Pirineus de sang.

Acabo de llegir amb molt de gust “Dos taüts negres i dos de blancs”, la novel·la de Pep Coll que acaba d’editar Proa.

M’apresso a dir que no conec tota l’extensa obra de Coll però puc assegurar que, dels llibres que li he llegit, aquest és sense cap mena de dubte el que més m’ha agradat.

Suposo que ja sabeu de què va la història: és la investigació que l’autor ha fet pel seu compte a propòsit d’uns terribles assassinats comesos l’any 1943 en una masoveria propera a Pessonada -el poble on Coll va nàixer- i que no només varen quedar impunes sinó que, a més a més, varen ser amagats a l’opinió pública ja que en la “nueva España de Franco” no hi havia lloc per a altres assassinats que no fossin els del règim contra els vençuts a la guerra.

(n’hi ha més) 

Els morts -un matrimoni de masovers i les seves dues filles- varen ser enterrats en el cementiri d’Herba-Savina i la seva memòria va desaparèixer dels papers oficials per bé que no de la memòria de la gent de la zona que, segons que sembla, coneixia perfectament la identitat dels culpables tot i que feia veure que no cada vegada que se’ls trobaven al mercat, a les fires o pels camins del bosc.

Pep Coll desenvolupa aquesta història d’una manera intel·ligent i efectiva: a cada un dels dinou capítols dóna el protagonisme a un personatge relacionat de prop o de llum amb els luctuosos fets, amb els seus antecedents o amb les conseqüencies posteriors que tot aquell trasbals va generar.

Segons la dita, els bons llibres porten cap a bons llibres. I aquí es demostra novament. La lectura de “Dos taüts negres i dos de blancs” m’ha portat, com no podia ser altrament, a la relectura de Truman Capote i l’estremidor “A sang freda” que, per cert, en català podem llegir en una traducció d’Avel·lí Artís-Gener de 1966 (el mateix any de la primera edició d’“In Cold Blood”) que Proa va reeditar fa set anys.

Però no és aquesta l’única referència a què el llibre de Pep Coll m’ha portat ja que l’assumpte d’un assassinat en pobles perduts del Pirineu ha estat tractat en els darrers anys almenys per dos llibres més.

El primer estic segur que la majoria de la gent el coneix: em refereixo a “Tor”, de Carles Porta, editat per La Campana l’any 2005. Un llibre rodó que ha proporcionat, n’estic segur, enormes alegries a l’autor i a la seva editorial. Moltes més, n’estic també segur, que les que els deu haver reportat el següent llibre de Porta -“Fago”, al voltant de l’assassinat de l’alcalde d’aquella població aragonesa- editat l’any passat i al meu parer molt fluix.

Els seguidors fidels d’aquestes Totxanes recordaran que a propòsit de “Tor” vaig escriure dos apunts que potser els farà gràcia de rellegir:
* el primer (aquest) és de gener de 2006 i hi faig una disquisició sobre el punt de vista amb què de vegades ens mirem les coses.
* el segon (aquest) és d’abril de 2006 i parla -encara que sembli que no hi ha gaire relació amb un llibre que investiga un assassinat- de l’A., la dona de la meva vida.

Hi ha, però, un altre llibre, molt menys conegut que “Tor”, sobre el qual he parlat també en aquestes Totxanes i que descriu la investigació d’un assassinat a la vall d’Àneu: em refereixo a “Els silencis de Derris”, de Bartomeu Cruells, premi Gran Angular de 1999 i editat per Cruïlla el febrer de l’any 2000. A aquest llibre li vaig dedicar també un parell d’apunts que us recomano de llegir, de la mateixa manera que us dissuadeixo de demanar el llibre a cap llibreria ja que la seva edició original en català està descatalogada i només es pot trobar tirant mà del préstec bibliotecari.
* el primer apunt que li vaig dedicar (aquest) és de desembre de 2007 i explica el meu contacte amb l’autor després de llegir el llibre i publicar-ne la crítica al suplement de l’Avui.
* el segon apunt (aquest) és de més cap aquí -novembre de 2010- i el vaig escriure quan vaig saber que una editorial estava disposada a editar-lo traduït al castellà. Veureu que aprofito l’ocasió per parlar-ne amb molta més extensió i per reproduir l’article que vaig publicar al suplement de llibres del diari Avui

Vet aquí, doncs, els bons records que m’ha portat la lectura de “Dos taüts negres i dos de blancs”, de Pep Coll. Un llibre que us recomano fervorosament de la mateixa manera que us exhorto a llegir -o rellegir- els altres títols que han tret el nas en aquest apunt que ara just arriba al seu punt final.

La bona literatura MAI fa nosa…   

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *