Una altra manera de veure la Camarga (segons Xavier Roig).

Ho he dit més d’una vegada: un dels articles que mai deixo passar de llarg és el que cada divendres publica l’enginyer, empresari i escriptor Xavier Roig al diari Ara.

De vegades el que hi diu m’interessa molt, d’altres potser no tant però he de reconèixer que té la virtut…  (n’hi ha més)
 

… de no deixar-me mai indiferent. Cosa que, ai las, no es pot dir de tothom. 

El seu article del divendres passat és una reinvenció de la famosa conversa en un reservat del restaurant La Camarga entre les senyores Alícia Sánchez Camacho (del PP) i Maria Victoria Álvarez, amtiga nòvia del fill gran de can Pujol Ferrusola.

M’ha agradat el que escriu Xavier Roig perquè trobo que el seu sentit de l’humor coincideix força amb el meu i que, en conseqüència, escriu l’article ple d’ironia que m’hauria agradat fer a mi sobre aquest poc edificant afer.

Llegiu-lo i ja m’ho sabreu dir:

A La Mansarda
Xavier Roig (Diari Ara, 19 de juliol de 2013)       

Sense voler he anat a parar al famós restaurant La Mansarda. A la taula del costat hi ha una dona que espera algú que arriba tot seguit. Una altra dona. Se saluden efusivament, encara que, pel que s’expliquen l’una a l’altra, no s’havien vist mai abans. Descobreixo que la que estava esperant es diu Lucy. La que acaba d’arribar es diu Patrícia. La Lucy no està malament. És atractiva, però se li intueix un aire xavacà -és allò que els castissos madrilenys, que són molt divertits, qualifiquen com ” una jamona de tintorro “-. A la Patrícia, per contra, els quilos tendeixen a acumular-se-li al cul. Totes dues parlen amb els aires de suficiència hispana que ens han atorgat els darrers decennis de prosperitat. Aquelles maneres que desprenen els que han arribat on són sense saber com. Entre elles parlen castellà. Però als cambrers s’hi dirigeixen en català -al revés de quan jo era petit, quan al servei se li parlava en castellà; pel que es veu, s’ha girat la truita.

El personal del restaurant sembla que coneix la Patrícia. Deu ser clienta habitual: “presidenta” per aquí, “presidenta” per allà. Ja que ara és una època en què sovintegen les reunions de comunitats de veïns, arribo a la conclusió que la Patrícia ha estat elegida presidenta de l’escala. No m’estranyaria, ja que la conversa gira, en bona part, sobre un veí a qui la Patrícia té els ulls posats. Bé, de fet, a tota la família del veí. Però resulta que, vatua l’olla!, aquest veí sembla que va ser noviet de la Lucy. La cosa es posa interessant, o sigui que, mentre mengem, jo vaig parant l’orella. No és que vulgui escoltar-ho, però criden molt i es fa inevitable no parar-hi atenció. Elles van menjant i jo també. ” ¡Uy, qué bueno! “, diuen sovint. Han demanat el plat estrella, que, per cert, no fa ningú: arròs de llamàntol (o es diu llamantol , amb accent fonètic obert a la o ?). Tenint en compte la limitada qualitat de la cuina del restaurant, ja es veu que les comensals han caigut en la mediocritat gastronòmica que caracteritza Catalunya, i especialment la ciutat de Barcelona, d’ençà de les Olimpíades.

El cas és que la Lucy explica intimitats del veí en qüestió, un tal Jordi. Unes intimitats que farien enrogir qualsevol. Una miqueta marranona la Lucy, ja els hi diré! Esclar que, com que n’hi ha tants, de Jordis, difícilment algú el reconeixerà. Ara bé, ella en dóna detalls: números de telèfon, adreces, negocis, mides, etc. La Patrícia en va prenent nota. Sembla una mica espessa, la noia. Li fa repetir a la Lucy les coses dues i tres vegades, com si pretengués que la resposta quedés ben enregistrada… al seu cervell. A més a més, en pren nota lentament: “La M con la O, MO; la T con la O, TO; A-MO-TO “.

Ja he dit que la Lucy es més aviat grollerota. Quan parla del Jordi en qüestió no s’està de romanços. El titlla una vegada i una altra d’allò que, quan jo era petit, les nenes de col·legi de monja qualificaven com un ” achedepé “. Però ella, com que és així, ho deixa anar pel broc gros: ” ¡El muy hijop…! ” En fi, que no se la veu tonta, però sí un pèl inculta. Quan parla d’uns negocis que el Jordi té al canal (suposo que deu ser el d’Urgell, o el Segarra-Garrigues) no sap situar-lo al mapa, malgrat que la Patrícia hi insisteix: ” ¿Pero no recuerdas dónde? ” L’altra, que no està per detalls inútils, diu que potser aquest canal és a la Rioja o a Galícia. Tremenda, la Lucy! Per contra, la Patrícia sembla més orientada a tibar de la llengua l’altra comensal perquè deixi anar tot el que té al pap. Se li veuen males intencions. Poc que m’ho esperava jo, de la Patrícia, quan l’he vista entrar! Quan parla d’ella sembla la reina de Sabà: ” Porque yo he hecho esto… “, ” Porque si no fuese por mí… “, etc. Deu ser per això que ha arribat a presidenta de l’escala, i ara li han pujat els fums.

La conversa m’acaba fatigant, i abandono el restaurant sabent que el meu estómac no perdonarà les sals de fruites. I tot caminant cap al cotxe, i ja lluny del context, m’adono que els coeficients moral i intel·lectual d’aquelles dues indivídues desqualifiquen tots aquells que creuen que l’espècie humana té dret a sentir-se superior a d’altres mamífers vertebrats. ¿S’imaginen què ens succeiria si mai gentussa com aquesta, o com els que sortien a la seva conversa, arribés a ocupar càrrecs públics? Mai se sap. El país dóna per molt i potser algun dia una d’elles es cola en una llista i surt elegida! És aleshores que em vénen al cap els versos d’en Josep M. de Sagarra:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor;
quan un de tu s’allunya,
recony, quina sort!
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *