La meva crítica de “Verso”, de Manuel Baixauli.

Ara fa dotze anys, més concretament en el suplement de Cultura del diari Avui del 4 d’abril de 2002, es va publicar la meva crítica del llibre “Verso”, de Manuel Baixauli (Bromera, 2001), guanyador del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2001.

Ja vaig explicar aquí que aquests dies estic en plena relectura de l’obra d’aquest interessant autor valencià i ahir, en acabar de llegir novament aquesta primera novel·la seva, vaig tenir curiositat per saber què vaig comentar quan el llibre es va publicar.

Com que resulta que el que vaig escriure fa dotze anys és pràcticament el mateix que escriuria ara (que ja conec l’evolució posterior de Baixauli) el que m’ha semblat més honest és reproduir íntegrament allò que vaig publicar i que cada lector tregui les conclusions que li semblin més oportunes.

(n’hi ha més) 


El revers de la trama

Joan Josep Isern
Diari Avui; Suplement de Cultura del 4 d’abril de 2002

“Mentre tots els coneguts el feien a Roma, Arnau Micó seia en una hamaca mirant les ones, absort, des de la penúltima planta d’un edifici deshabitat, lluny de Roma, relativament a prop de casa, als afores d’un poble d’estiueig”. D’aquesta manera tan suggestiva l’escriptor i pintor Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ens posa en situació al paràgraf inicial de “Verso”, llibre guanyador de la darrera edició del premi de novel·la Ciutat d’Alzira. “Verso” és la primera incursió de Baixauli en el gènere novel·lístic després d’haver publicat el volum de contes “Espiral” (Columna, 1998).

Per mantenir l’engany amb tothom –només la seva dona coneix la veritable destinació de la seva absència– Arnau  s’emporta mapes, guies i fotografies de la Ciutat Eterna (som al gener de 1993 i Internet encara queda lluny) amb les quals empapera les parets del seu estudi. Alhora, comença a redactar un fals dietari farcit de detalls sobre la seva suposada residència, en qualitat de becari, en la Reial Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Arnau necessita disposar de tres mesos per a ell sol a fi de copsar fins a quin punt és capaç de generar una obra pictòrica de valor suficient per continuar dedicant-se a l’art o abandonar-lo definitivament.

Un home sol

A partir d’aquest punt d’arrencada l’acció de “Verso” s’endinsa en la manera com Arnau va passant les hores pensant en noves teles i en les seves reflexions sobre el fet de pintar. Escolta música, llegeix, passeja fins al poble, coneix algunes persones de manera superficial i de tot allò que li va passant en fa una adaptació diguem-ne “romana” per al seu dietari. Coneixem, doncs, les dues vides del protagonista: la real i el seu revers.

Fins que un bon dia, arran d’unes fotografies que fa a una parella en la platja del poble, li arriba un anònim que l’insta a tornar el rodet i les fotos alhora que li fa saber que el seu secret és conegut i que vigilen les seves accions. La troca s’anirà embolicant i Arnau, ple de curiositat i de neguit, entrarà en contacte amb una curiosa secta dedicada a castigar l’adulteri. Els fets es precipiten amb un parell de morts no natural i altres esdeveniments que, per respecte a la intriga, m’abstindré de detallar.

Manuel Baixauli ha escrit un llibre amb una trama interessant, que enganxa el lector amb facilitat i que, alhora, des del punt de vista literari està ple de mecanismes interns que funcionen de manera força satisfactòria. Res no és com les aparences ens indiquen, sembla que ens vol dir Baixauli. I és cert: la placidesa hivernal d’un poble costaner quasi desert pot amagar aspectes ben tèrbols, de la mateixa manera que la més intensa de les històries d’amor pot dur amagada dintre seu la llavor de la infidelitat.

Dualitat

Tot és dual, a “Verso”. Darrere d’una obra pictòrica d’aspecte agradable hi ha un pòsit previ de dolor i de frustracions, de la mateixa manera que en el forat d’un pou o en el cèrcol de la Lluna algú hi pot veure també un ull camuflat que controla els nostres actes. Manuel Baixauli fa pivotar la seva història damunt d’aquesta dialèctica que ens mostra simultàniament l’anvers agradable i el revers obscur de les coses. Sense separar-les. Formant un tot unitari bell i alhora terrible. Com l’art. I potser és per això que el seu protagonista se sent tan fascinat davant l’obra d’Eduard Munch en boca del qual posa, cap al final del llibre, una frase ben eloqüent: “Senzillament no amago res. Pinto allò que tots, covardament, calleu”.

“Verso” és un llibre ben pensat i estructurat al qual, per acabar de ser rodó del tot, li trobo a faltar unes quantes pàgines més. Una mica més d’extensió perquè les diverses línies argumentals que conté puguin respirar adequadament. Té un inici prometedor i fulgurant però a partir del primer terç, amb la irrupció dels elements d’intriga, va rebaixant el to, sobretot quan Arnau –i amb ell el lector– entra en contacte amb els detalls específics de la doctrina de la secta. Una part que, al meu parer, es desenvolupa de manera massa esquemàtica.

Això fa que, en acabar-se la lectura, pensem en “Verso” com un llibre ambiciós amb tres focus argumentals prou interessants per ells mateixos –el dietari fictici “romà”, les reflexions sobre l’ofici de pintar i la trama d’intriga al voltant de la secta– però al qual li falta un punt de repòs que l’hauria projectat encara molt més amunt.          
   

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *