Totxanes, totxos i maons

Em telefona per sorpresa l’E., un antic company de batalletes musicals de l’època de Ràdio Obrera i del qual feia segles que no en sabia res. Després d’interessar-nos per les respectives saluts m’explica que continua relacionat amb els mitjans a través de la seva feina en un conegut grup de comunicació -el nom del qual em reservaré- amb casa mare lluny d’aquí i sucursal a Barcelona.

Més concretament l’E. em diu que es dedica a l’àrea d’edició i que, entre altres feines, s’encarrega de la coordinació dels correctors lingüístics i d’estil. "Ai, que ja m’imagino per què em truques", li dic. I l’encerto.  (n’hi ha més)

Resulta que temps enrere algú li va donar notícia d’aquest Bloc a propòsit d’uns comentaris que vaig fer sobre el deplorable nivell del català que fan servir els locutors de les retransmissions de Fórmula 1 a TV3 i des d’aleshores va seguint amb més o menys assiduïtat tot el que vaig escrivint. "Em diverteixo molt", em diu. I jo li agraeixo la gentilesa.

Sobre l’assumpte concret del corrector lingüístic de Catalunya Ràdio em fa saber que li consta que l’home està viu, que fa força goig sota el seu llampant barret i que gaudeix d’un bon estat de salut. Perfecte, doncs.

També em comenta que tinc tota la raó enfadant-me per les atzagaiades lingüístiques que he detectat però, vist des de la seva experiència de professional del ram, em recomana que tingui també en compte que cada vegada la feina dels correctors -de fet ara es diuen "equips d’assessorament lingüístic"- és més complicada en uns mitjans com la ràdio i la televisió en els quals predominen els programes en directe (sobretot a la ràdio) i amb una proporció creixent de la participació dels oients. És a dir, programes una bona part dels quals transcorren sense un guió escrit i, per tant, lliurats a la capacitat d’improvisació dels respectius conductors.

En aquestes circumstàncies, em diu, l’únic que poden fer els assessors lingüístics és redactar un memorial de greuges a pilota passada amb totes les errades comeses i pregar a Santa Rita perquè en el programa següent s’esmenin els vicis i, almenys, no es repeteixin els ja detectats.

Jo li dic que entenc aquestes limitacions i que la meva posició no és ni la del corrector -que no ho sóc, ni de bon tros- ni la del guionista -que tampoc- sinó la del simple oient amb una certa inquietud pel futur del català. També li dic que tan esgarrifós és sentir algú parlant, per exemple, "del xocolata" o de "les llegums" a Rac 1 com a Catalunya Ràdio però que en aquesta darrera emissora el desficaci revesteix més gravetat ja que els mitjans de comunicació de la Generalitat tenen, precisament per aquesta dependència, una dimensió exemplificadora de la qual els altres estan més alliberats.

No cal dir que els meus esgarips no van dirigits ni als oients ni als col·laboradors i tertulians esporàdics. Fa segles que sento dir el famós -entranyable, vaja-  "Felicitats pel pugrama" i encara és l’hora que m’hagi exclamat.

El problema rau en els barems mínims de qualitat que se li demanen a un professional de la comunicació a l’hora de posar-se a xerrar pels descosits darrere d’un micròfon o davant d’una càmera.

Vull dir que ningú no discuteix que un quec no pot fer de locutor de ràdio, ni que un individu ple de tics no pot fer de conductor d’un telenotícies, ni que una persona coixa no pot fer de model de passarel·la, ni que un rostre deformat per una cicatriu no pot servir per anunciar cosmètics.

Per què, doncs, aquests nivells mínims de qualitat no s’apliquen també a la llengua? Per què no es té en compte el domini de recursos bàsics en la comunicació oral com la dicció o el coneixement del vocabulari?. Per què amb la llengua -i molt especialment amb el català- tothom troba molt normal que es rebaixin els plantejaments i ens facin beure a galet?

Tot això li he dit al meu amic E. I val a dir que m’ha donat la raó però no sé si l’he convençut del tot. Tampoc era aquesta la meva pretensió, és clar. Hem quedat de veure’ns ben aviat. Per parlar de música i recordar els vells temps. Dinarem un dia del mes que ve i com que té una caseta prop de Valls ja hem mig emparaulat una calçotada amb les respectives mullers cap a febrer, que és l’època.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!