Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
No la recordo en la seva literalitat però deia més o menys això: “La democràcia, la solidaritat, la fraternitat, etc. són virtuts que tots els pobles reconeixen, fomenten i defensen… ” (n’hi ha més)
Aquest pensament em sembla especialment adequat en un país com el nostre en el qual, camuflats sota una lamentable capa de cosmopolitisme tifa, tenim tan arrelat el sentit de l’autoodi contra tot allò que ens sona a patriotisme o a defensa d’allò que és genuïnament nostre.
Per això em va semblar especialment remarcable l’article que el divendres passat va publicar al diari Ara el meu admirat Xavier Roig.
Us el reprodueixo a continuació i us faig saber que m’he permès destacar amb negretes unes quantes frases que em sembla que hauríem de gravar-nos a foc dintre nostre per tal de no pecar d’ingenuïtat o de passar per bufanúvols.
“Sols”, Xavier Roig
Diari Ara, 3 de gener de 2014
Totes les tasques que s’estan fent per trobar suport internacional al nostre procés són lloables. I necessàries. No interessa, doncs, aturar els treballs en curs. Però convé ser conscients que estem davant de moviments tàctics, i no confondre’ls amb un objectiu tan il·lús com improductiu: obtenir l’amistat d’un determinat país o d’una institució estrangera qualsevol. Cap país té altres països amics. Té aliats. Potser l’única amistat internacional cal trobar-la entre la Gran Bretanya i els Estats Units. I tot i així ens movem, atenció, en el delicat terreny dels interessos.
Ho dic perquè, sovint, els catalans hem pecat de babaus. Acusem els britànics d’haver canviat d’estratègia a mitja Guerra de Successió. Tenien bones raons per fer-ho: la mudant geopolítica internacional del moment, i la incertesa de saber si els catalans ho acabaríem sabent gestionar tot prou bé -dubte raonable-. Resumint-ho, tenien una bona raó: els seus interessos. Sovint, també, ens hem cridat a engany amb Euskadi. Altre cop el mateix: no tenen altre interès que ells mateixos. I és lògic i correcte. I podem anar escalant. Al cap i a la fi, què és la Unió Europea sinó un conjunt de països amb interessos comuns? Res més. El fet té lloc a tots els nivells. L’amistat entre dos pobles de la mateixa comarca s’acaba quan, per separat, comencen els interessos de cadascun. Per tant, val més no caure en actituds d’estat d’esperit tou com l’estupidesa pacifista i progressista que ha dominat Catalunya durant la Transició: solidaritat universal, amistat entre els pobles, etc. Tot això està molt bé però, si de cas, ve després.
No crec que tots els catalans que donen suport al procés iniciat siguin conscients d’un fet transcendental: estem sols. ¿Que podrem ser el que nosaltres vulguem? Jo no en tinc cap dubte. L’únic recel que m’assetja és si ho voldrem amb prou insistència i intensitat. Em fa por que, en un moment determinat, una part important de la població pensi que algú de fora es posarà al nostre costat disposat a defensar els nostres interessos. O que es mullarà perquè comprèn la causa i pensa que tenim raó. Gran error! Com a molt, hi haurà opinions individuals agradables. I prou. Estem sols. Tret de nosaltres mateixos no tenim, ni tindrem, ningú.
Totes aquestes inquietuds m’han sobrevingut, un cop més, en veure les reaccions a la llei de l’avortament. Fixin-se que al cor del PP han sorgit veus discordants amb la posició oficial -determinats militants que, dins del partit, es podrien considerar progressistes -. La situació posa en evidència que hi ha gent amb prou coratge per dissentir, si cal. Travessen el llindar de la por. Ara bé, ¿vostès han detectat alguna dissensió provocada pel procés català? ¿L’han detectada potser al PSOE? La conclusió és que la capacitat per estar en desacord amb el partit, sigui el que sigui, existeix. I alguns la posen en pràctica. Però, i aquí ve l’arrel del meu raonament, aquesta capacitat de dissentir no es posa en marxa pel que fa al procés català. Pel simple fet que no hi ha divergència d’opinions. I aquesta lliçó hauríem de gravar-nos-la a sang i foc. Altres causes tenen defensors escampats pel món. La nostra, no.
Aquest fet -que militants dels partits divergeixin de la posició oficial per a determinades decisions, però mai pel que fa al “problema catalán” – és el que ens ha de fer entendre que a Espanya, com en altres indrets, no hi tenim amics. Pensar el contrari ha estat l’error fonamental de la Transició. Determinats elements (uns abillats de progressisme d’esquerres i altres de creadors-de-riquesa-pel-bé-de-Catalunya amants del Puente Aéreo) ens han volgut fer veure que això no era així. Que mort en Franco, l’amistat universal dels suposats demòcrates espanyols ens ajudaria. Mentida.
La manca de patriotisme i fidelitat dels partits catalans és exasperant. Aquest terrible defecte tan nostrat -altrament no seríem on som, després de tants segles- és el que m’inquieta. Aquests elements que, almenys de cara a l’aparador, sovint són capaços de deixar sol el govern d’un país que ha de fer front a una situació tan complicada, no em mereixen gaire confiança. I aquests que no ajuden a fons, jugant-s’hi el coll si cal, podria ser que, a sobre, volguessin fer-nos creure -precisament ells- que arribat un moment determinat fora de Catalunya hi ha gent disposada a defensar els nostres interessos. I els catalans, sempre una mica beneits, som sensibles a la verbositat tendra, a l’emotivitat de rebedor. No senyor. Aquest cop, com sempre, a fora no hi ha ningú. Estem sols.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!