Me’n recordo (48).

(març de 1975)

M’enrecordo molt bé de la primera visita que l’A. i jo vàrem fer a la ciutat de Girona.

(N’hi ha més)

M’enrecordo molt bé de la primera visita que l’A. i jo vàrem fer a la ciutat de Girona. Hi vàrem anar en tren i va ser el mes de març de 1975. (*)

Puc assegurar l’exactitud de la data per dues raons: primerament perquè recordo que durant el trajecte d’anada en el tren vaig estar llegint a “Presència” o a “Canigó” (això no ho tinc clar) un ampli reportatge d’actualitat sobre els 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona que havien votat contra la proposta d’assignació d’una partida pressupostària per l’ensenyament del català en el Ple municipal del 4 de març. Una colla d’individus que, per cert, han passat a la història de l’oprobi nacional amb el nom d’“Els 18 del NO”.

La segona raó és visual i me la dona una fotografia que aquell dia li vaig fer a l’A. a la porta dels Banys Àrabs abillada amb un “poncho” d’allò més “hippie” que la protegia del fred. Una A. preciosa i visiblement embarassada del noi gran de casa que arribaria tot just quatre mesos després.

De fet, el meu descobriment de Girona va ser una mica anterior i força especial: va ser un dia de maig de 1970 quan un tren militar em portava -a mi i a uns quants centenars de nanos més- al campament de Sant Climent Sescebes per començar el període d’instrucció de la “mili”.

Recordo que el tren va fer una llarga aturada a l’estació de Girona -sense autorització per baixar, ni que fos per estirar les cames a l’andana- que em va permetre veure algunes coses d’una ciutat desconeguda fins aleshores per mi i que, pel poc que vaig poder contemplar des del vagó, mereixia una visita una mica més detinguda, més civilitzada i, sobretot, més civil.

D’aleshores ençà l’A. i jo hi hem tornat moltíssimes vegades més i sempre hem trobat racons nous per descobrir. A les Totxanes n’he parlat unes quantes vegades: per exemple aquesta de fa nou anys, o aquesta altra arran d’una visita el gener de fa tres anys tot seguint un itinerari urbà que l’enyorat Miquel Pairolí proposava en el seu últim llibre.

Entre 1975 i ara mateix hem estat unes quantes vegades a Girona per maig, tot admirant les ornamentacions florals de cases i carrers. Un ritual que des de fa uns anys havíem deixat una mica de banda per culpa de les enormes aglomeracions de gent, però que avui mateix, poca estona després de penjar aquest menrecordo, l’A. i jo reprendrem.

De fet, ens calen ben poques excuses, a casa, per visitar Girona i sentir-nos feliços entre els seus carrerons…

I que sigui per molts anys.

—————————————————————————————

(Afegit a les 20:50 del mateix dimecres)
Molta memòria i molt de “cuentu” però -una vegada més!- sort he tingut de l’A. que, com que ella també hi era, m’ha fet veure que la visita a Girona que avui explico NO és pas la primera sinó la segona.
I val a dir que la dada damunt la qual basa la seva argumentació és categòrica: una altra fotografia -potser la millor que li he fet mai- davant de l’església de Sant Feliu un diumenge que vàrem anar a Girona amb els meus pares. Això situa l’esdeveniment entre el final de la meva “mili” (octubre de 1971) i el nostre casament (novembre de 1972).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *