Els deliciosos “Principis de botànica funerària”, de Celestí Barallat.

Acabo de llegir un llibre deliciós: “Principis de botànica funerària”, de Celestí Barallat (Ed. Base, 2013), amb edició a cura del periodista Adolf Beltran i Xandri, responsable del magazine cultural “Sentits”, de Catalunya Ràdio.Puc entendre que a algú li estranyi el meu interès per un llibre de tema tan peculiar com és aquest però, francament, després de tota una vida dedicada a llegir literatura diguem-ne convencional ara que, jubilat, figura que tinc més temps que obligacions trobo que aquest és l’exemple més clar de cap a on m’agradarà decantar a partir d’ara una bona part de les meves lectures.

De fet, la publicació que ha fet l’editorial Base -amb el suport, com no podia ser altrament, de Cementiris de Barcelona– té un interès doble ja que, per una banda, reprodueix aquest tractat de botànica escrit el 1885 per Celestí Barallat i, per l’altra, inclou l’extraordinari i molt documentat estudi introductori d’Adolf Beltran i Xandri que ens ajuda a conèixer la fascinant figura de Barallat.

Celestí Barallat i Folguera va nàixer a Barcelona l’any 1840 i es va morir el dia dels Difunts de 1905. Va exercir d’advocat -de fet, era llicenciat en Dret Civil i Dret Canònic amb ampliacions d’estudis cap a la Història Universal, la Geografia i la Literatura Llatina-, de polític conservador (i molt implicat, per cert, en la restauració borbònica),  de regidor municipal, d’excursionista infatigable, de secretari de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres i de membre de la Junta de Cementiris entre altres oficis, càrrecs i vocacions.

Aviat farà trenta anys que Barallat va ser redescobert per Joan Perucho que el va convertir en protagonista de la seva novel·la “La guerra de la Cotxinxina” (Ed. 62, 1986). Uns quants anys després -el 1999- el mateix Perucho parlava d’ell en un capítol titulat “Celestino Barallat en el cementerio” del llibre col·lectiu “Oscura turba: de los más raros escritores españoles” i molt més cap aquí Ferran Sáez Mateu li dedicava un altre capítol en el seu llibre “Vides improbables” (Acontravent, 2010).

En els anys de la seva joventut -entre 1856 i 1868-  Barallat va viure de prop una llarga sèrie de prodigis a Barcelona. Adolf Beltran ens ho explica així: “es va establir el servei telegràfic, s’obriren les botigues més luxoses, es restabliren els Jocs Florals, es fundà l’Ateneu, s’organitzà ‘lo tan celebrat Carnaval’, s’inauguraren les obres del port, i la reina Isabel II posà la primera pedra de la primera casa de l’Eixample…”

A partir de 1875 va formar part del consistori barceloní i la seva vàlua en afers relacionats amb el dret funerari va quedar palesa en un “extenso y luminoso informe”, segons La Vanguardia de l’època, que va aclarir un envitricollat conflicte de competències que s’arrossegava al llarg de tot el segle XIX: ¿Qui tenia els drets de propietat i la potestat sobre els cementiris de la ciutat, el Bisbat o l’Ajuntament?

Uns anys després Celestí Ballarat va escriure dues obres fonamentals sobre el tema: “Principis de botànica funerària” (1885) i “Tractat de Dret funerari” (1886). Del primer llibre l’editorial Alta Fulla va fer el 1986 una edició facsímil per commemorar els 100 anys de la publicació.

Puc assegurar-vos que per mi ha estat un immensa i agradable sorpresa conèixer aquest personatge i la seva obra gràcies a l’esplèdida feina d’investigació que ha fet Adolf Beltran Xandri. Reproduiré dos paràgrafs del seu estudi i tancaré l’apunt amb la meva recomanació que no us deixeu perdre aquesta delícia de llibre breu, savi, insòlit i baratet que sens dubte estan desitjant de poder-vos-el vendre a la vostra llibreria habitual:

“Els ‘Principis’ són obra d’un simbolista amb grans coneixements de botànica, no pas d’un botànic amb nocions de simbologia. En aquest sentit, i fins allà on sabem, aquest és un treball pioner, no sols a Catalunya i Espanya, sinó a Europa.”

“L’objectiu de Barallat és que, amb una selecció acurada de les espècies vegetals, al cementiri es cultivi l’esperança basada en la fe religiosa. Ell és cristià, com ja sabem prou bé; però no rebutja altres tradicions espirituals, si li semblen profundes (com és el cas de l’orfisme).” 

Per acabar, vegeu aquí l’entrevista a Adolf Beltran que el 23 de febrer passat  va publicar El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *