, no hi ha qui ho aguanti.

Ara que parlo del 1714 m’adono que podria escriure un “Menrecordo” explicant-vos quan va ser que vaig tenir la primera notícia de l’existència d’una cosa secreta i molt perseguida que es deia Onze de Setembre però, ja que hi estic posat, us ho explico ara i avall.

Va ser l’any 1966 o 1967 durant l’època que aprenia l’ofici de paleta. Recordo que fèiem  unes reparacions en el recambró dels dipòsits d’aigua al terrat d’un edifici del carrer Diputació i que quan fèiem curt d’algun material (ciment, totxos, rajoles, pasta tapagoteres…) anàvem a un magatzem de materials de construcció que hi havia al carrer Rocafort, baixant a mà esquerra a tocar de la Gran Via (aleshores “Avenida de José Antonio”), en el qual teníem compte obert. El nom comercial del magatzem l’he oblidat però em ronda pel cap que l’amo es deia Xumetra de cognom. Un home baixet i bastant gras que -això sí que ho recordo clarament- no es treia mai el caliquenyo de la boca.

Un d’aquells dies, quan ja havia carregat un parell de sacs de ciment ràpid, vaig anar al racó on tenia l’oficina perquè em fes l’albarà i allí, tot mirant el calendari per posar-hi la data em va dir: “Ah, caram! Ja sabeu quin dia és avui?” Jo, babau, jovenet i indocumentat, li vaig dir que sí, que era onze de setembre. “Efectivament avui és onze de setembre” i tot seguit amb l’èmfasi propi de les paraules en majúscula va afegir: “Onze de Setembre, Rafael Casanova!”. I tot seguit em va fer un resum apressat del sentit de la data aprofitant que a la botiga érem ell i jo sols. D’aquesta manera tan peculiar aquell jove barbamec que era jo va rebre del vell Xumetra la primera lliçó de la seva vida sobre el tema.

Pocs anys després, també un dia onze del mes de setembre, vaig tenir la segona referència al simbolisme de la data. A través de terceres persones em va arribar molt vagament que a l’Hotel Duval  -situat al final del carrer de Trafalgar, a tocar de l’Arc de Triomf– algú havia instal·lat d’amagatotis en un balcó un altaveu connectat a un magnetòfon que durant uns minuts va estar llançant proclames patriòtiques i música dels Segadors fins que la policia va irrompre en l’habitació i va desmuntar la paradeta sense poder detenir a ningú perquè la persona que ho havia fet va desaparèixer de l’hotel tan bon punt va començar el sarau.

Quan fa uns mesos vaig saber que s’inaugurava al Museu d’Història de Catalunya una exposició que es deia “300 Onzes de Setembre” em vaig conjurar -malgraf l’embafamenta a què m’he referit més amunt- a visitar-la un dia per veure si hi havia dades més concretes de l’audaç cop de mà de l’Hotel Duval. I, efectivament, vaig trobar que en un petit racó de la mostra li havien dedicat una vitrina.

A través del vidre vaig fer una fotografia de l’hotel tal com era en aquella època i, perquè pugueu comparar, he il·lustrat l’apunt amb una fotografia del mateix indret feta aquesta setmana des de la mateixa posició perquè en copseu les diferències.

I buscant per la xarxa he trobat l’article del periodista Josep M. Pasqual que us reprodueixo aquí sota. Explica molt bé els detalls d’aquell dia i, per tant, us estalvio més rotllo per part meva.

 

L’Onze de Setembre del 1971
Josep M. Pasqual
El Punt Avui, 8 de setembre de 2011

Una de les històries de la clandestinitat poc conegudes actualment és l’acció que va fer el Front Nacional de Catalunya l’Onze de Setembre del 1971 a Barcelona, fet pel qual es podria dir que va ser una Diada amb megafonia. L’acció, molt espectacular per l’època, amb Franco encara viu, consistia a camuflar un aparell de megafonia per difondre un comunicat a la via pública. Un cop els homes del FNC hagueren comprat l’aparell, el provaren en una terrassa de l’Eixample, a can Surroca. Ho feren amb música i el resultat va ser satisfactori quant a intensitat i claredat de so. Com que a Catalunya era impossible d’adquirir, van comprar a Andorra un disc de cançons revolucionàries cubanes i de la Guerra d’Espanya que contenia, també, Els Segadors. L’enregistrament del comunicat es va fer a can Surroca, amb una veu de dona, la d’Anna Esmerats, i una altra d’home, la de Robert Surroca.

Antoni Malaret va trucar des de Sant Just Desvern per llogar una habitació a l’hotel Duval, del carrer de Trafalgar. La va demanar dient que era per a un noi estudiant, un xic delicat de salut i que, per tant, necessitava una habitació ben ventilada que donés al carrer. El personatge de l’estudiant va representar-lo Àlvar Valls, que es presentà a l’hotel amb una perruca i ulleres, amb l’aspecte ben trasmudat perquè ningú el reconegués. A les maletes hi duia l’aparell.

Faltaven dos dies per l’Onze i la gent del Front Nacional muntà un servei de contravigilància al bar de l’hotel, freqüentat per policies i membres de la Brigada Político-Social. L’Onze, Àlvar Valls deixà l’aparell a punt en una finestra de l’habitació que donava al carrer, tatxonà el pany de la porta amb xiclet i va connectar uns fils a l’aparell, per aparentar un artefacte, amb una nota que avisava del perill de manipular-ho.

Cap a les vuit del vespre, força gent s’havia acostat al lloc citat els dies anteriors mitjançant fulls volants. Molts estaven avisats que es produiria una acció, però no sabien quina. A les vuit en punt, enmig de l’alegria dels ciutadans i l’empipament del policies, començaren a sonar amb força les notes de l’himne i a sentir-se el missatge: “Atenció! Atenció! Us parla el Font Nacional de Catalunya…”.

La sorpresa dels grisos fou de les grosses. Després del missatge tornà a sonar l’himne. La policia no localitzava el lloc d’on procedia el so. Finalment, anaren cap a l’hotel Duval. La cinta enregistrada tenia, a l’inici, quinze minuts en blanc, els necessaris per donar temps a Àlvar Valls per marxar. Mentre cada vegada més gent escoltava les repeticions del missatge i Els Segadors, la policia pujà a l’habitació on hi havia instal·lat el giny. El xiclet al pany va servir de poc perquè els grisos esbotzaren la porta. Tampoc no feren cas dels cables, ni de l’avís de perill. Quan les primeres notes de l’himne es repetien, després d’haver-se pogut reproduir l’enregistrament sencer diverses vegades, desconnectaren l’aparell. Però l’objectiu ja s’havia assolit.

La gent del FNC va deixar un sobre amb diners a l’habitació. Era per a la propietat de l’hotel, perquè es paguessin els possibles desperfectes causats. Els diners, però, no arribaren mai als destinataris. Quan el FNC fou legalitzat, a la fi de la dècada dels 70, després de les eleccions del 15-J, representants de l’hotel Duval es presentaren al local del partit polític i expressaren la seva satisfacció pel fet que l’acció de l’11 de Setembre del 1971 hagués tingut lloc al seu establiment públic. Una acció de la qual se’n feu ressò el diari L’Indépendant i altra premsa estrangera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *