Me’n recordo (44).

(9 i 10 d’abril de 1977)

Me’n recordo d’aquel 9 d’abril de 1977, Dissabte Sant, que el president del govern espanyol Adolfo Suárez va decidir legalitzar el Partit Comunista d’Espanya (PCE) agafant per sorpresa a tota la classe política -heretada del franquisme- d’aquell moment…

(n’hi ha més) 

Me’n recordo d’aquel 9 d’abril de 1977, Dissabte Sant, que el president del govern espanyol Adolfo Suárez va decidir legalitzar el Partit Comunista d’Espanya (PCE) agafant per sorpresa a tota la classe política -heretada del franquisme- d’aquell moment.
 
Com molta gent de la nostra edat, l’A. i jo vàrem sentir la notícia per Radio Nacional de España. Més concretament érem a la cuina del nostre primer pis al carrer Telègraf del barri del Guinardó quan el fet es va produir.

Sembla com si encara sentíssim la veu entretallada del locutor Alejo García donant la notícia en rigorosa primícia (escolteu-la aquí). Molt després explicaria que va veure el full en el precís moment que sortia del teletip i que, atesa la transcendència històrica del que anunciava, no va dubtar ni un moment a pujar corrents els tres pisos que el separaven del locutori dels informatius i entrar en directe sense reposar ni un instant. Per això, a mitja lectura va haver d’aturar-se a recuperar l’alè (vegeu aquí).

L’endemà, Diumenge de Pasqua, passejàvem per la Rambla amb el noi gran de casa i els nostres amics J. i G. quan davant nostre es va fer present la imatge que simbolitzava de la manera més contundent la transcendència d’allò que havia passat poques hores abans a Madrid: a l’alçada del carrer Tallers un home d’uns 40 anys plantat enmig del passeig exhibia amb el braç ben enlairat, perquè tothom el vegés, un feix d’exemplars de “Mundo Obrero” mentre pregonava a crits: “¡Ha salido Mundo Obrero, la revista del Partido Comunista de España!”

A terra, dins d’una bossa, hi havia més exemplars de la revista i uns quants de “Treball”, l’òrgan del PSUC, el partit amb el qual molta gent d’aquí simpatitzava i que va haver d’esperar unes setmanes més -fins al 3 de maig- per ser també legalitzat.

Culminava, doncs, un procés que va començar a accelerar-se el desembre de 1976, quan Santiago Carrillo va deixar-se fotografiar circulant per Madrid camuflat sota una perruca i convocant una roda de premsa clandestina en la qual va anunciar solemnement que el PCE reconeixeria la Monarquia espanyola el dia que fos legalitzat. 

No he oblidat ni crec que oblidi mai la imatge d’aquell home brandant el feix de diaris i desafiant el corrent humà d’aquella tarda de Diumenge de Resurrecció enmig de la Rambla. Estic convençut que si en aquell moment un llamp l’hagués fulminat hauria deixat el món sense un mot de queixa. Amb aquella satisfacció profunda que t’agafa les poques vegades que ets conscient que estàs vivint un moment de plenitud. Irrepetible.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *