Totxanes, totxos i maons

Durant molt de temps vaig preferir ignorar el secessionisme lingüístic. I és que hi ha fenòmens que no s’haurien d’inscriure en l’àmbit de la política, sinó de la psiquiatria. Com es pot defensar, amb un argumentari mínim, que a València, Balears o la Franja d’Aragó el que es parla no és català? La història és diàfana. El segle XIII el rei Jaume va conquerir les Illes i València, territoris que van ser repoblats majoritàriament per catalans. Amb ells van dur la seva religió, la seva cultura i, com és lògic, la seva llengua. Per això, ves per on, els seus descendents parlen el mateix idioma que a Barcelona, Rupià o Calldetenes. Què volen que parlin? Rus? Urdú?

Doncs no; segons algunes veus il·luminades no és així. Segons aquestes veus el valencià i el baléà no són variants dialectals, sinó idiomes totalment diferents. Han de tenir el seu diccionari, la seva acadèmia de la llengua, tot allò que “pule, lustra y da esplendor” un idioma comme il faut. La pregunta és: d’on surten aquests organismes esperpèntics? I la resposta, per desgràcia, és elemental: tot plegat només és una estratègia del nacionalisme espanyol per dividir i fragmentar la cultura catalana.

A tot el planeta Terra no hi ha ni un sol filòleg seriós, ni un, que corrobori les tesis del secessionisme lingüístic. Tan li fot. De fet, seria un error buscar racionalitat o coherència a un moviment que ni la busca ni la necessita. Els mateixos individus que volen fer creure que a Alcanar i a Vinaròs no es parla el mateix idioma afirmen fanàticament que a la selva de Bolívia i als carrers de Vallecas sí que es parla el mateix idioma. Els mateixos poders que acusen la cultura catalana de ser una cultura subvencionada són els mateixos que subvencionen les martingales anticientífiques dels secessionistes lingüístics. I el més delirant de tot: que en realitat no es promocionen aquests artificis lingüístics per fer-los servir, sinó per fer desaparèixer el català. Aquests dies el president de València s’ha indignat perquè un diccionari recull la unitat de la llengua. (Per cert: des de quan un polític ha d’implementar les definicions d’un diccionari?) Però al mateix temps hi ha 14.000 alumnes valencians que no poden estudiar en la seva llengua per culpa de l’administració. Ara bé, quan quatre individus, a Catalunya, volen rebentar la immersió lingüística, no ho dubtin: de seguida tindran al seu servei el ministre Wert, el Tribunal Constitucional i el que faci falta.

El colonialisme és un procés pel qual el colonitzador imposa els seus valors al colonitzat. És a dir, converteix la víctima en part del procés alienador. Permetin-me un exemple. Un dia viatjava en autocar, darrere meu seia un matrimoni guineà. Parlaven un idioma tan exòtic, i alhora tan dolç, que vaig preguntar-los al respecte. “Perdone usted”, es van excusar abans de res, i van afegir: “Es que hablábamos en dialecto”. La resposta em va sorprendre: en dialecto! El procés colonial actua així: les cultures locals no són autèntiques cultures; en conseqüència, els idiomes locals tampoc són autèntics idiomes. Es menystenen i marginen, i per això, sota el domini colonial, les llengües autòctones de Guinea només eren “dialectos”.

També ha existit un colonialisme interior. Els estius, quan era una criatura, triscava pels paratges del Matarranya. Un dia va sortir el tema: “Naltros no parlem català”, em van dir els nois del poble, “parlem xapurreao”. Xapurreao! És a dir, algú, en algun moment, els havia convençut que allò que ells parlaven no tenia la dignitat d’un idioma, que ells només xampurrejaven.

Vam creure que la democràcia ho curaria tot. Que se sanaria el cos delmat de la llengua, que es desbrossarien malentesos feixistoides. Obviàvem un detall: que la democràcia que va venir era l’espanyola. Ha fet el Govern aragonès algun esforç per reparar la ignomínia històrica? Ben al contrari. Furgant en la ferida, afegint llast a la infàmia, han oficialitzat el xapurreao: ara es diu lapao.

I aquí arriba el benvolgut Marc Nadal. El noi s’ha especialitzat a enviar contes a premis literaris que es convoquen per al lapao i el baléà. Quina diferència hi ha entre el català d’en Marc i el que empra als contes? Pràcticament cap. Fa servir l’article salat en el cas del baléà i les formes verbals de Ponent per al lapao. Segons els convocants es tracta de llengües diferents, però no ho deuen ser tant: li ho premien tot. És per morir-se de riure. Segons en Marc, ho va fer per combatre el secessionisme lingüístic d’una manera elegant. Ho és. I això que en el cas del lapao va presentar un relat tan esperpèntic, l’argument tan aberrant, que no creia que colés. En les seves paraules: “Era el conte d’un nen que ho passa molt malament a l’escola perquè té un professor molt dolent que els fa parlar català en lloc d’aragonès oriental i que els diu que ells són dels Països Catalans”.

Va colar.”

NOTA: el subratllat és meu (JJI) 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!