Tres novel·les de Joan Carreras (1).

Mesos enrere vaig expressar el meu interès per l’obra de Joan Carreras, un autor que al meu parer mereix una mica més de reconeixement del que té, i em vaig comprometre a fer una espècie de “marató Carreras” a base de rellegir les seves últimes novel·les i parlar-ne després aquí. La recent concessió del Premi Ciutat de Barcelona (vegeu aquí) per la seva darrera novel·la “Cafè Barcelona” confirma la meva impressió i obre una porta d’esperança de cara a un canvi en el que podríem definir com la seva acceptació per part del gran públic. Així doncs, he tornat a llegir “L’home d’origami” (Amsterdam Llibres, 2009) i, alhora, he repescat un comentari que vaig publicar en el número 48 de la revista “Caràcters”, editada per la Universitat de València. I com que allò que vaig escriure fa cinc anys ho continuo subscrivint ara m’ha semblat que el més coherent que podia fer és reproduir a continuació l’article i que cadascú es faci la seva opinió.
Un home sol que no sap estimar…
(Caràcters, 48. Juny de 2009)

En arribar al final de “L’home d’origami”, la darrera novel·la de Joan Carreras (Barcelona, 1962), el lector experimenta la sensació d’haver estat en contacte amb un llibre singular. Ho matiso: un llibre complex i singular. Un ambiciós treball d’autor –home de bibliografia no gaire extensa però de qualitat creixent títol a títol– ple de ressonàncies internes que salten d’una a l’altra de les moltes històries que s’allotgen a les seves pàgines. Parlo, doncs, de complexitat, de singularitat, d’ambició… tres qualificatius propis dels llibres importants. I ja dic d’entrada que crec que “L’home d’origami” ho és, d’important. Un dels llibres de l’any, al meu parer.

Se’m fa difícil resumir en poques paraules quin és el pinyol de la trama de “L’home d’origami”. Potser la clau la trobaríem en el paràgraf final del volum. No el que clou la novel·la sinó el que tanca el capítol d’agraïments de l’autor a la gent que l’ha ajudat a fer possible el llibre: “Per fi, gràcies a tots els que saben, i m’ho recorden, que viure també consisteix en un intent d’aprendre a estimar. Hi podria afegir que aquest intent no sempre és reeixit. Però això ens duria una altra vegada la primera pàgina de la novel·la.”

El protagonista de “L’home d’origami” és Narcís Roca, un home a punt de complir els seixanta anys que viu en un casalot isolat enmig d’un bosc. El seu ofici és el d’escriptor de “best sellers” històrics amb trama policíaca. Un escriptor solvent i reconegut. La seva situació personal és, en canvi, la d’autor en crisi de creativitat que el que desitja és matar el personatge del trobador Amanieu de Palol que li ha donat la fama, tancar un cicle i obrir-ne un altre per provar coses noves. O això és, almenys, el que s’imagina que desitja perquè, a l’hora de la veritat, Narcís Roca és un home desorientat i sol que no sap estimar i a qui ja se li fa tard per aprendre’n.

En aquest context de crisi Narcís rep la visita de Cèlia, una antiga amant quinze anys més jove que ell, que li fa una proposta insòlita: vol convertir-se en la seva esclava. Una proposició que acaba acceptant i que serà el detonant que li permetrà escapar-se del laberint en el que ell mateix s’ha posat.

Al voltant d’aquest nucli argumental Carreras va articulant el seu artefacte narratiu amb una llengua de luxe, precisió de rellotger i un sentit de l’equilibri compositiu propi d’un renaixentista. A “L’home d’origami” hi conviuen diverses trames que configuren un tot coherent i ple de significats. Hi trobem una trama policíaca que es basteix arran del descobriment d’uns esquelets soterrats en el bosc de Narcís. També hi ha una incursió en el món de l’il·lusionisme i dels mags especialitzats en fer desaparèixer objectes. Una altra en el món dels malalts terminals, especialitat a la que es dedica Júlia, la filla de Narcís. I encara hi ha una darrera immersió del protagonista en l’univers de la papiroflèxia –l’origami com a denominació genuïna– i que acabarà desvelant-se com una metàfora de la seva existència d’home fàcilment manipulable i mancat d’ànima sensible.

“L’home d’origami” ens parla de la solitud i de la por al compromís, de la culpa i del penediment. I sobretot ens parla de la paternitat i de les relacions sovint conflictives que s’estableixen entre els pares i els fills. Com en una obra de Mompou els caràcters d’uns personatges es van construint amb ressonàncies d’altres. Mentre Júlia es dedica al tractament pal·liatiu de malalts terminals, Cèlia, l’altre personatge femení important, és especialista en obstetrícia. El final i l’origen. L’omega i l’alfa. També un objecte com, per exemple, un anell pot tenir una doble funció com a pista que ens remet a un assassinat en el passat o a un accident absurd en el present.

Hi ha més referències en el text que ens porten a altres disciplines expressives. Com la música –es podria fer una guia de citacions musicals al llarg del text– o la mateixa literatura. Aquesta darrera és sens dubte la més explícita de totes ja que les escenes finals de “L’home d’origami” són un calc del cataclisme que clou “Cien años de soledad”. Un maridatge no gens forçat en un llibre que, com ja he dit, parla d’éssers en extrema solitud.

(Continua -i acaba- aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *