Totxanes, totxos i maons

Ara que ens ho mirem amb perspectiva creiem que va ser una de les decisions més encertades que l’A. i jo hem pres mai. Feia quasi un any -setembre de 1995- que el pare de l’A. s’havia mort després d’uns anys molt durs marcats per una creixent decadència física que va afrontar principalment la seva mare que no es va allunyar ni un moment del costat del seu home mentre va durar la malaltia.

De cara al següent estiu vàrem voler compensar d’alguna manera els esforços d’aquella dona menuda però plena de voluntat i energia amb unes vacances que li resultessin inoblidables. Buscàvem un lloc que tingués infrastructures i serveis adequats a les característiques d’una persona de 72 anys i que, a més a més, fos ben singular. No ens va costar gaire trobar-lo: Nova York.

Val a dir que a l’hora de la tria va ser providencial l’arribada a casa d’un llibre que la bona gent de La Campana acabava d’editar. Es deia “Nova York a la catalana” i l’autor era el periodista Carles Capdevila, l’actual director del diari Ara.

“Nova York a la catalana” -un llibre que en unes quantes ocasions he demanat públicament (i sense resultats) que es reedités posat al dia- és una guia que recull totes les referències a Catalunya i els catalans que es poden trobar en aquella descomunal ciutat. Des de referències històriques fins a botigues regentades per catalans o amb productes de la terra sense deixar de banda el pas dels nostres artistes i els vestigis que hi han deixat.

Cada nit, tancats tots tres en l’apartament que vàrem llogar al centre de Manhattan, la mare de l’A. llegia un capítol del llibre mentre preparàvem l’itinerari que seguiríem l’endemà. I no cal dir que durant el dia les estones que ens aturàvem a recuperar energies el llibre de Carles Capdevila sortia de la seva bossa i recuperava el protagonisme de la nostra conversa.

Després d’aquell viatge durant molt temps la mare de l’A. va estar molt atenta a la programació de les pel·lícules que passaven per la televisió. Així que veia que se n’anunciava alguna ambientada a Nova York no se la perdia i l’endemà ens explicava quins llocs dels que ella coneixia havien sortit.

Dissortadament ja fa temps que la mare de l’A. ha entrat en un túnel que li fa perdre cada dia un fragment de la seva memòria. Els records que li poden quedar d’aquell estiu són, doncs, cada vegada més tènues i esfilagarsats fins al dia que desapareixeran del tot.

Ens queda a casa, però, el llibre de l’amic Capdevila. Rebregat per l’ús d’aquells dies, amb unes quantes anotacions a les seves pàgines i, sobretot, carregat de vivències i records. En Carles segur que no ho sap, però aquell estiu de 1996 pels de casa va ser l’estiu de “Nova York a la catalana”.

I així el recordarem fins a la fi dels anys.