Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

20 de juny de 2014
0 comentaris

Quatre coses sobre “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli.

El dia 15 de maig de 2008 es va fer al Palau Robert de Barcelona la presentació del llibre que havia guanyat el Premi de la Crítica Catalana a la millor novel·la publicada l’any anterior. Aquest premi -i sis o set més per la mateixa època- va anar a mans de Manuel Baixauli per “L’home manuscrit”.

Com a membre del jurat que va concedir per unanimitat el premi l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana em va demanar que fes la glosa del llibre. Així doncs, vaig preparar un text que ara he recuperat i que em sembla que tot i els sis anys transcorreguts serveix perfectament per descriure ara la meva opinió sobre aquesta esplèndida novel·la.

Em centro, doncs, en el que vaig exposar de “L’home manuscrit” tot i que la meva intervenció va ser més llarga ja que començava explicant la història del Premi de la Crítica i després passava a comentar breument l’obra anterior de Baixauli, cosa que ara no cal.  (n’hi ha més) 


Sobre “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli

Presentació al Palau Robert, 15 de maig de 2008
   
(…) quan vaig llegir el llibre de Manel Baixauli em va passar una cosa similar a la que explica Holden Caulfield, l’entranyable protagonista d’”El vigilant en el camp de sègol”, de J.D. Salinger: “Sé que una pel·lícula o un llibre m’han agradat perquè quan els he vist m’agafen unes ganes boges de conèixer l’autor”.
 

Confesso, però, que aquest contacte personal amb Manuel Baixauli –els correus electrònics, lògicament, no compten– fins ara ha estat més aviat estantís ja que la d’avui és la segona vegada que ens veiem les cares ell i jo. La primera va ser durant la Setmana del Llibre Català de fa un parell de mesos.

Qui és, doncs, Manuel Baixauli?

Segons el “Qui és qui” el nostre home va nàixer a Sueca un dia d’octubre de 1963. És home de gustos lloables: en una recent entrevista publicada a La Vanguardia definia la literatura com una lluita contra l’oblit. Una lluita inútil –-perquè sempre l’acabem perdent– però alhora apassionant. I a continuació esmentava referents d’aquesta lluita del creador contra l’oblit tan respectables –i tan monumentals– com les Variacions Goldberg de Bach, els frescos de Piero della Francesca, la Comèdia de Dant, “Crim i càstig” o l’”Ordet” de Dreyer.
 

En la mateixa entrevista explicava també que “L’home manuscrit” no és pas una excursió programada, amb totes les possibles eventualitats ja cobertes, sinó un viatge al desconegut. I em sembla que aquesta condició d’itinerari imprevisible, sorprenent, és precisament el que fa que aquesta novel·la sigui tan insòlita (tan “original”, si em permeten l’expressió un pèl gastada per l’ús inadequat).

De què va “L’home manuscrit”?

Potser un cop arribat aquí el més lògic fóra que aquest presentador els fes cinc cèntims de l’argument. No ho faré, però. I m’emparo en el que deia el meu amic Sebastià Alzamora en un article al diari Avui l’octubre de l’any passat: “És una d’aquestes novel·les tan meravellosament literàries que resulta molt més fàcil i recomanable llegir-la que provar de fer-ne una sinopsi.”
 

En tot cas el que sí que diré és que, tot i l’existència d’un fil d’intriga que vertebra la tensió i la intenció de tot el relat, estem davant d’un llibre en el que més que “passar-hi coses” hi circulen les idees. Una virtut, val a dir-ho, no gens habitual en els temps que corren.
 

Ja he dit que renuncio a explicar l’argument de “L’home manuscrit” i que prefereixo entrar en els nombrosos aspectes ètics i estètics –-morals i formals– en els que el llibre excel·leix. Apel·lo, doncs, al que va escriure Joan Garí a la revista El Temps el mes d’agost de l’any passat. Parlo, per tant, de la que va ser una de les primeres crítiques –-si no la primera– que el llibre va suscitar: “… m’ha fet la sensació que Manuel Baixauli sent un respecte reverencial per la literatura. En un món en què ningú no creu en res –especialment els escriptors- la seva fidelitat a la vella noblesa de les paraules té alguna cosa d’entranyable, com la ingenuïtat de creure en els Reis d’Orient no per badoqueria, sinó per intrepidesa.”

Què hi trobem, doncs, en la lectura de “L’home manuscrit”?

En primer lloc, com he dit abans, ens trobem amb un llibre intel·ligent i alhora amè. No és poc. He parlat fa un moment del fil d’intriga que es descabdella en la primera pàgina: el narrador acaba de rebre una cita misteriosa que intueix que serà molt important. Una cita, a més a més, per a una data molt concreta: la del seu quarantè aniversari. Les cartes són damunt la taula. La partida ha començat… I tot això se’ns explica amb una prosa fluïda, rítmica i de gran eficàcia comunicativa. I, a més a més, amb una paleta expressiva d’ampli espectre perquè a “L’home manuscrit” el lector hi trobarà contes, reportatges periodístics, fotografies, dramatúrgia, reflexió i humor. Poesia i quotidianitat. Els mil registres de la vida.
 

Segurament molts de vostès hauran llegit que Baixauli es defineix com a re-escriptor, més que escriptor. Ell mateix ho posa en boca del seu protagonista: “Insisteixo: no crec en les primeres versions; escriure des del present, només, implica indefectiblement estretor de mires, manca de perspectiva que cal corregir amb revisions futures”. I una mica més endavant rebla definitivament la idea: “He esdevingut re-escriptor, escalafó superior a l’escriptor”.
 

Estem, doncs, davant d’una novel·la que cal llegir a poc a poc, atentament. I, sobretot, rellegir. Una novel·la que respecta la intel·ligència del lector i li demana la participació activa. Així doncs, el cercle es tanca: tenim un text sobre la re-escriptura que es gaudeix en totes les seves múltiples dimensions en les successives re-lectures. El text d’un autor que creu en la dimensió creativa de la lectura. Ni més ni menys.
 

Hi ha un parell d’idees-força que sostenen l’estructura de “L’home manuscrit”. Dues idees lligades, com no podia ser altrament, a la funció de la literatura.

• La primera és la idea salvífica del fet d’escriure. La literatura com a element que ens salva. Al protagonista de “L’home manuscrit” se li moren els pares amb un accident de cotxe quan ell té 15 anys. Davant seu se li planteja la necessitat d’adoptar la primera gran decisió de la seva vida: quedar-se a viure sol al poble o anar a casa d’uns oncles a la ciutat. Ell triarà la solitud i cada vegada que en la seva vida es presenti la possibilitat d’una cruïlla trobarà un refugi molt especial –i permetin-me que no sigui més explícit– en la literatura.

• La segona idea ja l’he esmentada fa una estona: la literatura com a antídot de l’oblit. Però també com a eina de coneixement que ens permet explorar què hauríem pogut ser si al llarg de la nostra vida haguéssim pres decisions diferents a les que hem adoptat.
 

He parlat de dues idees i m’adono que faig curt. N’hi ha més. Per exemple, el concepte de la literatura com a element ordenador del caos. Un concepte que no es contradiu amb la necessària passió creativa. I aquí és, precisament, on entra en escena el Dietari, la magna obra a la qual el protagonista de “L’home manuscrit” dedicarà tots els seus esforços. Per això escriu el següent: “El dietari, la forma menys postissa d’escriptura. Tot el que un escriu és suc biogràfic, legítima defensa, crit metoditzat…”. I una mica més endavant la sentència final: “La vida no és un aparador de documents, sinó tot el que queda al marge. El Dietari parla dels marges.”
 

Un Dietari, però, no infinit, no il·limitat. Ben al contrari; serà a través de la re-escriptura d’aquest Dietari –-una re-escriptura basada en la condensació, no pas en l’acumulació– que el protagonista assolirà la plenitud. Com la vida, doncs, que mai s’atura, que sempre està en perpètua evolució, que –com la mar del poeta– sempre recomença, l’escriptura troba el seu sentit final en la re-escriptura. I més exactament en la percaça de l’essencial, en l’esforç de reduir deu mil pàgines a un miler, un miler a un centenar… i així fins a poder arribar a la frase ideal, a la paraula perfecta que ens acaba salvant. Aquest és el trajecte del narrador de “L’home manuscrit”, aquest el seu programa de vida.
 

També podria parlar de la literatura com a via per assolir l’inabastable. I en aquest punt les referències que Bauxauli fa servir són inequívoques perquè “L’home manuscrit” és també un homenatge a un dels escriptors secrets de la nostra literatura. Em refereixo a Josep Palàcios, també de Sueca. Un autor que personifica totes les virtuts que el protagonista de la novel·la que avui festegem persegueix de manera ideal.
 

Escriptor secret, allunyat volgudament dels cercles habituals de l’ofici d’escriure, al voltant de Palàcios –-per mitjà d’un personatge que en el llibre es diu, senzillament, “Escriptor”– trobarem un dels episodis més evidents d’aquesta assumpció de l’inabastable que és la literatura: en un moment determinat el protagonista de “L’home manuscrit” el perseguirà infructuosament per fer-li una entrevista pel Butlletí de l’Institut on estudia. I després de molts esforços acabarà escrivint una entrevista totalment inventada.
 

Només un detall per confirmar la condició de perfecte mecanisme de rellotgeria on tot rutlla i tot quadra que és “L’home manuscrit”. El tenim en el text del colofó de l’únic llibre de Josep Palàcios que ha tingut una distribució comercial convencional –-em refereixo a “alfaBet”, editat per Empúries l’any 1989– que diu: “L’editor, que és qui vol tenir l’última paraula, em diu: “Encara que no tenim costum de posar-ne, redacta tu també el colofó, perquè no quedi cap fil solt ni hi hagi dubte que el llibre s’ha acabat”. El redacto: “Acabada de fer aquesta segona versió d’Alfabet la vigília del 20 de març de 1989, començament de l’any 52 de l’Era Definitiva, dia en el qual n’emprenc la tercera.” Vet aquí, doncs, el secret de Josep Palàcios, un altre reescriptor.
 

Una de les dimensions més suggestives de “L’home manuscrit” és la seva condició de novel·la plena d’imatges i d’ecos. Conta Baixauli que la primera percepció del microcosmos que acabaria construint li va venir donada per la imatge –-real o somiada– d’un casalot abandonat enmig del camp –-finestres esbatanades, herbes pertot– amb les parets de les cambres plenes de textos escrits amb llapis i amb una lletra molt menuda. Però no hi ha només aquesta imatge. De fet, “L’home manuscrit” es podria definir com una col·lecció de col·leccionistes. El narrador omple les parets de casa seva amb imatges: autoretrats de Rembrandt, fotografies d’infants acabats de morir… i un dels personatges del llibre col·lecciona onades convenientment fixades no pas amb un retrat sinó amb una descripció literària.
 

I al costat de les imatges una col·lecció d’ecos que es van repetint al llarg del llibre, referències que van i que tornen per ajudar-nos a trobar punts inamovibles enmig del caos: una veu de grava remoguda, un personatge que va a pescar tots els dies, un altre que camina contínuament per una platja vestit amb un xandall, una noieta amb cues que de tant en tant se les posa a la boca o un escriptor que té un pou al rebedor de casa seva perquè “sense pou, sense abismes, no hi ha literatura”.
 

Hi ha moltes frases que Baixauli deixa caure aquí i allí amb la intenció d’anar empedrant el camí per on circula el lector. Ja n’he dit unes quantes. En dic una més, sempre a favor de la literatura: “Imaginar o recordar, heus aquí el dilema. Tot acte guanya en la prefiguració o el record.”
 

I acabo ja. Com poden veure “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, és un llibre que dóna molt joc. I aquí és on em sembla que rau la virtut que fa que, més enllà del que la crítica hagi pogut anar opinant en els diferents diaris i revistes del nostre país, cada vegada hi hagi més lectors anònims que gaudeixen d’aquest llibre tan singular. Se li pot dir de moltes maneres però a mi m’agrada definir-lo com un text que dignifica el paper del lector. Un text que ens ve a dir que mentre hi hagi un sol lector disposat a fer-se seva la història que se li està explicant i a mantenir-la ben viva en el seu Magatzem de la Memòria estarem salvats.
 

Manuel Baixauli ha escrit un llibre que es queda arrapat en la nostra memòria. Un llibre valuós i savi. Inoblidable, vaja.
 

Moltes gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!